Escates

Escates, lluentons que a la matinada esdevenen màgics

Com secrets que el cel, amb llums enigmàtiques

Desvetlla en el silenci a l’ànima taciturna

L’amor, com un foc furtiu, s’encén i es deslliga

S’escampa per la filigrana de l'insomni que ha de vindre

Les petites estrelles es fan grans, ballen al ritme dels

Cors una dansa antiga, sensual i possessiva

 

A partir de la una, quan la nit es fa més densa

L’amor s’entreteixeix per la llum dels mots, amb la imatge pausada

D’una carícia inventada

Les escates que la meua pell deixa caure sobre la càlida fusta

Testimonis d’un amor que no es mesura

Que esdevindrà etern en la nit, quan tot serà silenci

Quan, per no ser, només serem part del no-res

 

©rosa miró