Fer camí
I fer-se grans agafats de la mà
Per la bora de la mar
Serà tot més fàcil
Sense por, anant, anant
Amb les nostres arrugues
Els nostres secrets
©️🌹miró
Dos poemes a Europa i a les guerres i a la bogeria i a les criatures de vora platja com si morralla
Utopia d’un tren
Puge a un tren (cop d’atzar)
i l’emplene de llibertat cercada.
Pressione amb força. Espente.
Viatge cap a terres que pense diàfanes.
Seguidament, en túnels infinits,
saturats de tèrbols desànims,
m’ofegue,
em deixe traginar per la parca del destí
mentre les rates, sense ulls,
esperen atentes llàgrimes desesperades,
l'última estrella sotjada,
el darrer espetec crèdul abans de la partida incerta.
Estacions d'arena
Perseguits a la deriva
Galeries d’haustoris
Preferisc abandonar ma terra,
que l'amenaçadora dalla de tribu i religió.
No sense pensar que potser moriré de fam
o entre fils punxosos traspassada,
busque l’eixida de la cripta que es nomena terra lliure
per a mi,
per als meus fills.
Milano Centrale
Davall el flanc majestuós del milà de les andanes
la vida s’amaga,
camuflada entre alenades,
até mafiosos d’ulls desbordats,
folls.
De nit l’estació esdevé un escenari de broma,
gegantí pretext vivent,
encoberta corre cuita,
embogida escapolida de la fura del sac negre.
A la partença de l’últim dinosaure de vertebres vagó
la foscúria composa poemes simfònics
mentre la porxada esdevé un baldaquí de luxe.
Baix dels dossers
—opulents llits d’hotel—
els refugiats somien.
Rutina macabra
escalfada pel brou tebi de la bonança anònima.
I els governs, incapaços, nodridors de godalles encobertes,
giren l’espatlla a l’origen del problema.
Cap a Àustria?
Cap a Alemanya?
Sembla que encara no hi arriba el tren.
Tren,
quina paraula immensa!
Tan sovint plena de tot.
Repartits
Separats
Quants per tu?
Quants per mi?
On fotem aquesta gent?
Farem murs, farem parets,
i quilòmetres de fil ferro,
sagnarem les alenades.
Serem el Batis Caffó del far!
Al matí, a les notícies, observe els ulls de la xicalla,
famílies fitades per colossos de pedra,
escultures despullades aferren els Pegasus amb força
com si aquests volgueren desplegar les ales
per baixar a la porxada i volar els desterrats cap a la llibertat.
Faig una magdalena amb les ànimes desarrapades,
la mulle amb la llet de soja.
Quina mesquinesa!
Sedejants de peu nu, esparracats,
mentre jo xucle una nova invenció làctia.
No, jo no vull girar l’espatlla,
malgrat tot, la meua petitesa m’acovardeix.
Mai no em van ensenyar a lluitar contra locomotores.
©️🌹miró
25 de febrer de 2016
Ai, amor, quant t'estimava jo
Entre pluges d'hivern i esclats de primavera
Cabia aleshores la revenja, l’esperança
Cabia la trobada del temps inconscientment perdut
Cabia tot i el tot
Entre dies curts i vesprades lluminoses
Teníeu el temps a les mans
Temps d’allò vostre ajornat
Temps d’allò vostre inconclús
Teníeu un flascó d’essència de temps
Amb data de caducitat impresa en tinta invisible
Quan la vida renaixia en un tot enmig d'un desert
De paraules perdudes
De paraules retrobades
I va arribar l'últim estiu
Com un cant perdut
En una carretera secundària
Amb lletra de no retorn
L’ amic es va enfonsar
El neguit el consumia
Volia dormir per somiar-te
Volia dormir per trobar-te
I quan ja no va poder més
El buit li va dictar aquests versos:
Ai, amor, sense tu el meu llit és gran
Ai, amor, amb la por de no encertar vaig errar
Ai, amor, ho vaig fer dir i t'ho dic ara
Des d’aquesta immensurable i gelada soledat
Ai, amor, quan t'estimava jo
©Rosa Miró
Març 2023
Tempesta contra les roques
In memoriam Albert Garcia Pasqual
Brindis al mar
Brinde a la mar sempiterna
l'essència de la terra
les meues lectures
la meua feblesa
la meua passió
la meua edat
els meus silencis
les meues pors
la recerca d'una prosa perfecta
d'un vers subtil
I aquestes humils
paraules escrites a la vora
d'un agost que s'esmuny
com la sorra entre els dits
mentre observe caminar la gent entre l'escullera i el riu.
©️🌹Miró
Poema de l’Antologia del caos
Subscriure's a:
Missatges (Atom)