Fer camí

I fer-se grans agafats de la mà

Per la bora de la mar

Serà tot més fàcil

Sense por, anant, anant

Amb les nostres arrugues

Els nostres secrets

©️🌹miró

Dos poemes a Europa i a les guerres i a la bogeria i a les criatures de vora platja com si morralla

Utopia d’un tren

Puge a un tren (cop d’atzar)

i l’emplene de llibertat cercada.

Pressione amb força. Espente.

Viatge cap a terres que pense diàfanes.

Seguidament, en túnels infinits,

saturats de tèrbols desànims,

m’ofegue,

em deixe traginar per la parca del destí

mentre les rates, sense ulls,

esperen atentes llàgrimes desesperades,

l'última estrella sotjada,

el darrer espetec crèdul abans de la partida incerta.

Estacions d'arena

Perseguits a la deriva

Galeries d’haustoris

Preferisc abandonar ma terra,

que l'amenaçadora dalla de tribu i religió.

No sense pensar que potser moriré de fam

o entre fils punxosos traspassada,

busque l’eixida de la cripta que es nomena terra lliure

per a mi, 

per als meus fills.

 

Milano Centrale

Davall el flanc majestuós del milà de les andanes

la vida s’amaga,

camuflada entre alenades,

até mafiosos d’ulls desbordats,

folls.

De nit l’estació esdevé un escenari de broma,

gegantí pretext vivent,

encoberta corre cuita,

embogida escapolida de la fura del sac negre.

A la partença de l’últim dinosaure de vertebres vagó

la foscúria composa poemes simfònics

mentre la porxada esdevé un baldaquí de luxe.

Baix dels dossers 

—opulents llits d’hotel—

els refugiats somien.

Rutina macabra 

escalfada pel brou tebi de la bonança anònima.

I els governs, incapaços, nodridors de godalles encobertes,

giren l’espatlla a l’origen del problema.

Cap a Àustria?

Cap a Alemanya?

Sembla que encara no hi arriba el tren.

Tren,

quina paraula immensa!

Tan sovint plena de tot.

Repartits

Separats

Quants per tu?

Quants per mi?

On fotem aquesta gent?

Farem murs, farem parets,

i quilòmetres de fil ferro,

sagnarem les alenades.

Serem el Batis Caffó del far!

 

Al matí, a les notícies, observe els ulls de la xicalla,

famílies fitades per colossos de pedra,

escultures despullades aferren els Pegasus amb força

com si aquests volgueren desplegar les ales

per baixar a la porxada i volar els desterrats cap a la llibertat.

Faig una magdalena amb les ànimes desarrapades,

la mulle amb la llet de soja.

Quina mesquinesa!

Sedejants de peu nu, esparracats,

mentre jo xucle una nova invenció làctia.

No, jo no vull girar l’espatlla,

malgrat tot, la meua petitesa m’acovardeix.

Mai no em van ensenyar a lluitar contra locomotores.

©️🌹miró

25 de febrer de 2016

Ai, amor, quant t'estimava jo

Entre pluges d'hivern i esclats de primavera

Cabia aleshores la revenja, l’esperança

Cabia la trobada del temps inconscientment perdut

Cabia tot i el tot

Entre dies curts i vesprades lluminoses

Teníeu el temps a les mans

Temps d’allò vostre ajornat

Temps d’allò vostre inconclús

Teníeu un flascó d’essència de temps

Amb data de caducitat impresa en tinta invisible

Quan la vida renaixia en un tot enmig d'un desert

De paraules perdudes

De paraules retrobades

I va arribar l'últim estiu

Com un cant perdut

En una carretera secundària

Amb lletra de no retorn

L’ amic es va enfonsar

El neguit el consumia

Volia dormir per somiar-te

Volia dormir per trobar-te

I quan ja no va poder més

El buit li va dictar aquests versos:

Ai, amor, sense tu el meu llit és gran

Ai, amor, amb la por de no encertar vaig errar

Ai, amor, ho vaig fer dir i t'ho dic ara

Des d’aquesta immensurable i gelada soledat

Ai, amor, quan t'estimava jo

©Rosa Miró

Març 2023

Tempesta contra les roques

In memoriam Albert Garcia Pasqual

Brindis al mar

Brinde a la mar sempiterna

l'essència de la terra

les meues lectures

la meua feblesa

la meua passió

la meua edat

els meus silencis

les meues pors

la recerca d'una prosa perfecta

d'un vers subtil

I aquestes humils

paraules escrites a la vora

d'un agost que s'esmuny

com la sorra entre els dits

mentre observe caminar la gent entre l'escullera i el riu.

©️🌹Miró

Poema de l’Antologia del caos