Cercar la pau amb la passió del vol d'una gavina
Observar el fons del mar, tancar els sentits per no veure el cementeri dels inocents
Per no escoltar l'eco dels últims crits
Per no assaborir les llàgrimes dels enganyats
La sabrosa Europa i el gran somni daurat
Perquè no podran palpar la riba imaginada
Perquè mai oloraran les roses dels èxits
Mentre ells s'ofeguen altres miren el mar amb indiferència
©️🌹Miró
Al meu país els tarongers vessen llàgrimes acídules
Malgrat la tristesa tornaran a florir
Ompliran els horts de verds i carbasses tonalitats
I continuaran plorant
Al meu país els tarongers s'engargussen
Malgrat la insensatesa dels sords perfumaran conrades de tarongina
I altres estacions ompliran de flors
I les abelles faran mel de citronella
Al meu país es regalen les taronges
Es podreixen les taronges
Puden les taronges, ploren les taronges
Composten horts, llauradisses i camins, les descompostes taronges
Al meu país al llaurador, hereu, avantpassat nostre
L’envien allà on brama la tonyina
Allà on la mar calla quan plora l’hortolà
Al meu país l’aigua de sèquies i reguers sap a llàgrima engolida
A dona de magatzem tancat
A cabàs sense quadrilles
A butxaca foradada
A engany
A suc de bric
A òpera bufa
©🌹miró
Abandonava les ales
En els boscos més profunds
De la meua geografia
Ara desplegava, adés recollia
Vaig perdre les ales
En un història explicada
En un esborrany en brut
En un crit sense sentit
De repent, conscient, amatent
Vaig olorar tres roses
Belles com camèlies endins
Belles com la pau enfora
I així transcorre ma vida
Uns dies bé
Altres millor
Algun conjunt buit
©🌹Miró
Dona'm el buit del sexe satisfet
En aquesta nit airosa
On parlen els mobles
I les cadires dansen
Dona’m amic la pau del teu silenci
Per escoltar els mots de la cançó del vent
Mentre vaig cuina avall
Per un glop d’aigua alliberadora
Dona’m amic la carícia d’un àngel
La suau ploma per escriure
Dos paraules en llatí
Tempus fugit
©🌹Miró
Et deixaré paraules amagades
Entre esculls i eriçons de mar
Caminaré pels niells punyents
A l’abast de crancs i pegellides
Ara suren les gavines
Davall el cel incert de gener
A l’horitzó ni una barca
La posidònia em mastega els peus
©🌹Miró
Un cel lleig platí, pesant i malhumorat
De tonalitats grisoses i blau brut
Damunt l’arbre espellat un conjunt
De punts de la i semblen no aclarir-se
Uns que si anhelen dibuixar arcs
Altres que si puntes de fletxa
I espirals proposen els més sabuts
Els mire, que poc bonics
Grossos com un eriçó
Plomes curtes, negres com carbó
Em recorden un veí que em
Galtejava al carrer jugant estant
Abandone el Camí Fondo
Tros d’aiguamoll entre l’asfalt i la mar
De camps de taronja trista
De tanques que no tanquen
M’incorpore a l’autovia
Un mastodont a una furgoneta humil li fa una cursa salvatge
Avui no s’ha connectat el radar
Jo, esperitada, els avançaria pel tercer carril
Si hi hagués
©🌹Miró
La irritació em pesa sovint
Els retrets imprevistos que ixen
De la ment desfermada
De la boca llançaflames
Fereixen volent i sense voler
La súplica em cansa
L'espera de res també
Com l'escuma efímera em faig fonedissa
No em deixe agafar per l'aigua juganera
Vaig i vinc sense pudor
Aferrant-me a la riba
En etern esforç, cap recompensa
Buit abissal enmig d'un oceà a la desesperació
L'ofec angoixant m'impossibilita sentir-me jo
Millor així sense esperar ningú
Mentre l'erosió del temps obre el forat
Al buit etern on un dia tots
Hi anirem i no ens trobarem
Car no hi ha res després de res
Car no hi ha res si no et veig
©️🌹Miró
Quina necessitat d’escriure?
Treure la fermentació d’una infantesa
Poruga rebotada als quinze entre La Campana
I Martini amb dues olives?
Quina necessitat els dits de provocar
El vòmit
De llàgrimes engolides
Amb intents de rima abandonada
Com enganxada a una droga
Delirium tremens si no escric
I venen els versos a la taula de l’oficina
I fugen cap a la digitalització
Quina necessitat?
Quina estoica resistència?
Quants anys el bull he apagat
Quants crits invisibles al mar
Els versos aspirants a poema
Em donen part del silenci callat
Em donen la píndola contra el mal
D’enmig de l’estèrnum de l’ànima
Quanta necessitat!
Ja teniu la resposta?
©🌹Miró
Hi ha ventiladors a 'usb'
Ventiladors a llum i ventiladors a piles
Hi ha ventiladors que airegen la mentida
Ventiladors confortables
Hi ha ventiladors de sostre
De sobretaula, de peu
D'ermites, de catedrals
De serventes i de regines
Deixem-nos de ximpleries
On hi haja un bon ventall hi haurà alegria
I misteri, sensualitat, elegància, art
Amb el codi dels ventalls poca broma
Però... i el ventijol que acarona el front
Que dansa amb els cabells
Que fa surar les plomes d'àngel
Llevant suau, Gregal solemne
Xaloc amant
Res de la boja Tramuntana que galteja
Que t'agafa desprevinguda ara per la dreta
Ara per l'esquena
O el Cerç gelat a més no poder
Significant i significat 😉
©🌹 Miró
“No s’és res si al final t’obliden”
Miguel Torán
Al final
Quan l'ocàs de l'existència
Apagarà el llum
Tu ja no seràs res
Però mentre habites les entreteles
Tu ets en essència humà
O, tal vegada,
Alguna cosa menuda o
Algun projecte gran
Potser sigues algun ésser meravellós
O una narració curta
O, simplement, una crònica trista
Fragilitat en essència
Fins i tot, el no ser res és quelcom
Ocupa un vector a l'espai
El zero és l'inquilí de l'immens forat negre
Del no-res
Èter en essència
Quina absurditat menysprear la memòria
Només els cervells tocats pel pèptid beta amiloide
Només els cervells tocats per la proteïna tau
Tenen prerrogatives per fer-ho
Tanmateix, de vegades
Existeix una connexió neuronal
Breu, curta i, zas!
Els hi ve al front aquell menjar que
Dormia als llimbs dels perduts
Malèfiques proteïnes instantànies
Projecten benèvoles substàncies i
Converteixen el buit en un és
Existirà algun tipus d'oblit a dins de les ments sanes?
Que pregunten a les víctimes del maltractament
De la barbàrie, de les tortures
Dels experiments en carn viva
Dels trens només d'anada
De les violacions, dels pederastes
De les ablacions, de les filles de les lapidacions
Atrocitat en essència
Més val no ser res si al final ets la
Víctima de l'oblit dels botxins
I de la ma dels monstres
Adaptació del poema Oblit o fragilitat en essència?, del relat «Cal mirar per la finestra». Relat finalista de Rosa Miró en el XIV Concurs 'Las mujeres cuentan', Conselleria de Benestar Social- Publicat al llibre XIV Concurs Las mujeres cuentan, Generalitat Valenciana.-
©🌹Miró
Creu l'informàtic la vida és com un bit
Entre zero i u hi ha una escala de grisos
Tot no és cinquanta a cinquanta
Tot no és blanc o negre
Tot no és bo o dolent
La vida no és una ciència exacta
La vida és més que un llenguatge de programació d'alt nivell
Mires als ulls a l'informàtic i no veus més que bits
Per al meu cap des del 5 de novembre de 2014
©🌹Miró
Bell cim que Verdaguer coneixia
Bella cresta
Blanca tempesta
Sentiments units per una llengua
Som i serem un poble
Una nació
Un mateix cor
Un únic foc
La flama del Canigó
©🌹 Miró
Després de tu, no ho sé
Els teus silencis, la meua pau
Camines al meu costat
Ja fa tants anys
Ma feblesa esdevé un tità
©🌹 Miró
Balma sagrada
Guardiana de tresors
Llepolies de tèrmits
Arcanes en paper florit
De peixets d’argent caníbal
Què vols de mi avui?
Què m'amagues?
Què tens dins la caixa de tapa convexa?
Una guinda de passat
Un joiell de temps groc
Desdonada la pols emoció
Em pregunte qui haurà xuclat
Les pàgines dels teus versos?
©🌹Miró
De vegades arreplegue
pedres penes
les pose en equilibri
me les mire
Ni la pluja pot tombar-les
©️🌹Miró
Sense tu
La platja se me fa estreta
I la mar menuda
I la nit no deixa a la nit ser nit
Sense tu
Mire el reflex
Argent viu sobre les ones
Les dotze llunes de l'any
©️🌹Miró
Les feuilles mortes
mon coeur pâlit
les feuilles mortes
je meurs aujourd'hui
l'amour a fui
comme une feuille morte
j'attendrai le vent
pour plus tard
je m'enfuirai avec lui
(intent d'un poema en francés)
L'amiga poeta Ángeles Orad diu
Som de qui ens acarona
Si l'amistat creua l'eventualitat, amistat confiable
Si es queda en el moment, amistat circumstancial
Tinc un munt d'amistats circumstancials
No sé res d'elles fa un munt d'anys
Si en veig cap, el ganyot de llavis m'ho diu tot
©🌹 Miró
Qui ha perdut el seny ho ha sabut a priori
Ha entès l’absurd no
ha pogut engolir
El pes de la por al
no-res
La pedra-pena la
fabulació-oxigen
La invenció-alegria el
desig-quimera
La falsia-eufòria el
plaer-plàstic
L’amistat-circumstancial
aquella a qui vas obrir els finestrals més generosos
Si bé ho pense
Abans de perdre el seny
La mare sabia el que deia
Ai, la vida!
©🌹Miró
Pense amb Rosa, ma mare
Ahir cantàvem de la mà agafades
Ritmes bells vells
Una chica yeyé
Quince años tiene mi
amor
Una de Peret
Una altra de Los Manolos
Una dona jove resident envellida per la vida
Filla de la dona —sordeta— gran resident
Ballava molt i al ritme
Tan que va caure en rodolar, però res
Tots aplaudíem, ella cofoia
Sa mare de gaidó la mirava enfurismada
La meua cantava i jo feia àudios
Una altra filla visitant em va mirar
Ens vam picar l’ullet
Ens vam alçar sincronitzades
I vam perdré l'oremus
I ens vam marcar una rumba amb art
La millor, Bamboleo, The Gypsies
Les cheer lover de
la resi!
Tota suada vaig pensar amb tu
©🌹Miró
Trobairitz o joglaressa
Joglaressa
Poeta de la perifèria
No sé fer volar falcó ni astor
No sé jugar bé als escacs
Però si a les dames
He inventat, he llegit i he contat contes
Sé cantar cançons de bressol
I acaronar mans, peus i sentits
No sé composar música
Però entone amb harmonia
I dibuixar la clau de sol
I si em pose, corxeres, fuses i semifuses
També sé escoltar
Conversar, entretenir
Ballar davall la pluja
I escriure versos tímids
Necessite solitud
Per obrir-me en canal el cor
Per dir allò que em plau
Cap trava
Mes no m’agrada la dita
"La soledat per la llibertat"
Un dia bé, o més
Però, el que em resta de vida
Sola?
Aquell que llegeix els meus versos
Sabrà trobar entre els buits
Allò que amaga el meu cor
©🌹Miró
A la migdiada
Quan tots estiguen dormint
Escriuré un poema d'amor
Rondaller i xarrador
Com el mar
Com el soroll de caragola
A cau d'orella
Maleïda cançó desesperada
Dia i nit
De matinada
A tota hora
No hi ha res més insuportable
Aaaaaaaaaa xiuxiuejador
Constant combinat amb el no silenci
Soroll etern que invita a embogir
©️🌹Miró
Sempre a punt
Mira
Amenaça
T'empeny pensar realitats
Les roses pansides
La bicicleta punxada
Espera atenta el bany de la pluja de fang
La paella feta
Les gotes esquiten les cames despullades
Els peus alliberats
Caminen nus davall el morerot que
Insolent escampa els pàmpols
oberts com el paraigua de la iaia
Amatent soroll
xip-xap, xip-xap
Sensacions
Sentors a llenya recent encesa
La carn espera
Mentre l'alcohol et fa imaginar Versos no escrits
Que oblidaré amb el pas de les hores
©️🌹Miró
Escolteu el lament d'un arbre quan mor
Mentre un ventijol us acarona el front
Inspireu els aromes de muntanya.
Arribats al cim oblidareu el trajecte
Les arrugues de vida caminada
Les pors i les ombres.
©️🌹Miró
Al poeta Verdaguer
Pujant a l'abadia de Sant Martí del Canigó
La dona crida
La dona morta en vida
La dona irrecuperable
La dona plora al tirà
La dona s’agarra al mur
Desesperada, no nota el cos
Ja quasi ho tenia
Ja quasi
Quasi
Avui ja no té res
Una vida, cap esperança
Se m'esgarra el cor
I faig costat a la dona
Ahir es va trencar per sempre
La matrioixca de paper
©🌹miró
Ella barret estacat fins al nas
Rostre egipci, hieràtic com un bàcul
Ell, el petit projecte, TIC depenent,
Ansiós, ridícul, consentit
L’altre...
Que voleu que us diga de l’altre
I el gest del bes de la boca de rap
Cap a la bellesa que un dia l’eclipsà
Vaja gest menyspreable
I la negació del canvi climàtic
Si no fos pel canvi climàtic
No mostraria Groenlàndia
Allò que amaga a les entranyes
©🌹Miró
Soc dona, de Castelló amb cor valent
En la marjal, senillar, aiguamolls
Cada gest meu és un acte conscient
M’enfonse endins del cor de la quotidianitat
De flaire a tarongina deliciosa
Amb l’esguard sincer i generós
Com l’aigua dolça que en el riu s’amaga
Et regale el meu temps
Agafa’l. Jo no el vull per a res
La lluïssor dels meus iris
T’ho diran sempre, amor
Sempre present
©🌹miró
Castelló
mira amb ulls d’amor el mar
Entre
sons de tarongers i olors de tarongina
On
la llum del sol enllueix la llar
I
el vent canta històries en veu baixa
Dones
de bellesa al cor, rialles
Floreixen
como estels en la nit
A
cada plaça, a cada carrer
Hom
troba gests de pau
Somriures
amables
D’esguard
generós
Reines
de les festes
Un
crit del Fadrí, l’Ermita i el Castell
I
en el cor un desig
©🌹miró
Poema, m'acuse que he pecat
De no pensament, d'obra i no omissió
Poema, m'acuse que he pecat en el capital pecat de la gula
Poema, m'acuse que m'he donat
la fartada del segle
I en aquest instant no escric
I en aquest instant dorm
I tinc orgasmes de xocolata
Mea culpa
Mea culpa
Mea culpa
Ella sols m'havia regalat catanies o 'petit fours' en Francés
©️🌹Miró
Mireu l'horitzó dalt encara sense estrelles
Mireu la mansuetud felina
Mireu el piano sense cordes
Heu vist els eucaliptus ballar la dansa de la nit?
Fantasmes en la torre la gavina albira
Els dits busquen la carícia dels llençols de cotó
Recorde
Aquell 27 de febrer de 2024
Torre la Sal
©️🌹Miró fotografies i text
Res m'agrada més
Com empastifar-me les mans
Amb la salmorra del pot d'anxoves
Eixe olor a mar que m'enamora
I un raig d'oli de la terra
Com la magdalena de Proust
Me'n vaig al passat
És diumenge
I jo feliç als meus set anys
A la vora de la mar
Arreplegue pexinetes
La iaia las farà amb ceba
I jo sucaré en la salsa
Els meus ditets de seda
©️🌹Miró
I va arribar la primavera
I no ens vam adonar
I plovia tots el dies
I cantaven les oronetes
I les merles i els corbs de mar
I no ens vam adonar
I el dia era més llarg
I la nit més curta
I no ens vam adonar
Hivern de barrots
De temps irrecuperable
De pors i de malsons
D'adéus ulls clucs
Esperant el sol
La flor de tarongina
Les lletres rondalleres
Enamorats
Esperàvem tan desesperats
Que va arribar tot plegat
I no ens vam adonar
©️🌹miró
Que en soc de soca!
Soca, però d’animal
En lloc de seure
En lloc d’estampar-me contra el teclat
En lloc de dibuixar imatges
Versades amb l’ànima
Instants invasors, sobtats, improvisats
Imaginats, brucs, sentits
Ferits, bruts, neguitosos ...
Soca de mi inicie la dansa de l’ordre
L’ordre comença a ser un toc
Ai de mi!
Ordene caixons per colors
Queviures per sabors
Café per intensitats
Gots, copes i tasses per mides
Bosses, bossetes, sarrons, sacs per textures
I així me n’adone que ha arribat migdia
Baixe als congeladors
El primer que trobe: llobarros
El segon que trobe: menestra
Trec el peix, el deixe sobre el banc de cuina
Emplene una cassola d'aigua amb un rajolí d'oli
Obrisc el paquet i a bollir
Espitada fuig cap el teclat-pantalla en blanc
I entre música tranquil·la
Em lliure a vosaltres
©🌹Miró
Quan la natura acarona les parpelles
Quan el silenci parla
Quan la brisa pentina el blanc de la vida
Quan el paisatge entona melodies alegres
Quan raones caminant
Quan mires cap al blau
Quan estàs bé perquè estàs bé
Quan una andròmina et porta fins a la punta d'un tossal i et fas menut més encara
©️🌹Miró
He acabat de l'oficina
He fitxat a les nou l'entrada
A les sis l'exida
He anat a la recerca del
Violeta capvespral
Però un cel en gris
Ha omplert els carrers
I llagrimosos s'han encés
Els tolls reflectien l'hora
Dels extraescolars, de les cuines
Enllestint verdures de vida sana
Ni un ocell de camí a casa
Fins arribar als horts
Allà set cormorans estesos en fil de llum
Se'n fotien de la pluja, els llams
els trons i de tots els pardals de la marjal
A fora diluviava
A dins del cotxe
Santana em sacsejava tota
Als dos minuts i quoranta segons
De la cançó 'Incident at Neshabur
De l'àlbum Abraxas
Una pau pélpica
M'ha retornat a una nit de Sant Antoni
Foc, alcohol
Riures oblidats
I aquells ulls mirant-me d'aquella manera
©️🌹Miró
On el silenci és plaer immens
On les flaires de la muntanya
Conviden a perdre's per senderes
I rierols
On l'esperit s'amaga entre les espigues de blat
On s'escolta els esquellots llunyants
Cants bells d'ocells
Riure de gats i campanes sense pressa
On el vent suau tanca parpelles
On l'aigua secular repeteix pendents cofoia
©️🌹Miró
A les secretàries, als secretaris
No ens posen la calefacció
Li la posem nosaltres als caps
Arribem a l'oficina
Facilitem la vida als altres
Tot calent, tot en ordre
O tot obert, ventilant-se
I tot ambient d'aromes burocràtes
Sala de juntes
Cadires al lloc
Fotocopiadora all on one
Enllestida, alimentada de llum i de paper
Ordre, memòria, màgia, inventiva
Intuïció
I tot al lloc
Al lloc
Lloc
Les secretàries, els secretaris
Ens posem nosaltres la calefacció
Allà, ací, a casa, al cotxe
Qui ens facilita la vida?
Les secretàries
Ens posem nosaltres l'aire condicionat
Allà, ací, a casa, al cotxe
Qui ens facilita la vida?
Qui fa de secretària de la secretària de la secretària?
Qui fa de secretari del secretari del secretari?
🌹🌹🌹🌹🌹 dies de paper i roses
©Rosa Miró
M'empenta, m'espanta, me mata
Tanque els ulls sense voler
M'estime volar a l'ombra
Obric els ulls volent
Però no els vull rojos
I tanque els ulls volent
I només en pensar amb ella
Tan gran, tan vella, de pell tan fina
Que aprete els llavis amb força
Que clique clic-clic el teclat
Sorollets per desviar l'atenció
Per no escriure en roig la intensitat emocional
Per no escriure en taronja l'ansietat, la por
Per no escriure en verd
Per no acabar en dol i engolir-me la tristesa en blau
©🌹 Miró
