Allò que sembla meu:

La llibertat de la paraula

La carícia d'una frase

La conjugació del ritme

El dringar de dues copes de versos

🌹©miró

 

Deixaré ara que tot repose sol

Cediré a l’impuls i revindrà calm

Cobejat sentir de colpidor mot

Esbalaïda reprendré el teu salm

Com perfetamor nomoblides

Deixaré ara que tot repose sol

Atorgaré l’anhel ardent i foll

Al deler d’un vers en roig atzarós

I seré jo qui ompla d’aigua el doll

Malenconiós ablatiu tal volta

Rapsoda subtil de belles mans

Ets com la trompeta de Chet Baker

©Rosa Miró

Pense en la guerra

Qualsevol guerra

La mateixa guerra que canvia de lloc i de calendari

Pense en la defensa

En què faria jo si m'atacaren

M'atacaren no és un sols a mi, és un tot format per l'amor que m'envolta, per les meues filles, per la meua mare, per la meua parella, per les meues estimades amistats i la sort que tinc de tenir-les, pels meus veïns, per la gent que em saluda i la gent a qui li soc invisible...

Pense què faria jo

Fugir?

Matar?

Deixar-me matar?

Matar-me jo?

Amagar-me en una fosa i fer-me la morta covard?

Pense que és fàcil pensar extrems impensables

Des de la llunyana i pròxima realitat

Pense que pot passar. Que ja ens va passar

I aleshores l'empatia em fa vomitar

I el vòmit fa una sopa de lletres espessa, enfosquida, 

g r r r r r r r a a a gu eeeeeeeeee aaaaguegueaaaaaaaguguerrrrraaaa

u r r r rr r r r r r r gueeeeerraaaaaarrr

e g r a guerra aaaq arreug 

r gue gue gue 

r grrrraaaa ueueueue uegaaa

a aaaaaaaaaaa

rrrr gu gu gu gu gu gu 

e r r a errrrrrrrra 

erra erra

amb brou de sang, mesclada amb fang i amb llàgrimes aspres que cremen els rostres com la lava els conreus verges preparats per a la vida

I el vòmit m'embruta, em pessiga

Com un àcid forada la densa crisàlide tristesa que porte enganxada al damunt.

Abril 2024

©rosa miró

 Avui m'han preguntat per què m'agrada i què significa per a mi la poesia.

—Sentir efímer, essència d'un instant que perdura amb la paraula, plaer i càstig a la vegada