II
M’atrau
el ponent,
rode
imantada com un giroscopi,
recolze
l’esguard sobre les muntanyes roges,
i
de seguida el deixe a l’arena
mire
a llevant,
mire
el far,
i
dalt, allà dalt,
davall
del cel,
entre
núvols i desitjos,
la
veig.
La
gavina no sap de nucs mariners,
talla
el vent, sura i planeja.
Ingràvida
solitud!
Com
l’arganell,
sóc
part de l’ àncora,
no
puc volar.
©rosa miró
