Petits poemes per a les proposicions deshonestes de Joan Fuster

"La poesia només serveix per a fer més poesia."

De vegades una soledat inusual dansa com matèria fosca en un espai intangible

A l’instant, la solitud dels altres em sacseja fins a un punt d’empàtica angoixa

Com a dins d’una mar de sargassos: atrapats, callats, resignats

Mentre ells la silencien jo la clame sense adonar-me que a poc a poc vaig construint un poema de folgança

Ara i adés, submergida en una alteració lírica que no acabe d’entendre

Lluny d’assolir la subtilesa de la deífica poeta, sovint agafaria allò que escric i ho llençaria a una foguera de pólvora perquè esclate i les cendres suren per mars de bellesa i componguen conceptes que el meu ànim no sap descriure

Por a la paraula

Jo no la buscava

Temor d'un abandó, allunyar-me de tu per sempre, poema incert que has aparegut a la plenitud de ma vida quan he viscut més del que he de viure

Que difícil convertir la vaguetat en delicadesa

L’aïllament líric, bogeria incurable, es clava al cor com l’agulla més fina d’una caixeta de fils mentre el temps corre i una no sap encara si continua lliure o puja a la tradició.

©️🌹Miró

Del llibre Nosaltres les fusterianes