Quan deixaràs de respirar
S’apagarà la gegantina pira de laments
Abans
que no te n’adones
Es
tancarà la vèrbola gorja de la insensatesa
I
restaràs mut
La
solitud visitarà l’estança
De
matinada, ho sé
Tinc
por, no siga cas l’acompanye la mort
Dia
rere dia com un degotador
Se
t’escapoleix la vida
Ja
no ens queda temps
T’emportaràs
paraules mai no pronunciades
I jo
restaré òrfena del teu sentir
©rosa
miró
Al
meu pare, 1 de setembre 2013
27
agost 1927-12 setembre 2013
