Tres maternitats, quasi quatre
Qui pogués sentir com es feia la vida a dins de la meua vida
Una, dos, tres i quatre
Qui pogués sentir aquella fressa dins del meu claustre finit
Una, dos, tres i quatre
Qui pogués cantar a aquell ventre deformat tendres cançons de bressol
Una, dos, tres i quatre
Qui pogués atendre les nou llunes de misteri, anhels i pors
Quatre mesos primer
Nou mesos per tres després
Qui pogués engolir la melangia dels calendaris d’una nit d'abril, d’una nit
de maig
I d’un matí de juny
Quan se m’obria el cos amb la força immesurable de la força de la vida
©rosa miró
