Qui sap si contrària a tota lògica, llances a la foguera l'últim caliu del teu desig

Al principi va semblar un tsunami

Mes no va tindre la força per a la devastació

Una amable tempesta inesperada

Com les d’estiu de la teua primavera

Desitjada, tal vegada, però                       inconscientment callada

 

De sobte, sense part meteorològic

Va arribar un matí de febrer l’huracà

Tot deixant una flaire a petricor inalterable

De per vida

 

Un no sé què d’estrany

Intriga, entrega, dubte, sorpresa, corpresa

Versos insomnes, paraules potents, llengües de foc

 

Així, dia rere dia, el poema, delicat, respectuós, senzill

Ni amb una rima de més ni amb una estrofa de menys, ha pres

La teua quotidianitat com una justa sense recel

Amb un agradable soroll de dits acaronant els mots

Eixits de l’abecedari d’un teclat duplicat

Amb estima i respecte d’un infinit vuit

Repetit en cada lluna

 

©rosa miró