Fortuïtat 

Sense voler escriure-ho a la vora

D' una platja inventada

Imaginant-nos instants màgics

Mentre tancava els ulls al plaer de

Menjar-te a versos

El que semblava una casualitat

Un improbable atzar

Quan la caixa dels mots em fonia per dins

Quan es blindava l'eixida a la troca d’un caos

Ha irromput, sense buscar

Una vida interior secreta a tota confiança

No va ser, tal vegada, l'aparició del poema

Xamba pura?

Tu real, jo inventada

Jo boja o poeta de ressaca

Tu al nadir i jo al zenit

Amb un acord sense notari

Hem fet néixer un poema a dues llengües

Versos de gust suau, dolç

Tòrrids com una lluna d'agost

 

©rosa miró

Claustre de la Catedral de Santa Tecla – Tarragona

març 2024