©️🌹miró
Deixaré la roba plegada damunt el descalçador
i nua començaré a parlar
sense cotilla, amb el cor a l'aire
M'hidrataré els llavis per a mossegar sense esquerdes
per a assaborir el gust de la paraula lliure
per obligar-me a escopir la submissió del passat
per escriure a l'aire estrofes de rebel·lia
el que em vindrà de gust
sense traves ni silenci obligat
Sense el pretext de dany
d'escorça prefrontal
ni de suma de calendaris
©️🌹Miró
Comboi de mitjanit
Dones, empremtes d’un passat sobre els mateixos llocs
Petjades d’altres dones amb sabates de xarol, de plexiglàs, de cuir
Dones de rostre vell i espardenyes foradades
Dones amb sandàlies polsoses desgastades per la vida
Rostres de dones joves, nines amb bambes (tresors!)
Dones tossudes i obstinades
Dones amb sabates de taló i els entestats de desig
Conduint-les, canalles, pels budells de la ciutat
A bordells i camins de no retorn
Dones fartes de quotidianitat, d’olors i de sentors fastigoses
Dones somnàmbules
Arrodonides ànimes que s'emporta la inèrcia dels túnels
Avui, demà. Eternament
Xic-xac, xic-xac, xic-xac
Dones, estacions de vida, de vies glaceres, d’espectres i de perduts De gent que les veu i a qui no veuen
Dones-pantalla
Dones-màquina
Dones-porta
Dones-escales mecàniques
Dones d’oïda atenta
Dones de soledats ignotes
Dones corxeres, semicorxeres. Dones clau de fa sense sol
Dones mudes suportant genolls de fluixos bastons de iaios
Dones-ventre
Dones-ciutat
Dones de bagasseries de luxe
Dones de carretera i de vora riu
Pobres
Dones pobres
Hi ha col·legues que regalen moments, instantànies del dia a dia feiner
Demà només seran records de bona camaraderia
De riures, crítiques i comentaris
Tan humans com el gust salobre que deixa l'aigua del mar sobre la pell
Encara no heu marxat i ja us trobem a faltar
El temps passa tan de pressa
El temps el pitjor enemic dels sentiments
Els maquilla i difumina
Els plena, els buida
Els magnifica, els minva
Els embasta d'enyor per fer-nos sempre concloure
...qualsevol temps passat va estar millor
On l'amor i l’amistat semblen, i possiblement siguen, els únics estats mentals que ens fan sentir viusiner
Demà només seran records de bona camaraderia
De riures, crítiques i comentaris
Tan humans com el gust salobre que deixa l'aigua del mar sobre la pell
Encara no heu marxat i ja us trobem a faltar
El temps passa tan de pressa
El temps el pitjor enemic dels sentiments
Els maquilla i difumina
Els plena, els buida
Els magnifica, els minva
Els embasta d'enyor per fer-nos sempre concloure
...qualsevol temps passat va estar millor
III
Guspires dels teus desvaris fugiran entre malsons
i en solitud, com tu no volies,
(quina por tenies)
a la matinada t’envairà la pau
i sobresaltada, escoltaré llunyà:
adéu, xiqueta, me’n vaig.
Aleshores encetaré històries d’enyorança,
poemaris de culpes i prosa de records,
bons,
dolents,
tristos,
amatents.
I t’estranyaré.
Segura estic.
Ho sé.
II
Tanque la porta de la 52,
camine apressada pel gèlid corredor,
recerque amb l’esguard l’eixida que m’allibera
neguit amarg que m’envolta.
Cap cot, ulls embeguts, zumzeig de mirades al final del passadís:
—la solitud li farà companyia—.
Carrasques i pins acrediten els meus plors:
cants rodats,
rius de sal,
glaceres de sorra,
deserts de lava.
mars de fang,
pantans d’arena..
Plore sí, és clar que plore,
plore perquè falta ja molt poc,
ho sé.
Vacuïtat
“Quan ets conscient de la mort, acabes assumint la teva pròpia solitud.”
(Rosa Regàs)
I
S’apagarà la gegantina pira de laments
abans que no te n’adones.
Es tancarà la vèrbola gorja de la insensatesa
i restaràs mut.
La solitud visitarà la teua estança,
Tinc por, no sigue cas l’acompanye la mort.
Dia rere dia,
com un degotador,
se t’escapoleix la vida.
Maleïda siga!
Ja no ens queda temps.
T’emportaràs paraules mai no pronunciades,
i romandré òrfena del teu sentir.
Et mire i no sé qui eres;
et bese i tu no respons.
Et parle i tu no m’escoltes.
Quina estranya malaltia, eh?
Que bordegassa!
Que miserable!
Allà no puc restar més d’una hora,
cada vespre tot ofega,
cada vespre tot constreny.
Mesquí desig d’escapolir-me
fugir però,
deixar-te allà tot sol?
Em semblaria un abandó.
I em quede mossegant-me els llavis
—de vegades em faig sang—
fins a l’hora del fins demà
©️🌹 Miró
Oda a la Llibreria Lello d’Oporto
L’encís de l’ordre
Cada llibre al seu lloc
Un lloc per a cada llibre
Esperant les mirades amatents
D’ulls cansats per l’edat
D’ulls joves encuriosits
Esperant les carícies afables
De mans tatuades de calls
De mans verges
Idolatrada com “deusa do Olimpo”
Saborosa llepolia
Llibreries del món
Altars venerables
Porto, octubre 2021
Per si un dia se m’oblida
Quan jo traspasse no vull que plore ningú
No vull ni misses, ni precs
Vull una gran festa
Parleu de mi
Que segura estic direu
Mira que li agradava la pebrera verda i les sardines de bot
I les tomates, i les olives
I mira que n’era, de graciosa i divertida...
Vull que s’escolte alt i fort
De les Variacions Goldberg BWV 988
L’ària inicial
Vide Cor Meum
La Muixeranga en dolçaina
La Malaguenya de Barxeta
El Cant dels Ocells en violoncel
Doneu els meus òrgans a la ciència
I el que sobre del meu cos
L' incinereu
I les cendres al Montgó, al Penyagolosa
I Al Canigó
I unes poques a la mar, i unes altres al llac Léman
Abans d’aigües i muntanyes
El festeig que vos demane tindrà aquesta condició
Que hi haja per beure un bon espirituós
Coques dolces i salades, de pebrera i de sardina
Malfeta i figues albardades
I beveu, mengeu, divertiu-vos i rigueu fins la posta del sol
©️🌹miró
Dos poemes a Europa i a les guerres i a la bogeria i a les criatures de vora platja com si morralla
Utopia d’un tren
Puge a un tren (cop d’atzar)
i l’emplene de llibertat cercada.
Pressione amb força. Espente.
Viatge cap a terres que pense diàfanes.
Seguidament, en túnels infinits,
saturats de tèrbols desànims,
m’ofegue,
em deixe traginar per la parca del destí
mentre les rates, sense ulls,
esperen atentes llàgrimes desesperades,
l'última estrella sotjada,
el darrer espetec crèdul abans de la partida incerta.
Estacions d'arena
Perseguits a la deriva
Galeries d’haustoris
Preferisc abandonar ma terra,
que l'amenaçadora dalla de tribu i religió.
No sense pensar que potser moriré de fam
o entre fils punxosos traspassada,
busque l’eixida de la cripta que es nomena terra lliure
per a mi,
per als meus fills.
Milano Centrale
Davall el flanc majestuós del milà de les andanes
la vida s’amaga,
camuflada entre alenades,
até mafiosos d’ulls desbordats,
folls.
De nit l’estació esdevé un escenari de broma,
gegantí pretext vivent,
encoberta corre cuita,
embogida escapolida de la fura del sac negre.
A la partença de l’últim dinosaure de vertebres vagó
la foscúria composa poemes simfònics
mentre la porxada esdevé un baldaquí de luxe.
Baix dels dossers
—opulents llits d’hotel—
els refugiats somien.
Rutina macabra
escalfada pel brou tebi de la bonança anònima.
I els governs, incapaços, nodridors de godalles encobertes,
giren l’espatlla a l’origen del problema.
Cap a Àustria?
Cap a Alemanya?
Sembla que encara no hi arriba el tren.
Tren,
quina paraula immensa!
Tan sovint plena de tot.
Repartits
Separats
Quants per tu?
Quants per mi?
On fotem aquesta gent?
Farem murs, farem parets,
i quilòmetres de fil ferro,
sagnarem les alenades.
Serem el Batis Caffó del far!
Al matí, a les notícies, observe els ulls de la xicalla,
famílies fitades per colossos de pedra,
escultures despullades aferren els Pegasus amb força
com si aquests volgueren desplegar les ales
per baixar a la porxada i volar els desterrats cap a la llibertat.
Faig una magdalena amb les ànimes desarrapades,
la mulle amb la llet de soja.
Quina mesquinesa!
Sedejants de peu nu, esparracats,
mentre jo xucle una nova invenció làctia.
No, jo no vull girar l’espatlla,
malgrat tot, la meua petitesa m’acovardeix.
Mai no em van ensenyar a lluitar contra locomotores.
©️🌹miró
25 de febrer de 2016
Ai, amor, quant t'estimava jo
Entre pluges d'hivern i esclats de primavera
Cabia aleshores la revenja, l’esperança
Cabia la trobada del temps inconscientment perdut
Cabia tot i el tot
Entre dies curts i vesprades lluminoses
Teníeu el temps a les mans
Temps d’allò vostre ajornat
Temps d’allò vostre inconclús
Teníeu un flascó d’essència de temps
Amb data de caducitat impresa en tinta invisible
Quan la vida renaixia en un tot enmig d'un desert
De paraules perdudes
De paraules retrobades
I va arribar l'últim estiu
Com un cant perdut
En una carretera secundària
Amb lletra de no retorn
L’ amic es va enfonsar
El neguit el consumia
Volia dormir per somiar-te
Volia dormir per trobar-te
I quan ja no va poder més
El buit li va dictar aquests versos:
Ai, amor, sense tu el meu llit és gran
Ai, amor, amb la por de no encertar vaig errar
Ai, amor, ho vaig fer dir i t'ho dic ara
Des d’aquesta immensurable i gelada soledat
Ai, amor, quan t'estimava jo
©Rosa Miró
Març 2023
Tempesta contra les roques
In memoriam Albert Garcia Pasqual
Brindis al mar
Brinde a la mar sempiterna
l'essència de la terra
les meues lectures
la meua feblesa
la meua passió
la meua edat
els meus silencis
les meues pors
la recerca d'una prosa perfecta
d'un vers subtil
I aquestes humils
paraules escrites a la vora
d'un agost que s'esmuny
com la sorra entre els dits
mentre observe caminar la gent entre l'escullera i el riu.
©️🌹Miró
Poema de l’Antologia del caos
M’agrada escoltar la pluja quan omple el cubell
Em provoca poemes de la meua lletra i puny
Gest inevitable. Escric:
Desig ardent de tenir-te foll
Sentir-te. Fregant mon cor ta dolça veu m'empeny
Només escric allò que sent i em perd
Pel fons d'un mot somort anhel. La lluita
Sentint la por en nits furtives
En Lluna plena però,
La rosada em desperta amb rimes
©️🌹miró
M'agraden els arbres que es despullen en tardor
m'agrade el teu tors deslliurat de tota roba entre llençols de cotó
m'agrada paladejar la nata que escampe pel teu cos a les nits de lluna clara
m'agrada la farina, la sal, l'arròs, els núvols de sucre, la merenga i la claror de l'albada
m'agrada l'ardor en què a vegades em mires
i l'espurneig d'uns ulls clars que imagine fins el suplici
©️🌹miró
En una mar tancada
Som el que no som: por de fred
Tement la paraula més enllà dels estels
Enfonsades en amalgames planyívoles i delirants
Les angoixes palpen la plenitud versada
Mentre l’ànim bull com l’aigua al foc
En una mar tancada
Un estiu que fuig
Una llar enreixada
L’urpa del felí amb el penúltim recurs
El vent de la nit capgira el cel
Canta la gata el silenci
I la mar bull com l’aigua al foc
Soc el que no soc
Recorde els morts de ma casa
Partença sense ales, de nit plegades
De dia atentes amb ulls oberts que la llum rebutgen
Hieràtics mussols de col·lecció
Interrogants insurrectes
Amb ritme de tortuga ens repetim:
Ens falta temps
Ens sobren foscors
Ens falta temps
Ens sobren nits
Com un ocell a la branca restem temorosos
Precipici insondable de la follia
Gelosia, mal o estima.
©️🌹miró
De vidre antic
La sucrera de la iaia
D'alpaca l'ansa
La dolçor de la iaia
Sucre i sal
Així la mar
Com a l'amor l' odi
Com a l'ànima embogida
El cap suplicant no ho faces
Bellesa a vellesa
Badia a escull
Així la mar
Avui calmada ahir brava
Com l'amor antuvi
Ahir passió avui record
De cara al mar
La sucrera de Maria
Em parla d'ella
Me l'estimava, jo
©️🌹miró
Pense, pense...
Em sembla que plou ara
dissabte 31 d’agost de 2024
sent les deu hores i set minuts del matí
Desconnecte de la lectura
Un poema de l’ Estellés desconegut
Em provoca una contracció sobtada
Pose en alerta l’oïda
Gotes suaus xarren damunt els pàmpols
Els braços del moretot ho gaudeixen
Un lleuger Llevant alça el full del poemari
Amb un gest com de pessics invisibles
Bec aigua freda
A poc a poc abandone el llapis
Sobre el cos dels versos
—no sé llegir sense escriure als marges—
Enteneu, ara, perquè no m’agrada la tinta digital?
M’empasse a glopets l’essència de la pluja
Èbria de metàfores i de retòrica
Reprenc la lectura estellesiana
Una llàgrima cau dins del got
La pluja m’ha pres el pèl, suor d’àngel
‘Amb un fons subversiu’
Em torna a deixar un malestar
Fosc i apocalíptic
Goig de pujar a Atzeneta
Llegir al mestre i al públic congregat
Un cop de cor em diu ‘molta gent’
Ens veiem en una estona, no falteu.
©rosa miró
Castelló, 31 d’agost de 2024
Me mire les llibreries repartides per les estances, lentament, sota els efectes d'un analgèsic
Trie un vi, l'obric ritualment i amb parsimònia
El decante, l' airege, me'l servisc, alce la copa, mire els prestatges i brinde per les meues autores favorites, pels favorits
Observe la poesia, tota recollida a les lleixes més íntimes de l' habitació
Les novel·les, els assajos i els llibres de la meua infància
Mire amb orgull la meua biblioteca mentre la por a l'oblit em trau místicament de l'abstracció sensorial que l'ordre m'ha provocat.
©️🌹 miró
S'esmuny agost
“El domador de paraules”, oda al llibre
Al principi quatre ratlles, quatre fletxes, quatre arcs
Per paper, de la cova la paret, a l’abric de les mirades
Per tinta: terra, sang, mescla de greix salvatge
I per pinzell els dits
Els mesopotàmics, argila
Els egipcis amb papirs
Els grecs, els romans, amb tauletes encerades
Els xinesos amb la palla de l’arròs
Per Europa aparegueres en pergamins pell de xai
Quan es bescanviava un llibre per una parella de bous
I vindrien els monàstics, amanuenses monjos,
cal·lígrafs de plomes d’au però, de monges, ben poques.
Fins la màgia de la impremta
Oh, llibre, gentil objecte, rabeig de l’ànima
Non omnis moriar
No moriràs del tot, abans crearem addicció
Avui, demà, perpètuament
Troballa en el temps, engroguit per la vellúria
Amb guants de fil i cotó, seràs tractat
Amb exquisida cura
Despreocupat! Deixat fer!
La distòpia de Bradbury,
Farhenheit 451, dirigida per Truffaut, sols va estar una pel·lícula? Vigilem!
Oh, llibre, tu, tu que et deixes subratllar, doblar cantons o folrar o escriure’t al marge sentiments de cau de llit, al racó de la lectura, a dins d’un bany relaxant d’escuma o a la vora de la mar.
Oh, llibre quina bona companyia
Sempre esperant. Amatent, hieràtica presència.
La llibertat que tu ens dones, no la sentencien jutjats
Quins gojos ens regales, al llegir-te, al posseir-te, en olorar-te, en Passar-te els fulls com dels amants les carícies.
Oh llibre, ets avui un imprescindible
Tan acostumats a tu, calibrador de cultures
Et recorde de menuda a l’exida de l’escola
Per la mateixa vorera del meu recorregut infant
Ahir, Armengot la llibreria clàssica
Ares la mística
Surco la llum
Feien endisar els ulls en les lleixes i prestatges,
Allà perdien vergonyes
El temps no corria mai
Allà trobaven la llum que reflectien els lloms
Les portades de colors, títols, formes i textures I a l’albir imaginaven
Oh, llibre
Podrem canviar la manera de llegir-te, d’acaronar-te, d’arxivar-te
e-books, tablets, smarts phones, pantalles i més pantalles
Qualsevol invent humà
Mes, de l’escriptura la teua essència
En la tinta digital perdurarà.
©️Rosa Miró
Arsèguel, 24 d'agost de 2024
A l'abric de la vall
La pell suau i neta
La boca satisfeta
Els peus plomes
L'ànim viu, seré
Aixeca el vol
Al llom de l'àguila
D'esguard potent
Entre els dits un llapis
Entre les mans un quadern
El teu nom entre els meus pits
Estrofa de les meravelles
Sobre el llit silent
El meu alé dibuixa
Estels
Llavorsí, 22 d'agost de 2024
Pense, pense en la proteïna Tau amiloide per cinquena vegada.
Donde muere la brisa mansamente
Donde las crestas de los veleros
Se arrugan borrando la raya del horizonte
Donde regresan y se van las diademas blancas
Donde el salitre conforta las varices del tiempo De unas piernas que todavía se abren al placer Y a las embestidas de la ternura
Donde el recuerdo de ayer de
La voz humeda de mi madre
Que me confunde hoy con su hermana pequeña
Donde ya nada se parece a lo que fue
Aunque sigue sumisa, dócil y buena
Allá, en el Jardín del Final
Con sus secretos que me ocultaba
Hoy en los ratos de mis abrazos ya no recuerda Y yo ya jamás sabré que me callaba.
*^*^*^
On mor la brisa mansament
On les crestes dels velers
S'arruguen esborrant la ratlla de l'horitzó
On tornen i se'n van les diademes blanques
On el salnitre conforta les varius del temps D'unes cames que encara s'obren al plaer
I a les envestides de la tendresa
On el record d'ahir de
La veu humida de ma mare
Que hui em confon amb sa germana menuda
On ja res no és res del que va ser
Tot i que segueix submisa, dòcil i bona
Allà, al Jardí del Final
Amb els seus secrets que m'ocultava
A les estones de les meues abraçades ja no recorda
Jo ja no sabré mai que callava.
A Rosita, ma mare
Castelló de la Plana, 11 d'agost de 2024
Darrere els panys conjugue
El temps verbal de ma vida
Passat imperfet, passat perfet, condicional
Futur, present de subjuntiu
Imperatiu
En afirmativa, negativa i interrogativa
De la primera amar, menjar, plorar
De la segona riure, beure, escriure
De la tercera parir, patir, gaudir
Darrere els panys es conjuguen
Tots els verbs
Jo he escrit i guardat terribles
Versos d'amor
Mai els alliberaré
Me'ls emportaré a la càtedra del cosmos
Allà no em caldran amics, ni editorials
Ni capelletes, ni capital
Ni secrets
3 d'agost 2024
Rosa Miró
