05 de setembre 2024

Hi ha col·legues que regalen moments, instantànies del dia a dia feiner

Demà només seran records de bona camaraderia
De riures, crítiques i comentaris
Tan humans com el gust salobre que deixa l'aigua del mar sobre la pell

Encara no heu marxat i ja us trobem a faltar

El temps passa tan de pressa 
El temps el pitjor enemic dels sentiments
Els maquilla i difumina
Els plena, els buida
Els magnifica, els minva
Els embasta d'enyor per fer-nos sempre concloure
                                                                                      ...qualsevol temps passat va estar millor

La vida, quina estafa

On l'amor i l’amistat semblen, i possiblement siguen, els únics estats mentals que ens fan sentir viusiner

Demà només seran records de bona camaraderia
De riures, crítiques i comentaris
Tan humans com el gust salobre que deixa l'aigua del mar sobre la pell

Encara no heu marxat i ja us trobem a faltar

El temps passa tan de pressa 
El temps el pitjor enemic dels sentiments
Els maquilla i difumina
Els plena, els buida
Els magnifica, els minva
Els embasta d'enyor per fer-nos sempre concloure
                                                                                      ...qualsevol temps passat va estar millor

La vida, quina estafa
On l'amor i l’amistat semblen, i possiblement siguen, els únics estats mentals que ens fan sentir vius.

A Miguel Gómez
A Mari Carmen Jovaní
Castelló de la Plana, 16.30 p.m. dimarts 18 de juny de 2019
Amb  l’estima de les companyes i companys de la 3a planta

04 de setembre 2024

 III



Guspires dels teus desvaris fugiran entre malsons

i en solitud, com tu no volies,

(quina por tenies)

a la matinada t’envairà la pau

i sobresaltada, escoltaré llunyà:

adéu, xiqueta, me’n vaig.


Aleshores encetaré històries d’enyorança,

poemaris de culpes i prosa de records,

bons, 

dolents,

tristos, 

amatents.

I t’estranyaré. 

Segura estic.

Ho sé.



©️🌹Miró

II



Tanque la porta de la 52,

camine apressada pel gèlid corredor,

recerque amb l’esguard l’eixida que m’allibera

neguit amarg que m’envolta.


Cap cot, ulls embeguts, zumzeig de mirades al final del passadís:

—la solitud li farà companyia—.


Carrasques i pins acrediten els meus plors:

cants rodats,

rius de sal,

glaceres de sorra,

deserts de lava. 

mars de fang,

pantans d’arena..


Plore sí, és clar que plore,

plore perquè falta ja molt poc,

ho sé.


©️🌹Miró

Vacuïtat

 

“Quan ets conscient de la mort, acabes assumint la teva pròpia solitud.”

(Rosa Regàs)

 

I


S’apagarà la gegantina pira de laments

abans que no te n’adones.

Es tancarà la vèrbola gorja de la insensatesa

i restaràs mut.

La solitud visitarà la teua estança,

Tinc por, no sigue cas l’acompanye la mort.


Dia rere dia, 

com un degotador,

se t’escapoleix la vida.

Maleïda siga!

Ja no ens queda temps.

T’emportaràs paraules mai no pronunciades,

i romandré òrfena del teu sentir.


Et mire i no sé qui eres;

et bese i tu no respons.

Et parle i tu no m’escoltes.


Quina estranya malaltia, eh?

Que bordegassa!

Que miserable!


Allà no puc restar més d’una hora,

cada vespre tot ofega,

cada vespre tot constreny.

Mesquí desig d’escapolir-me

fugir però,

deixar-te allà tot sol?

Em semblaria un abandó.

I em quede mossegant-me els llavis

—de vegades em faig sang—

fins a l’hora del fins demà 


©️🌹 Miró


Oda a la Llibreria Lello d’Oporto


L’encís de l’ordre

Cada llibre al seu lloc

Un lloc per a cada llibre

Esperant les mirades amatents

D’ulls cansats per l’edat

D’ulls joves encuriosits


Esperant les carícies afables

De mans tatuades de calls

De mans verges


Idolatrada com “deusa do Olimpo”

Saborosa llepolia

Llibreries del món

Altars venerables


Porto, octubre 2021


©️🌹Miró


Per si un dia se m’oblida


Quan jo traspasse no vull que plore ningú

No vull ni misses, ni precs

Vull una gran festa

Parleu de mi

Que segura estic direu

Mira que li agradava la pebrera verda i les sardines de bot

I les tomates, i les olives

I mira que n’era, de graciosa i divertida...

Vull que s’escolte alt i fort

De les Variacions Goldberg BWV 988

L’ària inicial

Vide Cor Meum

La Muixeranga en dolçaina

La Malaguenya de Barxeta

El Cant dels Ocells en violoncel

Doneu els meus òrgans a la ciència

I el que sobre del meu cos

L' incinereu

I les cendres al Montgó, al Penyagolosa

I Al Canigó

I unes poques a la mar, i unes altres al llac Léman

Abans d’aigües i muntanyes

El festeig que vos demane tindrà aquesta condició

Que hi haja per beure un bon espirituós

Coques dolces i salades, de pebrera i de sardina

Malfeta i figues albardades

I beveu, mengeu, divertiu-vos i rigueu fins la posta del sol


©️🌹miró


03 de setembre 2024

Fer camí


I fer-se grans agafats de la mà

Per la bora de la mar

Serà tot més fàcil

Sense por, anant, anant

Amb les nostres arrugues

Els nostres secrets


©️🌹miró

Dos poemes a Europa i a les guerres i a la bogeria i a les criatures de vora platja com si morralla


Utopia d’un tren


Puge a un tren (cop d’atzar)

i l’emplene de llibertat cercada.

Pressione amb força. Espente.

Viatge cap a terres que pense diàfanes.


Seguidament, en túnels infinits,

saturats de tèrbols desànims,

m’ofegue,

em deixe traginar per la parca del destí

mentre les rates, sense ulls,

esperen atentes llàgrimes desesperades,

l'última estrella sotjada,

el darrer espetec crèdul abans de la partida incerta.


Estacions d'arena

Perseguits a la deriva

Galeries d’haustoris


Preferisc abandonar ma terra,

que l'amenaçadora dalla de tribu i religió.

No sense pensar que potser moriré de fam

o entre fils punxosos traspassada,

busque l’eixida de la cripta que es nomena terra lliure

per a mi, 

per als meus fills.


Milano Centrale


Davall el flanc majestuós del milà de les andanes

la vida s’amaga,

camuflada entre alenades,

até mafiosos d’ulls desbordats,

folls.


De nit l’estació esdevé un escenari de broma,

gegantí pretext vivent,

encoberta corre cuita,

embogida escapolida de la fura del sac negre.


A la partença de l’últim dinosaure de vertebres vagó

la foscúria composa poemes simfònics

mentre la porxada esdevé un baldaquí de luxe.

Baix dels dossers 

—opulents llits d’hotel—

els refugiats somien.


Rutina macabra 

escalfada pel brou tebi de la bonança anònima.

I els governs, incapaços, nodridors de godalles encobertes,

giren l’espatlla a l’origen del problema.


Cap a Àustria?

Cap a Alemanya?

Sembla que encara no hi arriba el tren.

Tren,

quina paraula immensa!

Tan sovint plena de tot.


Repartits

Separats

Quants per tu?

Quants per mi?


On fotem aquesta gent?

Farem murs, farem parets,

i quilòmetres de fil ferro,

sagnarem les alenades.

Serem el Batis Caffó del far!

Al matí, a les notícies, observe els ulls de la xicalla,

famílies fitades per colossos de pedra,

escultures despullades aferren els Pegasus amb força

com si aquests volgueren desplegar les ales

per baixar a la porxada i volar els desterrats cap a la llibertat.


Faig una magdalena amb les ànimes desarrapades,

la mulle amb la llet de soja.

Quina mesquinesa!

Sedejants de peu nu, esparracats,

mentre jo xucle una nova invenció làctia.


No, jo no vull girar l’espatlla,

malgrat tot, la meua petitesa m’acovardeix.

Mai no em van ensenyar a lluitar contra locomotores.


©️🌹miró

25 de febrer de 2016



Ai, amor, quant t'estimava jo


Entre pluges d'hivern i esclats de primavera

Cabia aleshores la revenja, l’esperança

Cabia la trobada del temps inconscientment perdut

Cabia tot i el tot


Entre dies curts i vesprades lluminoses

Teníeu el temps a les mans

Temps d’allò vostre ajornat

Temps d’allò vostre inconclús


Teníeu un flascó d’essència de temps

Amb data de caducitat impresa en tinta invisible

Quan la vida renaixia en un tot enmig d'un desert

De paraules perdudes

De paraules retrobades


I va arribar l'últim estiu

Com un cant perdut

En una carretera secundària

Amb lletra de no retorn

L’ amic es va enfonsar

El neguit el consumia

Volia dormir per somiar-te

Volia dormir per trobar-te

I quan ja no va poder més

El buit li va dictar aquests versos:


Ai, amor, sense tu el meu llit és gran

Ai, amor, amb la por de no encertar vaig errar

Ai, amor, ho vaig fer dir i t'ho dic ara

Des d’aquesta immensurable i gelada soledat

Ai, amor, quan t'estimava jo


©Rosa Miró

Març 2023

Tempesta contra les roques

In memoriam Albert Garcia Pasqual


Brindis al mar


Brinde a la mar sempiterna

l'essència de la terra

les meues lectures

la meua feblesa

la meua passió

la meua edat

els meus silencis

les meues pors

la recerca d'una prosa perfecta

d'un vers subtil

I aquestes humils

paraules escrites a la vora

d'un agost que s'esmuny

com la sorra entre els dits

mentre observe caminar la gent entre l'escullera i el riu.


©️🌹Miró

Poema de l’Antologia del caos


02 de setembre 2024

 

M’agrada escoltar la pluja quan omple el cubell

Em provoca poemes de la meua lletra i puny

Gest inevitable. Escric:

Desig ardent de tenir-te foll

Sentir-te. Fregant mon cor ta dolça veu m'empeny

Només escric allò que sent i em perd

Pel fons d'un mot somort anhel. La lluita

Sentint la por en nits furtives

En Lluna plena però,

La rosada em desperta amb rimes

©️🌹miró


M'agraden els arbres que es despullen en tardor 

m'agrade el teu tors deslliurat de tota roba entre llençols de cotó 

m'agrada paladejar la nata que escampe pel teu cos a les nits de lluna clara

m'agrada la farina, la sal, l'arròs, els núvols de sucre, la merenga i la claror de l'albada

m'agrada l'ardor en què a vegades em mires 

i l'espurneig d'uns ulls clars que imagine fins el suplici

©️🌹miró

En una mar tancada


Som el que no som: por de fred

Tement la paraula més enllà dels estels

Enfonsades en amalgames planyívoles i delirants

Les angoixes palpen la plenitud versada

Mentre l’ànim bull com l’aigua al foc

En una mar tancada

Un estiu que fuig

Una llar enreixada

L’urpa del felí amb el penúltim recurs

El vent de la nit capgira el cel

Canta la gata el silenci

I la mar bull com l’aigua al foc

Soc el que no soc

Recorde els morts de ma casa

Partença sense ales, de nit plegades

De dia atentes amb ulls oberts que la llum rebutgen

Hieràtics mussols de col·lecció

Interrogants insurrectes

Amb ritme de tortuga ens repetim:

Ens falta temps

Ens sobren foscors

Ens falta temps

Ens sobren nits

Com un ocell a la branca restem temorosos

Precipici insondable de la follia

Gelosia, mal o estima.


©️🌹miró


De vidre antic

La sucrera de la iaia

D'alpaca l'ansa 

La dolçor de la iaia

Sucre i sal

Així la mar 


Com a l'amor l' odi

Com a l'ànima embogida

El cap suplicant no ho faces


Bellesa a vellesa

Badia a escull

Així la mar

Avui calmada ahir brava

Com l'amor antuvi 

Ahir passió avui record


De cara al mar

La sucrera de Maria

Em parla d'ella

Me l'estimava, jo

©️🌹miró


Mitja carbassa per a tu

Mitja per a mi

La sencera, la torraré a la nit

Un tros de pastís per a tu

I la rosa marcida

I la penombra

I els pots de melmelada de taronja


Com dues maduixetes

Els teus mugrons

Sempre m'ho dies

©️🌹miró

Menja'm

Tasta'm

Mossega'm

Nota encara la textura dels fruits 

Abans del temps de les ombres

Abans de les eternes calendes


2 setembre 2024

©️🌹miró


31 d’agost 2024

Pense, pense...


Em sembla que plou ara

dissabte 31 d’agost de 2024

sent les deu hores i set minuts del matí

Desconnecte de la lectura


Un poema de l’ Estellés desconegut

Em provoca una contracció sobtada

Pose en alerta l’oïda

Gotes suaus xarren damunt els pàmpols


Els braços del moretot ho gaudeixen

Un lleuger Llevant alça el full del poemari

Amb un gest com de pessics invisibles

Bec aigua freda


A poc a poc abandone el llapis 

Sobre el cos dels versos

—no sé llegir sense escriure als marges—

Enteneu, ara, perquè no m’agrada la tinta digital?


M’empasse a glopets l’essència de la pluja

Èbria de metàfores i de retòrica

Reprenc la lectura estellesiana 

Una llàgrima cau dins del got


La pluja m’ha pres el pèl, suor d’àngel

‘Amb un fons subversiu’

Em torna a deixar un malestar

Fosc i apocalíptic


Goig de pujar a Atzeneta

Llegir al mestre i al públic congregat

Un cop de cor em diu ‘molta gent’

Ens veiem en una estona, no falteu.


©rosa miró

Castelló, 31 d’agost de 2024

27 d’agost 2024


Observe el resultat de la biblioteca mentre oblide el cruixit dels genolls, els esternuts de la pols i la rampa de la mà esquerra

Me mire les llibreries repartides per les estances, lentament, sota els efectes d'un analgèsic

Trie un vi, l'obric ritualment i amb parsimònia

El decante, l' airege,  me'l servisc,  alce la copa, mire els prestatges i brinde per les meues autores favorites, pels favorits

Observe la poesia, tota recollida a les lleixes més íntimes de l' habitació

Les novel·les, els assajos i els llibres de la meua infància

Mire amb orgull la meua biblioteca mentre la por a l'oblit em trau místicament de l'abstracció sensorial que l'ordre m'ha provocat.


©️🌹 miró

S'esmuny agost 

25 d’agost 2024

Allò que és meu // la llibertat de la paraula // la carícia d'una frase // la conjugació del ritme // el somriure d'un heptasíl·lab // I el dringar de dues copes a la salut dels versos.

©️Rosa Miró

Esgotant agost que s'esmuny com l'arena entre els dits un dia de pluja


25 d'agost de 2024

En ruta

24 d’agost 2024

“El domador de paraules”, oda al llibre


Al principi quatre ratlles, quatre fletxes, quatre arcs

Per paper, de la cova la paret, a l’abric de les mirades

Per tinta: terra, sang, mescla de greix salvatge

I per pinzell els dits


Els mesopotàmics, argila

Els egipcis amb papirs

Els grecs, els romans, amb tauletes encerades

Els xinesos amb la palla de l’arròs

Per Europa aparegueres en pergamins pell de xai

Quan es bescanviava un llibre per una parella de bous


I vindrien els monàstics, amanuenses monjos,

cal·lígrafs de plomes d’au però, de monges, ben poques.

Fins la màgia de la impremta


Oh, llibre, gentil objecte, rabeig de l’ànima

Non omnis moriar

No moriràs del tot, abans crearem addicció

Avui, demà, perpètuament

Troballa en el temps, engroguit per la vellúria

Amb guants de fil i cotó, seràs tractat

Amb exquisida cura

Despreocupat! Deixat fer!

La distòpia de Bradbury,

Farhenheit 451, dirigida per Truffaut, sols va estar una pel·lícula? Vigilem!


Oh, llibre, tu, tu que et deixes subratllar, doblar cantons o folrar o escriure’t al marge sentiments de cau de llit, al racó de la lectura, a dins d’un bany relaxant d’escuma o a la vora de la mar.

Oh, llibre quina bona companyia

Sempre esperant. Amatent, hieràtica presència.

La llibertat que tu ens dones, no la sentencien jutjats

Quins gojos ens regales, al llegir-te, al posseir-te, en olorar-te, en Passar-te els fulls com dels amants les carícies.


Oh llibre, ets avui un imprescindible

Tan acostumats a tu, calibrador de cultures

Et recorde de menuda a l’exida de l’escola

Per la mateixa vorera del meu recorregut infant

Ahir, Armengot la llibreria clàssica

Ares la mística

Surco la llum

Feien endisar els ulls en les lleixes i prestatges,

Allà perdien vergonyes

El temps no corria mai

Allà trobaven la llum que reflectien els lloms

Les portades de colors, títols, formes i textures I a l’albir imaginaven


Oh, llibre

Podrem canviar la manera de llegir-te, d’acaronar-te, d’arxivar-te

e-books, tablets, smarts phones, pantalles i més pantalles

Qualsevol invent humà

Mes, de l’escriptura la teua essència

En la tinta digital perdurarà.


©️Rosa Miró

Arsèguel, 24 d'agost de 2024

22 d’agost 2024

A l'abric de la vall

La pell suau i neta

La boca satisfeta

Els peus plomes


L'ànim viu, seré

Aixeca el vol

Al llom de l'àguila 

D'esguard potent


Entre els dits un llapis

Entre les mans un quadern

El teu nom entre els meus pits

Estrofa de les meravelles


Sobre el llit silent

El meu alé dibuixa

Estels


Llavorsí, 22 d'agost de 2024

11 d’agost 2024

 Pense, pense en la proteïna Tau amiloide per cinquena vegada.


Donde muere la brisa mansamente

Donde las crestas de los veleros

Se arrugan borrando la raya del horizonte

Donde regresan y se van las diademas blancas

Donde el salitre conforta las varices del tiempo De unas piernas que todavía se abren al placer Y a las embestidas de la ternura

Donde el recuerdo de ayer de 

La voz humeda de mi madre

Que me confunde hoy con su hermana pequeña

Donde ya nada se parece a lo que fue

Aunque sigue sumisa, dócil y buena


Allá, en el Jardín del Final

Con sus secretos que me ocultaba

Hoy en los ratos de mis abrazos ya no recuerda Y yo ya jamás sabré que me callaba. 


*^*^*^


On mor la brisa mansament

On les crestes dels velers

S'arruguen esborrant la ratlla de l'horitzó

On tornen i se'n van les diademes blanques

On el salnitre conforta les varius del temps D'unes cames que encara s'obren al plaer

I a les envestides de la tendresa


On el record d'ahir de 

La veu humida de ma mare

Que hui em confon amb sa germana menuda

On ja res no és res del que va ser

Tot i que segueix submisa, dòcil i bona


Allà, al Jardí del Final

Amb els seus secrets que m'ocultava

A les estones de les meues abraçades ja no recorda

Jo ja no sabré mai que callava.


A Rosita, ma mare

Castelló de la Plana, 11 d'agost de 2024


03 d’agost 2024

Darrere els panys conjugue

El temps verbal de ma vida

Passat imperfet, passat perfet, condicional

Futur, present de subjuntiu

Imperatiu

En afirmativa, negativa i interrogativa


De la primera amar, menjar, plorar

De la segona riure, beure, escriure

De la tercera parir, patir, gaudir


Darrere els panys es conjuguen 

Tots els verbs


Jo he escrit i guardat terribles

Versos d'amor

Mai els alliberaré

Me'ls emportaré a la càtedra del cosmos

Allà no em caldran amics, ni editorials

Ni capelletes, ni capital

Ni secrets


3 d'agost 2024

Rosa Miró





















29 de juliol 2024

Escolte la terra xiuxiuejar
I de vegades, la mar queixar-se
Escolte els ocells plorar
I de vegades, la infantesa morir
Escolte les mares cridar
I de vegades, el cruixir dels arbres
Escolte les flames del bosc
Sent els mals de la pluja
Escolte les nafres dels camins obrir-se
Però també olore les roses i els lliris i les clavellineres i les anglesines
I si m'emprenyeu molt fins i tot puc inventar-me la flaire de les camèlies.

29 de juliol 24
Baden-Baden
Un poble que conversa amb la natura

25 de juliol 2024

 

A la vida plena o l'intent d'un sonet ràpid

En el jardí dels anys, marcim ardents

Com el bo i apreciat vi, tips de passió

Amb cada arruga, una carícia ens encén

La saviesa d’un temps, com som de valents

 

Amb ulls brillants, alcem el cap al blau

Aprofitem els dies de pluja, sol i vent

Sabent que cada instant és un tresor

Al teatre de la vida, un joc de daus

 

Amb humor, abracem la tardor

Busquen en cada petit gest el record

Café del matí, tan calent, valeriana de nit

 

Amb entusiasme, vivim cada moment

En la calma dels anys, trobem la pau

Sabent que el pitjor encara està per d’arribar.

22 de juliol 2024



Els amics del Rei Barbut, els meus amics

Cagueme

Quina saviesa, xicot!

Quin rostre de paixarell!

De vegades replicó, més sempre tal·lós i dolç

Marejant sovint la troca amb les arts de bon lletrat


A l’illa Sinyoreta, la solitària i pelada, així la vas batejar

—Illeta, illeta, que poc t’has despentinat; Sinyoreta, Sinyoreta

Amb el cargol, com les campanes al vol

A tots manes estar ferms, enllestits per al combat

Els dies que no sentencies saps molt bé fer de bufó

Fidel t’inclines a l’amo com el millor conseller

Ets el guarda de la cova. Arxiu. Llar del Galifant

Allà ocultes meravelles com el vi d’un bon celler


Amb el cargol, com les campanes al vol

Avises de les visites, dels enemics i amistats

Que orgullós Tombatossals que sigues al seu costat!

Cagueme...?, si pels altres i a tota hora a partir-te el cor estàs!


Oh, Cagueme, per la conquesta dels atols

voluntat de la Infantona, allà vas perdre la vida

Des d’aleshores som orfes de ta bonior i saviesa


Oh, Cagueme, les llàgrimes del gegant a les nits de gran tempesta

Encara colpegen el far de les nostres Columbretes

Mes tots els d’ací sabem que els dissabtes de Pregó

Apareixes tot cofoi per alegrar-nos la Festa

©Rosa Miró


Inspirat en Tombatossals, novel·la de Josep Pasqual Tirado

Del recull de poemes de Rosa Miró

Els amics del Rei Barbut, els meus amics

Per al Col·legi Oficial de Farmacèutics 2019

Per a la Colla del Rei Barbut 2024


 MEMÒRIA D'UNA CALAMITAT

Què va emergir després de la foscor?

Una immensa costura embastada

Un dissimularem

Un farem callar

 

Instantànies, les mateixes que avui recordem

Clavades com a creus en un camí cap al calvari

Són les ferides de vint anys oblidades

 

Temps al temps, tornarà a succeir

Potser no allà, potser sí ací

 

I si pintem la fotografia del hui amb el negre de l'ahir?

Què veurem?

No veurem més que la màcula desllustrada

On una vegada va bordar el mar la riba

On una vegada van viure les onades, les petxines i les ciutats

On una vegada hi va haver una platja de peus descalços

On una vegada van cridar un ulls d'emoció

En veure el mar

 

Així és la sima fosca que acorrala a la humanitat

Mentre ella canta i balla la inconsciència

Mentre els taurons parlen en blanc i en el color de la por

Mentre sorgeixen voluntaris que no es cansen

La teva mà pinta i cobreix de brea al teu gust

Eres el quitrà de la teua ànima

 

 

©Rosa Miró

28 d’abril de 2023





 

La Roca

 

Tempesta nocturna, tossal interior, aturada anímica

Impossible escriure res amb sentit

Trista literàriament clique el teclat i a poc a poc el full en blanc s’omple d’aquest monòleg interior:

 

 

El mon plora pels paral·lels. Vessa llàgrimes pel meridians. I nosaltres?

Cal fer dissabte, solidàriament i ràpida, fer dissabte de dalt a baix, d’esquerra a dreta

Als meus morts invoque l’ardent desig de pau

Udole des del Zenit al Nadir amb les mans obertes cap al cel

 

Què faríem amb una segona vida? Una segona oportunitat de gaudir i repartir amor?

Estimaríem la gent feble, la indefensa, els pobres, els subjugats...

Amaríem els animals, la natura, els veïns, els conductors d’automòbils que creuen tindre el dret d’insultar-nos— poca soltes

Ens compadiríem dels sense llit, dels sense sol, dels sense estrella, dels sense passat i sense futur

 

Un bloc de roc i de gel s’ha engolit l’ànima del mon?

Caòtics sistemes de circulació sanguínia de la vilesa de persones que no tenen mel al cor

Factories de fel

 

Dolça escuma que tempta els peus a endinsar-se en la foscúria salobre

De nit, sempre de nit, rostres d’ulls-mussol, mimèticament confosos en l’opaca nit

Arriben de nit, moren de nit

Estafats per la traïdoria dels amos de la llibertat

Tú, sí. Tú, no. Vosaltres, guerra. A vosaltres,... reconstrucció!

Manaires fastigosos, dos-cents mil homes joves, cent morts a cent morts, sense saber que era la puta guerra!

Marfantes dirigents, pallassos amb collons d’orangutans

Fills de la terrorífica maldat i de la bogeria suprema

 

On va la desgràcia d’aquest món de dolor i llàgrima viva que sura sobre la sal mediterrània, mar de l’esperança en saber-se sans i estalvis a l’altra vora?

Europa, no és bonica la paraula? Europa

Europa Europa, títol de pel·lícula. Santana i la cançó Europa i les cordes de la guitarra com plecs suaus de la pell

(Hi ha un lloc del cos on la pell es fina i no discrimina pell jove ni carícia vella)

Europa nom de mare, dona, paridora d’esperança engendrada entre mars d’Alboran, estrets de Gibraltar, Egeus... Mediterrani etern

 

Amos imperials d’ales obertes d’envergadura demoníaca, creadors i senyors de la guerra:

Canons, tancs, metralletes, bales, ferides, estelles de fèmurs, sacrificis, mutilacions, violacions...

Fartons d’apetit insaciable

Paranys de llibertat, mentre els poetes versem la litúrgia en la vesprada, en la nit, o de matinada com flor d’abril oberta a la boira terrera del camí

 

El mal ve dels druides del nord, malvats i plens d’arguments

Destrucció, fang, camp de mines, mars de taurons i paneres de botifarres de ceba que omplen la cistella de plors

On van les llàgrimes del cabàs? Cap lloc, cap esperança, cap destí

Monstres abominables, atroç desesperació de qui mira la mar anhel de llibertat, roca imperiosa de l’horitzó enterbolit

Llibertat, salat ritme de les ones contra pasteres i llanxes a pedal amb metrònoms d’efímera durada

De nit marxen, de nit moren, de nit resten llibertat a la boca, llibertat-bressol del fals vaixell cap a l’infern d’aigües suculentes, plenes de colobres monstruoses, polps submarins, atrapa cossos de sarcòfags de paper de periòdic amb notícies que ja ni són fu ni fa, ni do, ni amor, ni solfa ni pentagrames silenciosos esborrats pels crits dels que aniran al fons d’un mar cementeri amb sepulcres de sal

Monstres de maleïts rostres gangrenats de bótox i paralitzats somriures que dissimulen la maldat adherida a un colon miserable, càncer per als humans de bona fe.

Dirigents panxuts, poc de cos o cos d’autòmat, amb perruques de posar i no treure enganxades al còrtex cerebral com animals fornicant que no poden desfer-se

Quina és la pau del vostre camí, monedes i vots, crit i crit, ignorades morts en la nit callada?

 

En cinquanta anys el mon triplicarà el metavers i el ull que tot ho mira

Les pasteres es multiplicaran com els peixos i els pans de la paràbola

Com fantasma dibuixat per un artista que mai mor

Com muntanya sagrada de mística agonia

Com llenç en retina enganyada

Com misseres salmodies de corruptes ebenistes de pasteres de melamina i cartó pedra

 

Entre pedres els peus esperen atents el murmuri de la mar en calma xitxa. Mal auguri

Entre les mans un connector satèl·lit amb una agenda plena de contactes

Mullat i corroït pel salnitre d’una mar sagrada, famolenca de carn i pell de joves enganyats a la recerca del Dorado europeu

Vestits de beix, color de sorra i pedra, color de la tristesa, de la ignorància, de la desesperança

Color de les arenes movedisses

Callats, cadascun amb el seu somni

Somni probablement truncat per un glop sobtat d’aigua

Col·lapse d’uns pulmons esgotats de cridar amb el pànic per manta i l’adeu perpetu com armilla salvavides

 

 

Rosa Miró

desembre 2022

©del text “ La Roca” Rosa Miró

©de la fotografia “CETI (Ceuta), 2005 – Mirant cap a Gibraltar amb l’esperança d’arribar a Europa i viure en un país sense guerra”, David de la Rosa