Tossal interior
Tempesta nocturna, idèntica al cervell.
No aconsegueix escriure res amb sentit
Cansada, literàriament ature el teclat.
Al mon cau l’aigua per les baixants. Està tot emboçat?
Tal volta caldrà netejar solidàriament, de dalt a baix, fugues de temps.
Fugacitat. Monòleg interior: ma mare el record de mon pare la tia l’Alex la Teresa
Avui pregue a tots els meus morts.
Desig ardent de pau. Desig ardent de paraules amoroses al mon.
Tal volta tots tinguem una segona vida, una segona oportunitat de gaudi de l’amor en tot àmbit.
Amor per la gent feble, indefensa, pobra, subjugada.
Amor als animalets, a la natura, als veïns, als conductors d’automòbils creient-se el dret d’insultar —pobres poca soltes.
Amor als sense llit. Sense sol. Sense estrelles. Sense enyor. Sense passat. Sense futur.
Un bloc de gel i pedra guspira a l’ànima del mon. Tu, jo, ells. Solidaris?
Caòtics sistemes de circulació sanguínia del mal, de les males persones que no tenen mel al cor.
Fàbriques de fel.
Amarga és la nit, amarga la bromera que incita els peus a entrar en la foscúria salobre. Enganyats peus per la traïdoria de l’amo de la llibertat.
Amos, amos, dos-cents mil homes cos a cos, sense saber que era la puta guerra.
Els putos dirigents, pallassos, amb collons d'orangutan. Fills de la terrorífica maldat i bogeria dels amos del manicomi.
On anem a parar tots els desgraciats que vivim en este món de merda olorosa i diarrea i llàgrima viva que ressalta sobre la sal mediterrània de la incredibilitat o de l’esperança en saber-se sans i estalvis a l’altra vora pacífica enganyada per la paraula que m’estime perquè sóc europea. Europa, no és bonica la paraula, Europa, Europa. Les cordes de la guitarra, Santana, les cordes de la guitarra com plecs suaus de la pell vella o bella o jove o gran. Hi ha un lloc del cos on la pell es fina. Com els marges entre bromera i bromera entre mars d’Alboran, estrets de Gibraltars eterns. Etern anglès amo imperial com l’àguila amb l'envergadura, de bat a bat d’ala a ala com les ales dels dimonis àngels i inferns dimonis i ressemblances del mal mundial, de la fam mundial, de la guerra i els seus senyors. Dels canons, tancs, metralletes, bales, ferides, ossos trencats, estelles de fèmurs, sacrificis, mutilacions de caràcter, personals, cecs i ceps per fer creure la llibertat, la fi de l’esclavisme i la poesia litúrgia del matí, de la nit i matinada com flor d’abril oberta a la broma del camí i al reflex de lluna plena, incitant a la partida, a l’anhel al crit, udol del desesperat. De la desesperació personificada en Àfrica. Jo tenia una companya d’escola que es dia Àfrica, i jo deia que me deia Amèrica Llatina. Europa, Nord, Amèrica Llatina, Sud. Europa, Nord, Àfrica, Sud. El mal ve dels druides del nord, malvats i plens d’arguments, totals, destrucció, plou, camp de mines, camps de taurons, taurons i botifarres de ceba que omplen la cistella de llàgrimes. On van les llàgrimes en cistella. Cap lloc, cap esperança, cap destí. Entre mil dos, Entre dos mil tres. Progressió inversament proporcional a Europa, als tractats i als drets humans. Monstres, abominables, atroç desesperació de qui mira la mar anhel de llibertat.
Llibertat tresor fals. Falàcia del cor encegat pels salnitrosos compassos de les ones contra pasteres de nit. De nit marxarem, de nit morirem, de nit ens quedarem amb la llibertat a la boca, la llibertat del bressol de la falsa pastera taxi cap a l’infern d’aigües suculentes, fartones, plenes de serps monstruoses, polps submarins, atrapa cossos en sarcòfags de paper de periòdic, notícies que ja són ni fu ni fa, ni fa ni amor, ni solfa ni pentagrames silenciosos esborrats pels crits dels que aniran al fons d’un mar cementeri.
Sentiments d’Europa, nom de dona per cor de monstre, dos mostres de maleïts rostres corcats de somriures eterns que dissimulen la maldat adherida a un colon irritable, càncer dels humans de bona fe. Els miserables rostres de la corca paralitzada entre galta i galta per substàncies viscoses i estantisses com pantans d’aigües, restes fecals unívoques sempre al mateix tipus d’humans el pobres, desesperats, conversos a força de forca, matxet, mentides dolces d’esperança falsa revestida de moneda que es cotitza a l’alçada del nòrdic que mana, cagueme de quarta i mitja que no passen més enllà del mig quilo de xacra sanguinolenta plena de cucs i pagament butxaques de grossos dirigents, panxuts, amb perruques de posar i no treure enganxades al còrtex cerebral com animals fornicant que no poden desfer-se i tu, aquell, em parlava de diàleg, de pau per la pau, que la pau és el camí de la pau.
Quina és la pau del vostre camí, bots i vots, crit i crit, udols entre la nit callada assedegada d'innocència que no sap que no hi ha esperança perquè malgrat l’esforç pocs arriben a la costa
Que el món en cent anys serà més i més metaversat encara.
Que les pasteres es multiplicaran com el peix i el pa de la paràbola
Com fantasma dibuixat per un artista que mai mor
Com muntanya sagrada de mística agonia
Com llenç enterbolit en retina enganyada
Com misseres salmodies de corruptes compositors de pasteres de fusta i paper
Entre les pedres els peus drets, remor de mar. Mar en calma xi-xa, mal auguri.
Entre les mans un connector satèl·lit, mullat i corroït per la sal d’una mar sagrada, afamada de carn i pell de joves enganyats a la recerca de la llibertat.
A la recerca del Dorado europeu, disfressats del color de la sorra i pedra, del color de la tristesa del color de la ignorància, del color de l’esperança, del no color de la nit.
Del no color dels engolits, del no color dels parits al fons d’una mar tranquil·la però salvatge, pretèrita i futura, present i passada atractiva per a ells, enganyifa del cor que desitja fugir de l’argolla que lliga colls i turmells. Roman tranquil. Somnis que es truncaran per un glop sobtat d’aigua salada que entrarà en uns pulmons cansats d’esperar amb el pànic per manta i l’adéu per armilla salvavides.
Mentida
Mimetitzats de nit per la negra nit que protegeix la pell fosca desitjosa de vent de llibertat
De dia mimetitzats pel color d’arenes movedisses.
