La ciutat
morta,
on els carrers són fantasmes,
un paisatge gris.
En cada edifici, un
crit,
en el vent, la memòria
Vicent Andrés Estellés
Quan torne a casa
Després de gestionar per la ciutat
Entre obscenament amb un mal gest
Als ulls
Ja res no m'hi uneix a ella
Ni tan sols un passat que el temps desvirtua
La casa de la meua infància
Els meus carrers, la padrina, les amigues
On s'amaguen?
La casa dels meus iaios
La casa on vaig néixer
No resta pejada, apenes records
En aquesta ciutat presa per polítics que avorreixen la meua llengua
Si pogués marxaria a l'exili
A prop del mar
I parlaria cada dia amb ell
De poesia, de paraules
D'amor, de desig, d'impossibles
I acaronaria peces de museu
De fina bellesa
De delicat cristall
De tot un poc
©️🌹Miró
@Michel Bourret, fotografia
