De vegades somnie
De vegades somnie amb un amarg plor els teus besos
Amb l'irreal imaginat desig, dolor i desencís
Escull el camí més trist: l'oblit
Mes
no puc i gatege sobre la teulada de zinc com un felí encès
Fins
i tot imagine la teua veu recitant-me en
veu baixa a cau d'orella
I és així que alimente el meu present amb faules de dona boja
Justa manera de percebre el pas del temps mentre es van marcant les arrugues
Rars pensaments mancats de tot sentit, límit. Tem la nit
Nafres sagnants, ànimes bessones buscant-se en el buit
Ones de bogeria fictícia dissimulen la foscor del caos
Passes cansades de mirar apagat
Què serem en deu anys?
Rastre d’oblits, sabent-nos finits
Últimes
incandescències de la nostra foguera muda
Viure, alenar, caminar per estimar amor
Escoltar un Wagner a la vella gramola per l’infinit dels miralls
Mentre l'alè-xenó, a poc a poc es consumeix com el gas d'un globus de fira
Juxtaposada
recerca de passions sense sentit
Groselles de boscos i entre les espines una flor apunt d’esclatar
©rosa
miró
