Poemari sencer Niells, entre 15-20 poemes

ODA A L’AIGUA

Tot va començar en ella i ja sense ella no pot

la Terra seguir sent Terra, el món seguir sent ja món.

Feta riu, mar o riera, llacuna, torrent o font, cascada altíssima o sèquia, pluja que del núvol plou,

per a viure és la matèria primera, riu-te de l’or!

Si acabem un dia amb ella, anirem de cap al clot.

Marc Granell

Súplica

Mar de sargassos

Visc enganxada a la soledat

Enviscada de quitrà, obligada, sense respit

A engolir-me la soledat dels altres

Fins a un punt d’empàtica angoixa

Engolisc la sal d’ un mar de sargassos

Atrapats, callats, resignats

Mentre ells la silencien, jo la delecte

Sense adonar-me’n que, a poc a poc

Vaig construint un poema de folgança

A babord roig i clar

Vigile les àncores de la lògica

Atrapats, callats, resignats

Lluny d’abastar la subtilitat de la deessa poètica

Sovint vomite a fil d’aigua els mots que escric

Niells que l’ànim no sap descriure

Atrapats, callats, resignats

Encabotada a renegar d’ell

Poema incert sorgit a la plenitud de la vida Quan has viscut més del que has de viure Que difícil convertir la vaguetat en delicadesa L’escorcoll silent de la paraula perfecta

Es clava al cor com l’agulla més fina d’una caixa de costura Mentre passa el temps i, sabent-ho o no

Abandones la badia de la tradició Navegues per mars inabastables

Dibuixes cartografies tremoloses Demanes llicències

Supliques clemència:

«—Oh sonet, curull de rimes, amors i benaurances, perdona’m!»

Ulisses

Quantes vegades he somiat la torxa del far Que assenyala al lluny el meu poble, Ítaca

Quantes nits he somiat els peus caminant aquest retorn A la terra dels meus fills

A la terra dels teus ulls, verds com les praderes de posidònia Quantes voltes he imaginat els teus llavis, els teus pits, el teu ventre Vint anys i a cada instant el teu nom, Penélope

Afirme, he viscut passions, presons, luxúries i encanteris Afirme, he cobert dones i desitjos: Nausica, Circe, Calipso Mes tu, sempre tu amb mi, muller

Tu, entre deliris, batalles, sirenes i monstres Tu, entre lotòfags, lestrígons i ciclops

Tu habitaves en mi quan he baixat als inferns Quan m’he lligat al pal de la nau

Avui, davant teu revestit de mendicant Pretesa heroïna de la pàtria del meu pare Per tu, fidel i astuta teixidora

Cenyiré l’arc i els dotze ulls de les llances traspassaré amb la fletxa Per tu, per mi, pel nostre amor no gaudit

Només vull obrir els llavis entre les teues sines

Besar els teus iris maragda, esvanir-me eternament amb tu Muller, la meua joia, perdona’m!

I pregarà el patró l’amarga oració

Somien les mans mar endins la llibertat

Salpa la barca matí a matí, s’amaga al cau a poqueta nit Mai no tindran llibertat captives les mans de peix i arganells Mai no tindran llibertat sotmeses a la lluna vel·leïtosa

Avui tempesta, demà morralla Avui calma, demà plata

Avui temporal, s’encallarà la cornamusa al moll dels desànims I pregarà el patró l’amarga oració:

Aperto mari Siccum mare Mare olei Momenta maris Mare libertatis Litus exsilii Verecundia Reliquiae pexinis Crispus mari

In aestate mare In aestate mare Insula oblivionis

Mare passionis, mare disencantationis Mare versuum

Aperto mari

Sou el que no sou

Febles com escumalls vora port Mentre la mar bull com l'aigua al foc Baixeu d’enfora i oblideu

El que és viure davant una mar oberta Deixeu passar la vida, i

Mentre el vent de la nit capgira

Canta el grill epitafis de gats d’espigó Que put a greix

Mostren els felins boca-oberta Les cues de les rates

Sou el que no sou

De nit atents, de dia callats amb ulls clucs que la llum rebutgen Com hieràtic pal de veler

Com velams insurrectes

Repetiu nit i dia a ritme de calma xitxa:

—Ens falten mans, ens sobren penombres

—Ens falten mans, ens sobren corbs marins

—Les dones ja no “remenden” les xàrcies

—Les dones han cremat la cadira de voga endins

Sempiterna, de pedra

Al passeig acomodada al tron

De cames creuades, els peus nus Les mànigues arremangades

A l’ombra fresca del capell de palla L’esquena tesa, la ret damunt les cuixes La mà esquerra pessiga una punta

Del pas de les hores que al cor se l’arrima La mà dreta repara el desgast salnitrós

Amb l’agulla que un temps li arreplegava els cabells

Sempiterna, de pedra

La dona humil vestida de fosc Estàtica, callada, immortal

‘Remenda’ la xàrcia a l’aguait dels passejants

Mentre vosaltres capficats continueu redoblant la lletania:

—Ens falten mans, ens sobren penombres

—Ens falten mans, ens sobren corbs marins

—Les dones ja no “remenden” les xàrcies

—Les dones han cremat la cadira de voga endins

Sou el que no sou

I negueu amb el cap una i cent vegades

Siccum mare

Com un mar sec van desfigurant-se les formes L’aridesa transforma el recorregut de les carícies En simes i avencs impenetrables

L’illa emmudeix. Plora la nit La invisibilitat resulta còmoda

Ens faculta per a mirar sense que ens miren

Mare olei

Una dona, un balcó i una muntanya d’ones virolades Van despintant-se de dalt a baix pel llenç Delicadament i lenta

Els visitants del museu senten els peus mullats Amb el fluir caldós dels tubs d'oli

Policromia humana cap al barcarès Ruta parsimoniosa

Vigilada des de l’ull solemne on no mai arribarà la mar A despit de la nit més tempestuosa

Momenta maris

Escoltes la mar a les fosques? Avui com un lament. Avui, demà, tostemps

Ni movedissa ona, ni parloteig. La mar calma, la mar serena. Qui pogués!

Mare Àfrica, salpem. El mar prepara els sopars. Atent els cossos la nit

Com una illa que no està en cap mapa?

A dalt d’una barca la realitat passa ràpida. La mar, ai!, és tan fragmentària

Vivim rere un ull de bou deixant-nos portar a l’antull de la marea

La lluna mediterrània provoca gemecs delirants a les comissures dels pits

Hem defensat mots, poemes i llibertats amb milers de panys

A dins les barques es conjuguen tots els verbs

Avui només hi ha dones de cara trista en aquest port de mar

Llangueix el grill els últims acords com si ho sabés

Es menja el gat l'epitafi d'estiu com si ho sabés

Remouen la cua al moll de ponent els set felins

Ploren el drama en la nit perenne els ratpenats

Entre posidònies tocada per la mort jeu la mosca

Aquesta nit té dues llunes, cal tornar a terra

La vida està envoltada de mars invisibles on la llibertat voga a galeres

Agafeu un bon amor poseu-lo en equilibri. Mireu-lo bé, ni la mar el pot tombar

Com anemones de mar una brisa marinera ens capgira el cap

Els seus besos com mossos a sucoses petxines

Ara que estàs mort mai no sabré perquè no t’agradaven els fars

La calma podrida enganya. Com miratge en desert, on és la barca en la mar o en el cel?

Habites un tros de terra on l'aigua dolça juga entre la platja i els tarongers

Al jardí clos la mar canta al matí i les gates planyen com nens de pit sense llet

Hi ha un blau on la mar calla, parla, mai s’enfada i convida a amar-la

Mare libertatis

Prens una botella i l’emplenes de llibertat cercada Claves amb força, espentes

Salpes cap a mars que imagines diàfans

Seguidament, en balmes profundes, saturades d’obscurs desànims Plores, et deixes acaronar per la parca del destí

On els peixos sense ulls

Esperen atents les llàgrimes de la desesperació L'última estrella sotjada

El darrer espetec de vida Abans de l’ofegament etern

Sepulcres de sal Difunts sense tombes Avencs a la deriva

Prefereixes la mort saborosa

Que l'amenaçadora dalla de tribu i religió

No sense pensar que potser moriràs ofegada Busques la randa emblanquida de la terra llibertat Per a tu, per als teus fills

Litus exsilii

I en un rampell es va omplir ta casa de papallones Les palometes suraven per les estances

Ballaven vals tristos

Algunes, a cau d'orella, murmuraven uns no sé què D’altres, calladament i en fila et van oferir una flor A cada pètal un nom

A cada nom un oblit

A cada oblit una criatura A cada criatura un dol

Començava a ploure

I com la majoria, vas agafar el paraigua, et vas posar l'impermeable i Vas eixir al carrer

La porta ben tancada i a dins uns pensaments: “Maleïts provocadors d’èxodes humans Maleïts sigueu per sempre

Que així siga. Amen”

Allà, a les platges de l'exili i de l'oblit

Les dones continuaran parint flors per a papallones

Verecundia

Sicaris maleïts botxins d’éssers humans Antropòfags de vides eixordadors ofecs De tous peixos de fang al costat d'un aljub

Quins còrvids repugnants ròssa de mars i precs

Reliquiae pendentium

No tingues por, camina

Allò que escoltes sols ens importa a nosaltres Ens desfem com balast d’entre vies en Fressar-nos la sal que ens dona forma i vida Sotmeses al llast dels teus peus

Continu zenit, continu nadir

No tingues por, ofereix-nos el teu vi El teu passeig de tardor Arreplega’ns si vols, però poques Alça la copa i brinda per nosaltres Mosaics trencadissos de carei

Alça la copa i brinda’ns les teues alegries Els teus silencis. Els teus desitjos

Nosaltres suportarem resignades entre esculleres i deltes de riu El caminar dels humans

Els excrements dels gats i dels cans Les puntes de cigarretes

La cel·lulosa tota mida

El làtex d’apassionats amants Les deixalles de berbenes Els plàstics de mil colors

Sense por, alça la copa i prega per nosaltres!

Crispus mari

Silenciós com una raspa de peix Decadent com una dàrsena abandonada Tendre com un tellina crua

Trist com una barca ensorrada Silenciós com una allau d’ofegats Com una pastera a la deriva

Com una clau de lluna sense partitura Com una refugiada que plora

Nostàlgic com una unça de xocolata a mos redó Com un pot de llet condensada amb dos forats Com la regalèssia de la tauleta

Decadent com la romana de la peixatera

Com el mariner que esborra de l’embarcació el nom Com maromes desfilagassades

Tendre com un plat de seitons

Trist com un moneder eixut a la cua d’una peixateria Com un escull sense arganells

Com un lament de balena ferida de mort Com un adeu engolit

In aestate mare

Si trobes la porta oberta enmig les dunes i el mar Passa, entra, no demanes permís

Fica el nas a dins les lleixes, deixa l'esguard distret Entre volums, novel·les, exemplars

Percep les fragàncies de tinta humida

Si trobes la porta oberta enmig les dunes i el mar Passa, entra, no cal permís

Les nanes de les gavines, la calor i tot plegat Em deixen mig adormit

Agafa'm! Porta'm amb tu! Pren-me!

Necessite dels teus dits Enfonsat a dins de mi! Acarona'm!

Pessiga'm!

Deixa’t portar a la ronsa per mars nostàlgics de paper Sense brúixola i timó

Tu i jo

In aestate mare

Collarets de la sort Polseres de benaurança

Fulards sintètics de seda i de satí Ulleres, rellotges, catifes de marca falsa Bosses, carteres, palmitos

Gorres, pameles, xiulets

Davall un sol de plom

L'home jove carregat de popa a proa clama:

“compra, bonito, barato!”

Insula oblivionis

T’escoltava callada L’esguard borni

Dins d’un vestit comprat per l’ocasió A les mans dos cafés

Alteraven el silenci d'un passat imperfecte On, més que perduda,

La passió vos la van llançar a la foguera de gel El miraves, et mirava

Quants anys

Els seus cabells horts de clarianes Els teus tenyits de cendra i temps Les llàgrimes a flor d’iris

Quant de temps

Aquella lluita incansable va perdre tot el sentit amb els calendaris Avui, dos estranys anhelen companyia per a la ruta més enigmàtica Navegar de la mà a l’Illa Oblit serà tot més fàcil

Amb els vostres passats, els vostres secrets

Mare passionis, mare disencantationis

Que bonic jugar a amagar

Embenar-se els ulls amb el fulard del record Fer drecera a la nit sense estrelles

Tallar per la platja més curta Escoltar una mar que mai no calla Mentre escrius fútils poemes:

Desig ardent de tindre’l foll, colpir-lo

Fregant ton cor sa dolça beu t’empeny Només li dius allò que sents i et perds Pel fons sideral s’escampa la cordura

Deixaràs ara que tot repose sol Negaràs l’impuls i revindrà calm Anhelat amor

Com petricor abjecta

Deixaràs ara que tot repose sol Ofegaràs l’anhel ardent i foll Rapsoda subtil de bell esguard Com la trompeta de Chet Baker

«Saps?, avui he vist tancada la tenda on vau comprar

el vostre llit; els gossos hi pixen i el vent arremolina brutícia La mar brama, l’escoltes?

Bona nit

Com una caseta de banys a l’hivern Abandonada al lliure albir de les dunes Fas inventaris

D'amors, de sexe, de nits luxurioses De mots, de viatges, d'alegries

D’ensurts, de llavis mossegats, de silencis De llàgrimes engolides, de paraules no dites

De paraules reprotxades, de paraules tendres De paraules prohibides, de paraules miserables De paraules càlides i de paraules de mar

Rondes de matinada com mar en zel Vagareges, esperes l’envestida del tsunami

No saps que el silenci és el més fort de tots el sorolls? Versa-la, provoca-li el plaer del poema

Baixa la beu, xiuxiueja-li

Versa-la, esquitxa-la de versos fins als malucs Estima-la, paladeja-la

Nota encara la textura dels fruits Abans del temps de les ombres Abans de les eternes calendes

Abans que tot s’ho haja emportat la mar

Mare versuum

La mestra sempre diu «cal convertir la sal dels ulls en versos» Però hi ha dies carregats d’impossibles

I fas cap al penya-segat

Els dits de la mar compten les síl·labes Dels ulls brolla el poema

Confessió

Colors marins

M’agraden les camèlies blanques tot i que no exhalen perfum

M’agrada la llet de cabra, observar com al munyir-la cau al poal estrepitosa

M’agrada l’arena blanca quan et dibuixes àngel com fresc de cúpula toscana M'agrada la farina, la sal, l'arròs, els núvols de sucre, la merenga i la claror de l’albada M’agrada l’escuma de mars d’estiu i les puntes de boixets

M’agraden els meus fantasmes quan venen la nit dels morts disfressats de pal·lidesa M’agrada el paper de bon gramatge encara que l’esgarre i l’arrugue amb ràbia brava M’agraden les platges que es despullen en tardor

M'agrada el teu cos nu entre llençols fil d’Egipte quan els compre a les rebaixes

M'agrada l'ardor com em mires i l’espurneig d'uns ulls blaus que calladament desitge

M'agrada paladejar la nata que escampe pel teu cos a les nits d’estiu i lluna clara

M’agraden fins i tot les canes que no tenyeixes

M’agrada posar-me perfum amb fragàncies de mar verda

M’agraden les sardines de bota i la pebrera verda fregida

M’agrada la meua nuesa de l’espill del passadís mentre em mires de reüll

M’agrada tocar-te tot quan tu t’apegues a mi com àncora a fons marí