Pols, la terra de ma terra és pols del meu camí que a mon dolor s’aferra
pols
mística i eterna llaor de l’infinit
Ma terra
és un deliri.
(Bernat Artola)
Terra i mar
Introspecció
I
Un
vaixell cala la solellada badia,
com
un gnòmon,
projecta
l’ombra del temps
i
amb l’experiència de l’amant perfecte
acarona
els llavis de la rada.
El
sol s’oculta al moment entre cúmuls morats,
blau
marins,
quasi
negres.
La
nuvolada enfosqueix el capvespre,
l’esperit
perd tota alenada,
vels
tempestuosos s’acosten,
intimiden,
la mar desfeta s’acosta
No
sé cap on tirar.
Vaig
a la ronsa.
Mire
el cel,
mire la
mar,
mire l’interior
de la meua solitud i
por.
Sempre
m’han esglaiat les tempestes de l’ànim,
com
en la mar,
no tenen seny.
©rosa miró
CAMINS D’AIGUA,
PARAULES DE MAR
XXII Premi Miquel Peris i Segarra
Premis de la Mar 2015
