La Roca

 

Tempesta nocturna, tossal interior, aturada anímica

Impossible escriure res amb sentit

Trista literàriament clique el teclat i a poc a poc el full en blanc s’omple d’aquest monòleg interior:

 

 

El mon plora pels paral·lels. Vessa llàgrimes pel meridians. I nosaltres?

Cal fer dissabte, solidàriament i ràpida, fer dissabte de dalt a baix, d’esquerra a dreta

Als meus morts invoque l’ardent desig de pau

Udole des del Zenit al Nadir amb les mans obertes cap al cel

 

Què faríem amb una segona vida? Una segona oportunitat de gaudir i repartir amor?

Estimaríem la gent feble, la indefensa, els pobres, els subjugats...

Amaríem els animals, la natura, els veïns, els conductors d’automòbils que creuen tindre el dret d’insultar-nos— poca soltes

Ens compadiríem dels sense llit, dels sense sol, dels sense estrella, dels sense passat i sense futur

 

Un bloc de roc i de gel s’ha engolit l’ànima del mon?

Caòtics sistemes de circulació sanguínia de la vilesa de persones que no tenen mel al cor

Factories de fel

 

Dolça escuma que tempta els peus a endinsar-se en la foscúria salobre

De nit, sempre de nit, rostres d’ulls-mussol, mimèticament confosos en l’opaca nit

Arriben de nit, moren de nit

Estafats per la traïdoria dels amos de la llibertat

Tú, sí. Tú, no. Vosaltres, guerra. A vosaltres,... reconstrucció!

Manaires fastigosos, dos-cents mil homes joves, cent morts a cent morts, sense saber que era la puta guerra!

Marfantes dirigents, pallassos amb collons d’orangutans

Fills de la terrorífica maldat i de la bogeria suprema

 

On va la desgràcia d’aquest món de dolor i llàgrima viva que sura sobre la sal mediterrània, mar de l’esperança en saber-se sans i estalvis a l’altra vora?

Europa, no és bonica la paraula? Europa

Europa Europa, títol de pel·lícula. Santana i la cançó Europa i les cordes de la guitarra com plecs suaus de la pell

(Hi ha un lloc del cos on la pell es fina i no discrimina pell jove ni carícia vella)

Europa nom de mare, dona, paridora d’esperança engendrada entre mars d’Alboran, estrets de Gibraltar, Egeus... Mediterrani etern

 

Amos imperials d’ales obertes d’envergadura demoníaca, creadors i senyors de la guerra:

Canons, tancs, metralletes, bales, ferides, estelles de fèmurs, sacrificis, mutilacions, violacions...

Fartons d’apetit insaciable

Paranys de llibertat, mentre els poetes versem la litúrgia en la vesprada, en la nit, o de matinada com flor d’abril oberta a la boira terrera del camí

 

El mal ve dels druides del nord, malvats i plens d’arguments

Destrucció, fang, camp de mines, mars de taurons i paneres de botifarres de ceba que omplen la cistella de plors

On van les llàgrimes del cabàs? Cap lloc, cap esperança, cap destí

Monstres abominables, atroç desesperació de qui mira la mar anhel de llibertat, roca imperiosa de l’horitzó enterbolit

Llibertat, salat ritme de les ones contra pasteres i llanxes a pedal amb metrònoms d’efímera durada

De nit marxen, de nit moren, de nit resten llibertat a la boca, llibertat-bressol del fals vaixell cap a l’infern d’aigües suculentes, plenes de colobres monstruoses, polps submarins, atrapa cossos de sarcòfags de paper de periòdic amb notícies que ja ni són fu ni fa, ni do, ni amor, ni solfa ni pentagrames silenciosos esborrats pels crits dels que aniran al fons d’un mar cementeri amb sepulcres de sal

Monstres de maleïts rostres gangrenats de bótox i paralitzats somriures que dissimulen la maldat adherida a un colon miserable, càncer per als humans de bona fe.

Dirigents panxuts, poc de cos o cos d’autòmat, amb perruques de posar i no treure enganxades al còrtex cerebral com animals fornicant que no poden desfer-se

Quina és la pau del vostre camí, monedes i vots, crit i crit, ignorades morts en la nit callada?

 

En cinquanta anys el mon triplicarà el metavers i el ull que tot ho mira

Les pasteres es multiplicaran com els peixos i els pans de la paràbola

Com fantasma dibuixat per un artista que mai mor

Com muntanya sagrada de mística agonia

Com llenç en retina enganyada

Com misseres salmodies de corruptes ebenistes de pasteres de melamina i cartó pedra

 

Entre pedres els peus esperen atents el murmuri de la mar en calma xitxa. Mal auguri

Entre les mans un connector satèl·lit amb una agenda plena de contactes

Mullat i corroït pel salnitre d’una mar sagrada, famolenca de carn i pell de joves enganyats a la recerca del Dorado europeu

Vestits de beix, color de sorra i pedra, color de la tristesa, de la ignorància, de la desesperança

Color de les arenes movedisses

Callats, cadascun amb el seu somni

Somni probablement truncat per un glop sobtat d’aigua

Col·lapse d’uns pulmons esgotats de cridar amb el pànic per manta i l’adeu perpetu com armilla salvavides

 

 

Rosa Miró

desembre 2022

©del text “ La Roca” Rosa Miró

©de la fotografia “CETI (Ceuta), 2005 – Mirant cap a Gibraltar amb l’esperança d’arribar a Europa i viure en un país sense guerra”, David de la Rosa