Pols, la terra de ma terra és pols del meu camí que a mon dolor s’aferra

pols mística i eterna llaor de l’infinit

Ma terra és un deliri.

 

(Bernat Artola)

 

Terra i mar

 

Introspecció

I

Un vaixell cala la solellada badia,

com un gnòmon,

projecta l’ombra del temps

i amb l’experiència de l’amant perfecte

acarona els llavis de la rada.

 

El sol s’oculta al moment entre cúmuls morats,

blau marins,

quasi negres.

 

La nuvolada enfosqueix el capvespre,

l’esperit perd tota alenada,

vels tempestuosos s’acosten,

intimiden,

la mar desfeta s’acosta 

No sé cap on tirar.

Vaig a la ronsa.

Mire el cel,

mire la mar,

mire l’interior de la meua solitud i

por.

 

Sempre m’han esglaiat les tempestes de l’ànim,

com en la mar,

no tenen seny.


©rosa miró



 

CAMINS D’AIGUA,

PARAULES DE MAR

XXII Premi Miquel Peris i Segarra

Premis de la Mar 2015