II
M’atrau
el ponent,
rode
imantada com un giroscopi,
recolze
l’esguard sobre les muntanyes roges,
i
de seguida el deixe a l’arena
mire
a llevant,
mire
el far,
i
dalt, allà dalt,
davall
del cel,
entre
núvols i desitjos,
la
veig.
La
gavina no sap de nucs mariners,
talla
el vent, sura i planeja.
Ingràvida
solitud!
Com
l’arganell,
sóc
part de l’ àncora,
no
puc volar.
©rosa miró
Pols, la terra de ma terra és pols del meu camí que a mon dolor s’aferra
pols
mística i eterna llaor de l’infinit
Ma terra
és un deliri.
(Bernat Artola)
Terra i mar
Introspecció
I
Un
vaixell cala la solellada badia,
com
un gnòmon,
projecta
l’ombra del temps
i
amb l’experiència de l’amant perfecte
acarona
els llavis de la rada.
El
sol s’oculta al moment entre cúmuls morats,
blau
marins,
quasi
negres.
La
nuvolada enfosqueix el capvespre,
l’esperit
perd tota alenada,
vels
tempestuosos s’acosten,
intimiden,
la mar desfeta s’acosta
No
sé cap on tirar.
Vaig
a la ronsa.
Mire
el cel,
mire la
mar,
mire l’interior
de la meua solitud i
por.
Sempre
m’han esglaiat les tempestes de l’ànim,
com
en la mar,
no tenen seny.
©rosa miró
CAMINS D’AIGUA,
PARAULES DE MAR
XXII Premi Miquel Peris i Segarra
Premis de la Mar 2015
Eixes ones, mirall de les estrelles, me guarden tants
records, que em plau reveure tot sovint en elles mos somnis que són morts.
-Jacint Verdaguer
V
La riba teixeix randa,
filigrana
de boixets,
mentre
l’horitzó em pregunta:
Ets
gavina?
Ets
sal?
Barca
nua?
Tal
volta un far?
Ordeix
sinagües de blonda
mentre
l’horitzó mormola:
jo...
jo...
jo?
Aureola
misteriosa,
tot
es desfà com la sal,
tot
s’esmuny com l’arena entre els dits.
Rien est éternel,
escric
versos en francès,
a
la vora de la platja pinte un cor i pose amour
i
a l’ instant,
una onada tot ho esborra.
©rosa miró
CAMINS
D’AIGUA,
PARAULES
DE MAR
XXII Premi Miquel Peris i
Segarra
Premis de la Mar 2015