Tres maternitats, quasi quatre

Qui pogués sentir com es feia la vida a dins de la meua vida

Una, dos, tres i quatre

 

Qui pogués sentir aquella fressa dins del meu claustre finit

Una, dos, tres i quatre

 

Qui pogués cantar a aquell ventre deformat tendres cançons de bressol

Una, dos, tres i quatre

 

Qui pogués atendre les nou llunes de misteri, anhels i pors

Quatre mesos primer per a res

Nou mesos per tres després

 

Qui pogués engolir la melangia dels calendaris d’una nit d'abril, d’una nit de maig

I d’un matí de juny

Quan se m’obria el cos amb la força immesurable de la força de la vida

 

©rosa miró