Concerto en ré mineur BWV 974. II.Adagio
Mentre escoltes l’adagio uns dits invisibles
Epifànics,
et premen amb força enmig del pit
Tan
dur com el buit que deixa un adeu etern
Tan dur
com de la seua veu l’oblit
El piano
trist, malenconiós com la pluja petita
Tecleja
l’adagio tot sol mentre els dits vells
Cendres
de calendari, desdibuixats en el temps
Com
de la seua veu l’oblit, s’esborren del teu record
El mal al pit desapareix
®rosa miró
