11 d’agost 2024

 Pense, pense en la proteïna Tau amiloide per cinquena vegada.


Donde muere la brisa mansamente

Donde las crestas de los veleros

Se arrugan borrando la raya del horizonte

Donde regresan y se van las diademas blancas

Donde el salitre conforta las varices del tiempo De unas piernas que todavía se abren al placer Y a las embestidas de la ternura

Donde el recuerdo de ayer de 

La voz humeda de mi madre

Que me confunde hoy con su hermana pequeña

Donde ya nada se parece a lo que fue

Aunque sigue sumisa, dócil y buena


Allá, en el Jardín del Final

Con sus secretos que me ocultaba

Hoy en los ratos de mis abrazos ya no recuerda Y yo ya jamás sabré que me callaba. 


*^*^*^


On mor la brisa mansament

On les crestes dels velers

S'arruguen esborrant la ratlla de l'horitzó

On tornen i se'n van les diademes blanques

On el salnitre conforta les varius del temps D'unes cames que encara s'obren al plaer

I a les envestides de la tendresa


On el record d'ahir de 

La veu humida de ma mare

Que hui em confon amb sa germana menuda

On ja res no és res del que va ser

Tot i que segueix submisa, dòcil i bona


Allà, al Jardí del Final

Amb els seus secrets que m'ocultava

A les estones de les meues abraçades ja no recorda

Jo ja no sabré mai que callava.


A Rosita, ma mare

Castelló de la Plana, 11 d'agost de 2024


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.