A Mercè Rodoreda en el trenta-novè aniversari del seu traspàs
Camèlies i glicines
A la tardor vaig plantar camèlies per desobeir el cervell insomne de primavera
Abril dels pàmpols obre els blancs, els rojos, els grocs, els roses
El pensament taral·leja odes a les flors més belles, però més tristes
L’olfacte els hi retreu, per què entre tanta subtilesa, cap perfum?
Per què tant d’encís i cap essència regaleu?
I passe pel costat de les glicines
Riuen les glicines l’eixida quotidiana cap la taula, pantalla i teclat
I em fan pessigolles als narius. M’ature. Pense. Imagine. Divague
‘Tant de bo quan arribe al despatx la taula s’haja convertit en un pupitre monàstic’
I el soroll del despatx en el silenci del xip-xip de la font d’un claustre
Arribe, aparque i, buròcrata, encete la dansa del rellotge
En el descans estatutàriament legal, llegeix la premsa digital i em trobe amb ella
La dona que em diu fes això així
Fes allò altre d’aquesta manera
No mostres
Insinua
Gràcies Mercè Rodoreda per tant que m’ensenyes
13 abril 2024
