Ai, amor, quant t'estimava jo

Entre pluges d'hivern i esclats de primavera

Cabia aleshores la revenja, l’esperança

Cabia la trobada del temps inconscientment perdut

Cabia tot i el tot

Entre dies curts i vesprades lluminoses

Teníeu el temps a les mans

Temps d’allò vostre ajornat

Temps d’allò vostre inconclús

Teníeu un flascó d’essència de temps

Amb data de caducitat impresa en tinta invisible

Quan la vida renaixia en un tot enmig d'un desert

De paraules perdudes

De paraules retrobades

I va arribar l'últim estiu

Com un cant perdut

En una carretera secundària

Amb lletra de no retorn

L’ amic es va enfonsar

El neguit el consumia

Volia dormir per somiar-te

Volia dormir per trobar-te

I quan ja no va poder més

El buit li va dictar aquests versos:

Ai, amor, sense tu el meu llit és gran

Ai, amor, amb la por de no encertar vaig errar

Ai, amor, ho vaig fer dir i t'ho dic ara

Des d’aquesta immensurable i gelada soledat

Ai, amor, quan t'estimava jo

©Rosa Miró

Març 2023

Tempesta contra les roques

In memoriam Albert Garcia Pasqual