II

Tanque la porta de la 52,

camine apressada pel gèlid corredor,

recerque amb l’esguard l’eixida que m’allibera

neguit amarg que m’envolta.

Cap cot, ulls embeguts, zumzeig de mirades al final del passadís:

—la solitud li farà companyia—.

Carrasques i pins acrediten els meus plors:

cants rodats,

rius de sal,

glaceres de sorra,

deserts de lava. 

mars de fang,

pantans d’arena..

Plore sí, és clar que plore,

plore perquè falta ja molt poc,

ho sé.

©️🌹Miró