Les ales de la falcia, un poema a la llibertat
No m’obligueu a romandre
Lligada a un cadenat
mentider
No em condemneu a raure
Sotmesa a un no perpetu
No em forceu a callar
davall la pell les ferides
No m’obligueu a oblidar
Que soc d'allà
on la mar parla
No d'ací. Mai
no ho seré
No m’obligueu a callar
No em condemneu a emmudir
No em forceu a claudicar
No m’obligueu a oblidar
La remor de la mar brava
Perquè després de cada mentida
Després de cada negació
De cada forçós silenci
De cada punt de sutura
De cada matí sense els meus
De la manca de carícies
De converses i d’ amics
Dins d’aquest pou confinada Dins
d’aquest sense sentit
Les ales se me tripliquen
Rosa Miró
Castelló, 2018, La
Plana Alta
