IV

 

Estacions (sabates a les andanes)

 

Petjades

Encunys d'un passat sobre els mateixos llocs

Marques de temps

Rastres de polímer, de xarol

De plexiglàs de cuir

 

Vestigis recents de calçat desgastat

Espardenyes nòmades

Sandàlies polsegoses

Sabatilles bohèmies (tresors!)

 

Ruques i obstinades

Les sabates ens pugen als vagons

I entestades de desig

Ens condueixen, cabudes

Entre venes paral·leles

Enganya-ulls i vies mortes

 

Coturns en fila per andanes fastiguejades

De monòtona rutina

Furgons somnàmbuls de peus narcotitzats

Com espantades ànimes que atrapa la inèrcia

Veloç

Embotint-nos en túnels

Defugint desnivells

Avorrida cadència

 

Xut-cu xut-cu

Xut-cu xut-cu

Xut-cu xut-cu

 

 

Fredes estacions de trens nocturns

Mussols d'ulls-fanals projecten

L’ombra de rosegadors invisibles

De vies glaceres

De gent que veus però no et veu

 

Altaveus

Megàfons d'arribades i de partides

D'oblits

De melangies

 

Pantalles compte-temps-invers

Càmeres espia de consciències

De rates de ciutat

D’ombres de pleniluni

I obscuritats de lluna amagada

Projeccions trencadisses d'un mateix que ens aterren

La poquesa

Enmig de la pèrdua de l'ànima

Ens sorprèn com el brunzit d'un tren que ve

Escoltem en la distància fantasmagòrica

El compàs de la màquina sobre els rails

Com la nostra vida posada sobre un punt de fuga

 

Locomotores

Portes

Escales mecàniques

Combois

Orelles sorpreses

Tenors anònims

Sopranos ignotes

Guitarres, violins, violes, violoncels

Orquestres de cambra sense concertino

 

Bandes de posar i treure

Eventual conegut que no et saluda

Corxeres en solitud

Semicorxeres

Claus de fa sense sol

I sabates

Munts de sabates

Mudes

Rítmiques

Lentes

Botins durs suportant genolls

Peus amb calls

Malucs de dones grans

Malhumorats bastons de homes vells

 

Sabates

Ciutats

Trens

Andanes de temps: baixadors de destinació

On els sentiments s'abandonen

A l’espera del proper tren

I, agònics desitgen que arribe

Que aquesta vegada no passe de llarg

 

Els pantògrafs miren però no poden parlar

©rosa miró

Castelló de la Plana, 30 d’octubre de 2024

 

El meu país està de dol i el meu cor s'ofega amb els vòmits del cel

 IV


Estaciones (zapatos en los andenes)


Huellas

troqueles de un pasado sobre los mismos lugares

marcas de tiempo

rastros de polímero

de charol

de plexiglás

de cuero


Vestigios recientes de calzado desgastado

alpargatas nómadas

sandalias polvorientas

zapatillas bohemias (¡tesoros!)


Tercos y obstinados

los zapatos

nos suben a los vagones

y empeñados de deseo

nos conducen, cabezotas

entre venas paralelas

trampantojos y vías muertas


Coturnos en fila por andenes hastiados de monótona rutina

furgones sonámbulos repletos de pies narcotizados

como asustadas ánimas que atrapa la inercia 

veloz

embutiéndolas en túneles

soslayando desniveles

aburrida cadencia 

chu-cu chu-cu

chu-cu chu-cu

chu-cu chu-cu


Frías estaciones de trenes nocturnos

búhos de ojos-faroles proyectan

la sombra de roedores fantasma

de vías glaciares

de gente que ves que no te ve


Altavoces,

megáfonos de llegadas y de partidas

de olvidos

de melancolías

pantallas cuenta-tiempo-inverso

cámaras espía de conciencias

de ratas

de sombras de luna llena 

y obscuridades de luna nueva

proyecciones quebradizas de uno mismo que nos aterran

Oquedades


En medio de la pérdida del alma somos sorprendidos

por el zumbido de un tren que viene

Escuchamos en la distancia noctívaga 

el acompasamiento de la máquina sobre los raíles

que son nuestras propias vidas puestas sobre un punto de fuga


Locomotoras

puertas

escaleras mecánicas

convoyes

oídos sorprendidos

tenores anónimos

sopranos ignoradas

guitarras u

orquestas de cámara sin concertino

Bandas de quita y pon


Eventual conocido que no te saluda

soledades ignotas

corcheas

semicorcheas

claves de fa sin sol

y zapatos

todo lleno de zapatos

mudos

rítmicos

lentos

ajados botines soportando hinojos,

pies

caderas de ancianas,

malhumorados bastones de ancianos


Zapatos

ciudades

trenes

andenes de tiempo: apeaderos de destino

donde los sentimientos se abandonan a la espera del próximo tren

y, agónicos

desean que llegue y 

que esta vez no pase de 

largo


Los pantógrafos no pueden hablar