El poema d’amor més bonic del mon

El poema d’amor més bonic del mon

Eres tu

Amb el teus defectes

Amb les teues virtuts

Amb les teues rareses

Amb els teus its i uts 

El poema més bonic d’amor del mon 

Eres tu

Amb els teus silencis que deixe d’escoltar 

Amb els meus records de pare tota mida

De pare que escolta i mira

A les filles de menudes

A les filles independents, solidàries, empàtiques i senzilles

Que hem portat al present de rostre vell

El poema més bonic d’amor del mon

Som nosaltres

Amb els nostres secrets

I les nostres bogeries

 Ulisses

Quantes vegades he somiat la torxa del far

Que assenyala al lluny el meu poble, Ítaca

Quantes nits he somiat els peus caminant aquest retorn

A la terra dels meus fills

A la terra dels teus ulls, verds com les praderes de posidònia

Quantes voltes he imaginat els teus llavis, els teus pits, el teu ventre

Vint anys i a cada instant el teu nom, Penélope

Afirme, he viscut passions, presons, luxúries i encanteris

Afirme, he cobert dones i desitjos: Nausica, Circe, Calipso

Mes tu, sempre tu amb mi, muller

Tu, entre deliris, batalles, sirenes i monstres

Tu, entre lotòfags, lestrígons i ciclops

Tu habitaves en mi quan he baixat als inferns

Quan m’he lligat al pal de la nau

Avui, davant teu revestit de mendicant

Pretesa heroïna de la pàtria del meu pare

Per tu, fidel i astuta teixidora

Cenyiré l’arc i els dotze ulls de les llances traspassaré amb la fletxa

Per tu, per mi, pel nostre amor no gaudit

Només vull obrir els llavis entre les teues sines

Besar els teus iris maragda, esvanir-me eternament amb tu

Muller, la meua joia, perdona’m!