La iaia atén

Plegades les mans

El pas del temps

El rostre de qui la mira

El mirall retorna

Clic-cluc 

La visita observa

Laxes les cames

Petri el semblant

De la dona sàvia

De la dona vella

Sempre callada

La dona gran

 

©Rosa Miró

 

    - Palau Pams, Perpinyà

Quan la natura acarona les parpelles

Quan el silenci parla

Quan la brisa pentina el blanc de la vida

Quan el paisatge entona melodies de tonalitats alegres

Quan raones caminant

Quan mires al blau

Quan estàs bé perquè estàs bé

Quan unes ales et pugen fins a la punta del tossal

I et fas menut

https://open.spotify.com/track/26Prfvk9o5cwyLMCl5zQMS?si=8d038b92fc8d4e77

Estany de Les Boullosses, 2700 mt 

  

 

II

 

M’atrau el ponent,

rode imantada com un giroscopi,

recolze l’esguard sobre les muntanyes roges,

i de seguida el deixe a l’arena

mire a llevant,

mire el far,

i dalt, allà dalt,

davall del cel,

entre núvols i desitjos,

la veig.

 

La gavina no sap de nucs mariners,

talla el vent, sura i planeja.

 

Ingràvida solitud!

 

Com l’arganell,

sóc part de l’ àncora,

no puc volar.

©rosa miró

 

 Pols, la terra de ma terra és pols del meu camí que a mon dolor s’aferra

pols mística i eterna llaor de l’infinit

Ma terra és un deliri.

 

(Bernat Artola)

 

Terra i mar

 

Introspecció

I

Un vaixell cala la solellada badia,

com un gnòmon,

projecta l’ombra del temps

i amb l’experiència de l’amant perfecte

acarona els llavis de la rada.

 

El sol s’oculta al moment entre cúmuls morats,

blau marins,

quasi negres.

 

La nuvolada enfosqueix el capvespre,

l’esperit perd tota alenada,

vels tempestuosos s’acosten,

intimiden,

la mar desfeta s’acosta 

No sé cap on tirar.

Vaig a la ronsa.

Mire el cel,

mire la mar,

mire l’interior de la meua solitud i

por.

 

Sempre m’han esglaiat les tempestes de l’ànim,

com en la mar,

no tenen seny.

©rosa miró

 

CAMINS D’AIGUA,

PARAULES DE MAR

XXII Premi Miquel Peris i Segarra

Premis de la Mar 2015

 

 

 

 

Eixes ones, mirall de les estrelles, me guarden tants records, que em plau reveure tot sovint en elles mos somnis que són morts.

 

-Jacint Verdaguer

V

La riba teixeix randa,

filigrana de boixets,

mentre l’horitzó em pregunta:

Ets gavina?

Ets sal?

Barca nua?

Tal volta un far?

 

Ordeix sinagües de blonda

mentre l’horitzó mormola:

jo...

jo...

jo?

 

Aureola misteriosa,

tot es desfà com la sal,

tot s’esmuny com l’arena entre els dits.

 

Rien est éternel,

escric versos en francès,

a la vora de la platja pinte un cor i pose amour

i a l’ instant,

una onada tot ho esborra.

©rosa miró

CAMINS D’AIGUA,

PARAULES DE MAR

XXII Premi Miquel Peris i Segarra

Premis de la Mar 2015