El jardí de la vellesa
Simfonia caòtica del cant de dones nonagenàries
Un vers al sol
Una amanida amb companyia
Ma mare i la xocolata
Ma mare i la beguda sense sucre i cafeïna
Ma mare i els tramussos i
Els "gusanitos"
Quant amor per gaudir
Quants besos per donar
Quanta passió per sentir
Quants mots per escoltar
On han anat les abraçades?
La que més parlava...
–No en té de mala llet, en té anys
Una altra dona gran
—La que no calba, la que no geperuda i la que no, coixa de dos cames
La dona de la cadira de rodes
–Els meus no saben si estic allà o lluny o prop
Quantes peripècies, quanta necessitat de tot
La gent és roïna, de mals pensaments
"Sinyò, sinyò", les cames no em fan cas
La dona orgullosa del seu fill
–I a mi tot em fa mal
La dona que es diu Rosa:
Ma mare diu que té setanta-dos anys i jo cinquanta
Ma mare diu que la humanitat és un dimoni encadenat
Ma mare li diu a la dona que li fa tot mal que hi ha un gat
I el gat li diu a ma mare un t'esgarraparé si em mires tant fixament i concentrada
La simfonia caòtica del temps em pertorba l'ànim i amb una excusa
li dic a ma mare, fins diumenge, farem paella
I vaig cap cot cap al cotxe
I mire Les Agulles de Santa Àgueda
I tanque el meu moleskine que sona a bufetada i
faig cap a la mar que em cura
©rosa miró
