A Mercè Rodoreda en el trenta-novè aniversari del seu traspàs

Camèlies i glicines 

A la tardor vaig plantar camèlies per desobeir el cervell insomne de primavera

Abril dels pàmpols obre els blancs, els rojos, els grocs, els roses

El pensament taral·leja odes a les flors més belles, però més tristes

L’olfacte els hi retreu, per què entre tanta subtilesa, cap perfum?

Per què tant d’encís i cap essència regaleu? 

I passe pel costat de les glicines

Riuen les glicines l’eixida quotidiana cap la taula, pantalla i teclat

I em fan pessigolles als narius. M’ature. Pense. Imagine. Divague

‘Tant de bo quan arribe al despatx la taula s’haja convertit en un pupitre monàstic’

I el soroll del despatx en el silenci del xip-xip de la font d’un claustre

Arribe, aparque i, buròcrata, encete la dansa del rellotge

En el descans estatutàriament legal, llegeix la premsa digital i em trobe amb ella

La dona que em diu fes això així

Fes allò altre d’aquesta manera

No mostres

Insinua

Gràcies Mercè Rodoreda per tant que m’ensenyes

13 abril 2024

Inventari d'un pretatge

Rossinyols 

Un far perdut 

Set pedres desgastades de la platja d'El Pinar en equilibri tres a quatre 

Una caragola de veritat heretada 

Una barca catalana de Cotlliure feta a mà 

Un flascó menudet amb arena d'Argelers 

https://cat.elpais.com/cat/2019/02/20/cultura/1550691833_301236.html

Un flascó normal amb arena i dues pedres erosionades de la Platja d'Argelers 

Una caseta de banys de Tabarca 

Una caseta de fusta —maquineta 

Dos fars de l'Atlàntic bretó 

Tot al seu lloc 

Entre llibres va la mar

Entre camins d'aigua salpa el poema

Qui sap

 

L’àngel saludà la dona

 

Ja no parlareu

Desconeixeu si arribareu a trobar-vos

El que havia de passar no ha passat

Millor

Cal viure d’una vegada, no sobreviure

Millor

Com un àngel arribares enmig d’aigües bel·licoses

Semblàveu idèntics

Idèntiques músiques, idèntics gustos gustatius

Deliri per la paraula, els sons, la llengua

Immensurable estima als fills, a la mare, a la companya, al company

Poeta i poeta. Casualitat, sincronia, desfici?

Millor

Vas despertar allò que era d’ella i no ho sabia

Com una brisa de matinada

Vas avivar el desig d’escriure, de viure, de saber, de sexe

Com una alenada, vas arribar i te’n vas anar

Així, tal qual. A través de la paraula

Millor

No t’oblidarà mai, ella m’ho ha dit

 

17 d’octubre 2024

©rosa miró

Aquests dies tinc la sensació que tu,  pare, em vols dir adéu definitivament

Hui fa onze anys, un mes i quatre dies

D'aquell adéu gelat i perfumat de Magie Noir

Et veig per les rotondes, al centre de salut, vora platja

Gorra al cap i cara agra

Què vols, papà?

Jo ja t'havia oblidat

El que no em vas dir mai

Ja no figura enlloc

Les paraules amoroses

La confiança, els consells...

Han perdut el torn de paraula

Sols ens queda el no-res

Que per no ser, no és res

Buit absolut. Zero

©️🌹Miró

15 octubre 24

  

 

II

 

M’atrau el ponent,

rode imantada com un giroscopi,

recolze l’esguard sobre les muntanyes roges,

i de seguida el deixe a l’arena

mire a llevant,

mire el far,

i dalt, allà dalt,

davall del cel,

entre núvols i desitjos,

la veig.

 

La gavina no sap de nucs mariners,

talla el vent, sura i planeja.

 

Ingràvida solitud!

 

Com l’arganell,

sóc part de l’ àncora,

no puc volar.

©rosa miró

 

 Pols, la terra de ma terra és pols del meu camí que a mon dolor s’aferra

pols mística i eterna llaor de l’infinit

Ma terra és un deliri.

 

(Bernat Artola)

 

Terra i mar

 

Introspecció

I

Un vaixell cala la solellada badia,

com un gnòmon,

projecta l’ombra del temps

i amb l’experiència de l’amant perfecte

acarona els llavis de la rada.

 

El sol s’oculta al moment entre cúmuls morats,

blau marins,

quasi negres.

 

La nuvolada enfosqueix el capvespre,

l’esperit perd tota alenada,

vels tempestuosos s’acosten,

intimiden,

la mar desfeta s’acosta 

No sé cap on tirar.

Vaig a la ronsa.

Mire el cel,

mire la mar,

mire l’interior de la meua solitud i

por.

 

Sempre m’han esglaiat les tempestes de l’ànim,

com en la mar,

no tenen seny.

©rosa miró

 

CAMINS D’AIGUA,

PARAULES DE MAR

XXII Premi Miquel Peris i Segarra

Premis de la Mar 2015

 

 

 

 

Al Jardí del Temps

Tot es plena de sentits

Al Jardí del Temps

Florirà de les estacions, la vida

Dels joves, la saviesa

 

Al Jardí del Temps

Ni restarà l’empremta humil

D’una que volia ser poeta

Entre lleis i transitòries

Entre caps i maldecaps

Entre amistats i companys

 

Al Jardí del Temps

Amb les sagetes dels anys

No ningú es recordarà de nosaltres

©Rosa Miró🌹🌹🌹

Jardí del Temps

Universitat Jaume I

 

 

I, va, i aquella em respon:

‘Pasa la vida y de tu gloria no queda ni la memoria’

I, jo, va,  i li replique

‘Nunca perseguí la gloria, ni dejar en la memòria...’