La trèmula veu als llavis
L’agitació del telèfon a la mà
La sensual veu dels seus llavis
L’eco de paraules, dolç despertar
El tacte de vellutat amor a les sines verges
El record del primer desig ardent
El ball pausat abraçant Year
of the cat
I un poema irremeiable, finit
Els versos del qual m’han assaltat a mig matí
...
I te'n vas anar de ma vida
Una vesprada d'estiu
Ha passat més d´un any
I encara et segueix recordant
Maig, ací estic perduda
Plore, cante, balle, bec
Una excusa inútil
Vas inventar al partir
Si deies que m'estimaves
Tot va ser una mentida?
Te’n vas anar, cap perdó
Amb quin motiu m'oblidaves...
I així, de repent, anul·lant la cita
Ha arribat a mi, oh, l’amor primigeni
Ha vingut el record sobtat
D’un passat al que no tornaré
Ni tornaria, ni tornarà.
rosa miró
11 de juliol de 2024
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.