Un poema trist
Samuel Beckett, Tot esperant Godot
Hemisferis temporals
I
Des de la
finestra de la 467
Per damunt
del mur que ofega la llum
Per damunt del
llit que escup deliris
Ara veig un
tossal, ara un cim
Ara un tren,
ara una oreneta
Obertures tancades
d’ un migdia d’abril
Em revelen
llunyanes set pins
Fugiria
esperitada darrere nebuloses
Atrapada per
camins de monstres
Copsada per
desvaris fantàstics
Envoltada de
laberints terrorífics
Soc transportada
a l’avern
Mirades
perdudes a la porta l’infern
Esguards
fútils omplen d’ombres la foscor
Ei, calla,
va, quiet!
No emprenyes
el Cerber!
No vull
creuar a l’Hades!
Qui eres?
La teua
filla
Arriba Delirium
...deixeu-me,
socors, fills de puta!
M’agafa la
mà amb força
Em clava les
ungles
Un senyal a
la ma dreta em deixa com a record
II
S’ha refet
la calma a la 522
Ell ja no
crida
L’esgotament
s’acobla a la butaca
Entre
asèptiques mudeses
La quietud
espessa convida a dormir
Nit de lluna
plena
Pau a
l’horitzó
Les parpelles
baixen
Pugen baixen pugen
Endormiscades
se’n van pel finestral
I, allà
fosc, un rat penat i un far
III
Marbre
Que fred el
marbre
Que llunyana
la infantesa
Records
tímids venen al llit
No puc
dormir
Espai buit,
cosmos aspre
Enyor d'un
cor, ja va deixar de bategar
Solitud del
marbre
Com el crani
de qui ha pactat la mort
Tes com les
mans sobre un ventre aturat
Que obrin la
caixa!
Segur?
Sí, no tinc
por.
Li acarone
el cap
Li pose el
meu perfum
Li prenc la
gelor com tapís sense vida
Ple de solcs
i runes que no han sabut riure
Faig una
fotografia
Per què ho
fas?
Per recordar
la calma que ha envaït el rostre
De qui no va
saber viure
Dels meus
ulls humits
Brollen mans
feixugues i l’acaronen
Tanquen el
bagul
Se m’obre el
cor, adéu pare
©rosa miró
