Vesprades pàl·lides

Hi ha vesprades pàl·lides oferidores de malenconia a dojo

Te la porten amb safata metre fites el plugim

Aleshores et preguntes per què has hagut d’amprar 

Altra vegada vells trastos corcats

Del passat sentimental 

Mires el fòtil al mig del jardí clos humit per l’aiguat de tot el dia.

Només se t’acut tallar roses roges i roses

I fas un collage

Hi ha andròmines de corcadura que hom s’empeny a rescatar 

Buits de vida soterrada entre caixes i teranyines de pedra

Un cop d'ull  i de sobte seus a la gandula mentre la iaia cus

Maria repunta i canta

Ets feliç. L’estimes tant

Claves l’esguard als peus junts sobre l’accelerador del temps

Mentre la màquina de cosir entona a l’oïda la veu de ta iaia

Bip, bip! Retornes al present

A les mans un mòbil amb l’opció càmera.

©️rosa miró

 

Monòtona cadència

 

tic-tac-dolor-tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac

tic-tac-tic-tac-temor-tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac

tic-tac-tic-tac-tic-tac-amor-tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac

tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac-flor-tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic

tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac-albor-tic-tac-tic-tac

tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac -feror-tic-tac

tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-gelor-tac

tic-tac-bonior-tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac

tic-tac-tic-tac-horror-tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac

tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac-ofegor-tic-tac-tic-tac-tic-tac

tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac-agror-tic-tac-tic-tac

tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac-enyor-tic-tac

tic-tac-bojor-tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac

tic-tac-tic-tac-cruor-tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac

tic-tac-tic-tac-tic-tac-buidor-tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac

tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac-cremor-tic-tac-tic-tac-tic-tac

tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac-foscor-tic-tac

tic-tac-amargor-tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac

tic-tac-tic-tac-tic-tac-estupor-tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac

tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac-colpidor-tic-tac-tic-tac

tic-tac-feridor-tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac

tic-tac-tic-tac-tic-tac-amador-tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac

tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac-plor-tic-tac-tic-tac-tic-tac

 

Opacitat

I

Llarga nit, immensa!

Lentes, les sagetes fan cabòries

Per esbrinar el sentit de les ombres

L’ànima es lliura planyívola a la foscor fiblada

Absurda vacuïtat desvetllada

L’avenir rodola de bell nou entre el caos

El neguit incert giravolta al caprici de l’atzar

Retorna a la boca un regust a fel

El dia no arriba, la llum és morta

 

II

Flegmàtica la nit, incisa!

L’esperit roman insomne fins l’hora violeta

Desvetllat, enyora bressols davall els estels

La mescladissa de l’encadenat subconscient

Negocia amb la vigília

 Al cant de l’indiot

Extenuada, cansada de plaers solitaris

La derrota es vincla ensopida al llit

Els temors col·lapsen l’inici de teu somiar

Com l’eclissa aferrada a la via

El teu obscur patiment.

©rosa miró

Camins de ferro

 

DESPRÉS DEL CONCERT D'ARPA 

El petit cadàver aquella nit entre els meus braços de nena.

El petit cadàver dins del saquet de vellut sobre el llit de la iaia Maria.

El petit cadàver se’n va anar al matí protegit per una caixeta de fusta  blanca.

Digues-me, nit fosca!, qui se'l va emportar?

Digues-m’ho, passat –passat de tempesta i aigua—, on se’l van endur?

He preguntat pel seu nom any rere any des dels meus dotze.

Sabeu?, em van dir que la infermera el va batejar amb el nom de l'artista del Renaixement.

El seu nom, el meu germà, el més petit,

Va desaparèixer dels registres, de la terra

De l'ossari i del quadre del cementeri entrant a mà dreta.

El petit germà, el més menut

S'ha acomiadat del mi per sempre, aquest dies

Descansa en pau i jo també

S'ha acomiadat del mi a dins de la interpretació d’una introducció del

Segon llibre de poemes —antologia bilingüe

Les lauzes du temps, Michel Bourret- Rosa Miró - Introducció: Estel Aguilar—

Com un presagi, aquell matí, les lloses del temps em vam parlar

Mentre feia la fotografia a un rellotge solar

La portada del nostre llibre

 

A Miguel Ángel

El germà que no va ser.

Maig, 1973

Aquell migdia tornava jo d'un concert d'arpa.

©️Rosa Miró

17-7-24

Comme un beau talisman

Que cette barque est belle
qui échappe à ma vue.
Son clapotis est loin
et je ferme les yeux.
 
Je la voudrais présente
comme un beau talisman,
précieux vade-mecum
à l'heure de partir.
 
Mes valises sont vides
et la barque est emplie
de souvenirs serrés
tels des harengs en caque.
 
Si la barque m'attend 
et revient à ma vue,
qu'elle ouvre donc sa cale
et me rende au passé.
 
Michel Bourret
Publié par un poète du quotidien à 06:19
Libellés :L'écume des jours

https://atzavaraflorida.blogspot.com
 
Com un talismà preciós
Que bonica la barca
que s'escapa a la mirada
El clapoteig resta lluny
i tanque els ulls.
 
Voldria que fora present
com un talismà preciós,
valuós vademècum
a l'hora de marxar.
 
Les maletes buides
la barca plena
de records premsats
com arengs en una caixa.
 
Si m'espera la barca
i torna al meu esguard,
doncs que m'obra sa bodega
i em torne just al passat.
 
Traducció: Rosa Miró
Versa’m a l’alba

https://versamalalba.blogspot.com/

Llac Bled

Eslovènia, 22 juliol 2024

©foto rosa miró

LA CITA

La trèmula veu als llavis

L’agitació del telèfon a la mà

La sensual veu dels seus llavis

L’eco de paraules, dolç despertar

El tacte de vellutat amor a les sines verges

El record del primer desig ardent

El ball pausat abraçant Year of the cat

I un poema irremeiable, finit

Els versos del qual m’han assaltat a mig matí

...

I te'n vas anar de ma vida

Una vesprada d'estiu

Ha passat més d´un any

I encara et segueix recordant

Maig, ací estic perduda

Plore, cante, balle, bec

 

Una excusa inútil

Vas inventar al partir

Si deies que m'estimaves

Tot va ser una mentida?

Te’n vas anar, cap perdó

Amb quin motiu m'oblidaves...

 

I així, de repent, anul·lant la cita

Ha arribat a mi, oh, l’amor primigeni

Ha vingut el record sobtat

D’un passat al que no tornaré

Ni tornaria, ni tornarà.

 

rosa miró

11 de juliol de 2024

De vegades no m'altera l'alegria el ressort que oprimeix el centre del meu tors i no em fa res perquè se m'allarguen els llavis.  

Al contrari.  Una tristesa incomoda, sobtada, suplica plorar i em continc per respecte a tu i a la resta dels que m'estime.  

De vegades enfonse els meus peus en fang espès com aquell que es va engolir les xancletes de margarides. Intente treure'ls i ixen però nus. Nus.  

Cada dia abans de cada any abans del set de juliol m'envaeix l'amiga íntima.  

Aquella que em fa aigua els ulls i que m'obliga a riure sense ganes. 

La mateixa estructura, els mateixos elements, la mateixa fonètica:

 "T'haurien pogut posar Fermina" el sant del dia, quan t'espenta al món en un últim esforç de la mare que t'està parint. El mon de les il·lusions inventades.

I jo els dic un val, però em faria dir Mina.

I jo els dic un però a més no m'agraden 'los encierros' si al final maten els animals al circ romà de la bogeria de Calígules i sacrifici d'un bou quasi mort gairebé abans de sortir perquè el valent gladiador puga lluir-se. 

©️rosa miró

Sant Fermí, 7 de juliol de 1961

Plovia a bots i barrals

 

EL VELL TREN DE VAPOR

El vell tren de les sis i deu botzina a l’aura

Xiulets tristos i remots

Esbojarrats enmig d’un no res

Es colen per les escletxes del balcó

Ja clarejada

Ara que el sopor, com un amant novell

Abraça matusser la son

Espolses la mandra

Damnes

Renegues una i cent vegades

Altre dia al camp

Un altre

Igual, tot igual!

Un avui idèntic a un ahir

No vols perdre el tren

Però res fas per evitar-lo.

©️rosa miró

Camins de ferro

Caldrà enrabiar-se

Dius que te la bufa tot 

I a mi em sembla morir més de pressa a cada albada

Dius que te la sua tot

I per a mi no reafirma valentia

Cal enrabiar-se, sentir, estremir-se

Lligar les emocions amb llana

Res de maromes de cinquanta caps

Menjar-se  la vida amb les mans 

Netejar l'ànima amb l'aigua dels iris 

Caminar per senders d'alt risc

Per sentir la manxa dels pulmons

L'alè de l'amor als llavis

©️rosa miró

Castellar de N'Hug

Bach del meus records

Va ser llavors intens

En escoltar la passió de Bach

El violí lent s'introduïa a la pell

En acatar un suggeriment llunyà

A la vegada tan proper

Va arribar, va procurar quedar-se 

Però et vas protegir com a novícia en convent

I així beses el paisatge i et lucres de pau

Sense més, et deixes acaronar per un goig invisible

Virtual com en un mirall

Escapes

Vas i vens com les onades en calma d'un matí dels primers dies de febrer.

La Cerdanya

Per a tota la vida
Em quedaria ací
Amb tu, silenci beneït
M'acarones l'oïda
Cansada d'escoltar
Allò i allò i allò
El campanar canta les deu
Hora de pals, esportives, motxilla
Aigua i ganes
Marxem doncs!
Trepijaré la terra que un dia m'acollirà
Dos llibres faran el meu coixí brillant amb randes blanques cap al crematori

Er
25 juny 24

L'escala del temps

El jardí de la vellesa

 

Tot està escrit

 Mare olei

Y rezará el patron la amarga oración

 Ulises

Davall la pluja

A la cua de la fam

 Formigues blanques

 El més dolç i sucós dels besos

Epicuriana

Si poguera trencar el silenci

Si poguera trencar el silenci cridaria el teu nom fins a partir-me la veu emmirallada a l'infinit dels teus mots. 

Si poguera trencar els miralls de la meua ànima convertiria cada tros en una lletra del teu nom.

Trencar el silenci, l'espill, la realitat, que feliç el meu ànim lliure.

 

Mentre ronquen els galls

 

 

Etern cercle

Tot igual 

Realitzar els mateixos jocs de mans contínuament és perillós

Noranta per cinc

Seixanta-dos per cinc

Trenta-quatre per cinc

Vint-i-quatre per cinc

Sis per cinc

Realitzar els mateixos jocs

De mans contínuament

És perillós

©rosa miró

La gavina tafanera

Cura de mar

Ànima captiva