De vegades no m'altera l'alegria el ressort que oprimeix el centre del meu tors i no em fa res perquè se m'allarguen els llavis.  

Al contrari.  Una tristesa incomoda, sobtada, suplica plorar i em continc per respecte a tu i a la resta dels que m'estime.  

De vegades enfonse els meus peus en fang espès com aquell que es va engolir les xancletes de margarides. Intente treure'ls i ixen però nus. Nus.  

Cada dia abans de cada any abans del set de juliol m'envaeix l'amiga íntima.  

Aquella que em fa aigua els ulls i que m'obliga a riure sense ganes. 

La mateixa estructura, els mateixos elements, la mateixa fonètica:

 "T'haurien pogut posar Fermina" el sant del dia, quan t'espenta al món en un últim esforç de la mare que t'està parint. El mon de les il·lusions inventades.

I jo els dic un val, però em faria dir Mina.

I jo els dic un però a més no m'agraden 'los encierros' si al final maten els animals al circ romà de la bogeria de Calígules i sacrifici d'un bou quasi mort gairebé abans de sortir perquè el valent gladiador puga lluir-se. 

©️rosa miró

Sant Fermí, 7 de juliol de 1961

Plovia a bots i barrals