Un poema trist

 Tots naixem bojos. Alguns continuen així sempre...

Samuel Beckett, Tot esperant Godot

 

Hemisferis temporals

 

I

 

Des de la finestra de la 467

Per damunt del mur que ofega la llum

Per damunt del llit que escup deliris

Ara veig un tossal, ara un cim

Ara un tren, ara una oreneta

 

Obertures tancades d’ un migdia d’abril

Em revelen llunyanes set pins

Fugiria esperitada darrere nebuloses

 

Atrapada per camins de monstres

Copsada per desvaris fantàstics

Envoltada de laberints terrorífics

Soc transportada a l’avern

 

Mirades perdudes a la porta l’infern

Esguards fútils omplen d’ombres la foscor

Ei, calla, va, quiet!

No emprenyes el Cerber!

No vull creuar a l’Hades!

 

Qui eres?

La teua filla

 

Arriba Delirium

...deixeu-me, socors, fills de puta!

 

M’agafa la mà amb força

Em clava les ungles

Un senyal a la ma dreta em deixa com a record

 

 

II

 

S’ha refet la calma a la 522

Ell ja no crida

L’esgotament s’acobla a la butaca

Entre asèptiques mudeses

La quietud espessa convida a dormir

 

Nit de lluna plena

Pau a l’horitzó

Les parpelles baixen

Pugen                         baixen                                   pugen

Endormiscades se’n van pel finestral

I, allà fosc, un rat penat i un far

 

III

 

Marbre

Que fred el marbre

Que llunyana la infantesa

Records tímids venen al llit

No puc dormir

Espai buit, cosmos aspre

Enyor d'un cor, ja va deixar de bategar

 

Solitud del marbre

Com el crani de qui ha pactat la mort

Tes com les mans sobre un ventre aturat

Que obrin la caixa!

Segur?

Sí, no tinc por.

Li acarone el cap

Li pose el meu perfum

Li prenc la gelor com tapís sense vida

Ple de solcs i runes que no han sabut riure

 

Faig una fotografia

Per què ho fas?

Per recordar la calma que ha envaït el rostre

De qui no va saber viure

Dels meus ulls humits

Brollen mans feixugues i l’acaronen

Tanquen el bagul

Se m’obre el cor, adéu pare

 

©rosa miró