Mans, passions que no amors
El tic, el tac, seculars
Postrema alenada, etern final i a reveure
Aleshores, el cercle dels altres
Instant a instant, col·larà bulb a baix
L’arena assecada de la teua memòria
De la teua cara, de la teua veu
De la teua terra
I a poc a poc, un dia normal s’oblidaran de tu
Dels moments de vida contats a la vora del vespre
Qualsevol diumenge de cafeïna i d’anís
De pastissos de carbassa torrada
Les postres dels pobres en l’estufa de carbó
I petit a petit, una nit normal
S’oblidaran de tu a la vora de la llar
Mentre el xiuxiueig de les espurnes
Del foc murmurà els teus versos
Aquells que gargotejaves a qualsevol hora
Amb ritme sobtat i misteriós
Aquells que esborrallaves tota un plany
D’angoixa curulla
Encabotada en no ser poeta de rima fàcil
Encabotada en no ser poeta de barri
Quina melangia més dolça
I en el teu epígraf set paraules:
Ser poeta és
ben difícil, poca broma
© rosa miró
