De vegades somnie 

De vegades somnie amb un amarg plor els teus besos

Amb l'irreal imaginat desig, dolor i desencís

Escull el camí més trist: l'oblit

Mes no puc i gatege sobre la teulada de zinc com un felí encès

Fins i tot imagine la teua veu  recitant-me en veu baixa a cau d'orella

I és així que alimente el meu present amb faules de dona boja

Justa manera de percebre el pas del temps mentre es van marcant les arrugues

Rars pensaments mancats de tot sentit, límit. Tem la nit

Nafres sagnants, ànimes bessones buscant-se en el buit

Ones de bogeria fictícia dissimulen la foscor del caos

Passes cansades de mirar apagat

Què serem en deu anys?

Rastre d’oblits, sabent-nos finits

Últimes incandescències de la nostra foguera muda

Viure, alenar, caminar per estimar amor

Escoltar un Wagner a la vella gramola per l’infinit dels miralls

Mentre l'alè-xenó, a poc a poc es consumeix com el gas d'un globus de fira

Juxtaposada recerca de passions sense sentit

Groselles de boscos i entre les espines una flor apunt d’esclatar

 

©rosa miró

Credencials del contingut de la foto, segons el meu prompt Generat amb IA ∙ 20 de maig del 2024, a les 12:43 a. m.