Al remat, vaig escampar poemes
Per l'asfalt de la soferta Barcelona
Vaig pujar al turó dels búnquers
I al lluny, la torre de Sant Sebastià
Em va saludar i em va recordar
El vertigen de ma mare
Vaig enviar un sospir al vent
Fins a l’andròmina de principi de segle
Que et porta pel cel i creua el port fins a Montjuic
Vaig enviar un bes a l’aire
El bes va anar al damunt de les xemeneies de
Badalona
Un altre petó cap al Tibidabo i un altre cap a Collserola
Després vaig pensar amb records meravellosos
Passats en el temps, en la joventut, en mi
Vaig acabant plorant
Per a més cap cap a terra, ell em va dir
«quina putada envellir amb tant per viure encara...»
El cor em va colpejar la carn
El meu batec es va escapolir fins a la Plaça de Sant Felip
Neri
Els meus peus cap a el Parc Güell
I vaig recuperar el somriure
Malgrat les cues dels visitants de les mil llengües
©Rosa Miró
A Barcelona, març 2025
