Hivern
54
Ahir, inesperadament, es posà a plorar
Desconsolada, cansada, pansida
plorava
La mirava jo, però incapaç d’ abraçar-la
Gemecs munts de ràbia
Muntanyes de glops d’aigua salada
La mirava jo, però incapaç d’abraçar-la
Encara em pregunte perquè no la vaig consolar
Ja no té aquells ulls negres
Avui iris d’aigua
Darrere els vidres d’unes ulleres
Passades de moda
Ulls minsos
Transparents
Cap expressió
On està la sobtada alegria que
amb veu cridanera ens feia riure
les nits de l’estiu tossaler?
I les vetllades divertides
amb càntics i disfresses?
Ja no hi queda res
Tot s’ha desfet com fonedissa neu
a la vora del camí
Ja no hi ha res
Ella ho diu
Ella sempre ho diu: -s’ha acabat
Tot li recorda a ell
Buidor infinita
Amarg silenci
Solitud immensa
Nit. Caiguda obligada al buit
Tot li recorda a ell
Tot és temps viscut per ell
Tot és espai trepitjat per ell
Tot és ell
Ara
Ahir
Demà
A l’ hivern de Teresa
la vida li ha arrencat un fill
El més petit. Arravatat
El temps cura, diuen
Mentida, falsia, dolça quimera
El temps no plena un ànima buida de buidor
Absurda expressió
Absurda paraula 'temps'
El temps no cura res
Serà l’oblit, tal volta?
I com som de mesquins quan oblidem
Com som de mesquins quan hauríem
d’abraçar-nos i no ho fem
Perquè no ens abracem?
On van, les abraçades que no donem?
Són invisibles perjudicis
els que ens fan restar quiets?
Romanem quiets
Distrets
Oblidem
Oblidats
Però ella no pot oblidar
No vol oblidar!
Necessita recordar-lo cada instant
I plora cada dia, d’amagades
Amb rancúnia, fluixa i feble
I plora cada dissabte
d’amagades, al migdia,
quan compra les tres rosetes
mentre tots dos l’esperen fora,
a la vorera de la floristeria.
Tal vegada,
li agradés estar sola
quan visita el reduït espai dels incinerats
Sola amb els records i ell
Ell, pols dintre el minúscul vas
Però no pot
Sempre va amb companyia
I no pot plorar com vol
Quan vol
Com desitja
Ha de fer vore que és forta
I no pot plorar com vol
Quan vol
Com desitja
Ha d’aparençar dona forta
Deixeu la iaia sola
amb l’ànima d’aigua
que plore com anhela
quan vulgue
com ansieja
Fluixa
Feble
Eternament bressolada per les ones
del seu propi desconsol.
A Teresa i a Alex
Poema 54/57 Del poemari inèdit L'esguard de Teresa
®️rosa miró
