Cal mirar amb observança aguda

Per retrobar el paisatge amable

Que envolta el nostre desànim

Obrim els ulls

Que l'esguard borni no ens intimide

Deixem-nos copsar per la llum

Preparem-nos

Perquè no hi haurà suficient pólvora

Per festejar l'alegria

SONET BON DIA DE BELL NOU

En l’espill dels anys, el cos s’esborra
Record de joventut i somni trencat
Dones valentes de cor enamorat
En temps de lluita, l’ardor s’ensorra

Fermes i nodridores les sines ploren
El cos que es marceix i la por al dolor
Aquella joventut, nua, cap color
Dones de silenci, de somnis que es moren

El temps llaminer ens roba la bellesa
Canvia el cos mes no el desig foll i ardent
Que es lamenta en la foscor amb veu cortesa

Callada i en dolor l’esperança neix
Escridassa rebel un desig fervent
Que en les arrugues la vida reflecteix

©🌹miró

Em rondes de matinada com llop en zel

M’instigues sense cap benevolència

Flirteges l'alè dansaire i poruc

Corprès entre el fullam del bambú sembrat cinc anys enrere

Canyís humil, aigua, aigua

Aigua. Aigua beneita. Aigua pura. Aigua de cel

Aigua per escampar horitzontalment les arrels de sa collita 

Com bruma d'aurora

Sobre el terrat de zinc llis i estampat de verdet

Destorbes el somni del meu cos pesant

De la meua ment cada vegada més sibarita

Oh, poema, em fas abandonar el tàlem

Per trobar a les palpentes, llapis i paper

I donar-me plaer amb mots senzills

Nus de tradició

Què importa si m’alliberes de l’insomni així, desesperadament captiva? 

Benvingut sigues, arriba quan vulgues, destorba’m, ronda’m, flirteja’m

Versa’m, provoca’m el plaer d'un gemec a cau d’orella

Baixa la veu

Acarona'm el bescoll fins als malucs

Estima'm

Així, fins a la porta de la mort

Oh, poema, vine

a la vora del foc

Escampen les guspires junts

versió 10/9/2024

©rosamiró, 9 de juliol de 2019

Si poguera tornar-me dona-ocell

Creuaria el zenit per oblidar-te

Poema incert

Ara arribes? 

Ara, quan he viscut més del que he de viure?

©️🌹miró

Ni el més fort dels somnífers pot contra l'assalt sense avís del poema

Es va teixint entre les tres i els quatre tocs de campana

Sorolls estranys d'una ciutat desconeguda

La paraula embriagada planta cara 

Una televisió d'hotel

Xiscles de luxúria darrere la  porta d'enfront

I així, en braços de la nit

Vaig escrivint línies de desfici

L'ànim jeu entre els llençols

I si tot riu en un somni?

©️🌹miró

4.15 am

7 març 24

Una incisió profunda marca aquest present silent

Assenyalat, segellat el meu destí

Una doctrina, la justa, m'arriba a l'orella

Em xiuxiueja: -cura, l'estrofa s'aviva Des de la cel·la endevine un desig vague

Potser algun  poeta s'enamore dels meus versos

©️🌹miró

Teu, tot el que elles han escrit 

És teu, et pertany

Històries de vida

Incentius d'un representant de comerç

Comandes tornades pels clients

Factures inverses

Esborralls de paper i llàgrimes

El cor petit petit

La por a les nits

La por als crits

Records d'un ànim envellit dia a dia

Cap d'any a cap d'any

Poema a poema

Bes a bes somiat

Vers a vers trencat

Desgastada còpia de

Paper carbó enmascara el passat

Mentre busques cintes de màquina d'escriure

Per racons de col·leccionista

Són teues

Tot el que elles han escrit et pertany

Cartes d'amor

Comandes de representant de comerç

Cap incentiu

Tot eren crits

Tot era por

Tot era un tunel

Tot ha passat

©️🌹miró

Sense la poesia la vida seria insuportable

La poesia és la butla perfecta 

Perquè el cor puga parlar

És l'alambí que destil·la els sentiments i les emocions dels poetes

De vegades, entre els erms de l'horror, la desfeta i la impotència neix una rosella

Això, simplement, és poesia

©️🌹miró

L'alzheimer esborra la memòria, no els sentiments
Pasqual Maragall


Com se sap si els sentiments s'han desfet en el cervell de la persona que t'estimava?

Quan est invisible al cervell de la persona que t'estimava, què fas?

Quan traspasses l'iris de la persona que estimes per cercar els sentiments i no trobes més que un pou de teranyines, què fas?

Quan emplates l'amanida en la ceràmica pintada de la seua mà

Quan olores les randes, faldes i sinagües de quatre metres frunzides i cosides

Quan salives la sípia amb creïlla, la més tendra llepolia

Quan treus del bagul dels seus records que ja no recordarà
fotografies de caps (d'home i de dona, tot sabia) tallats, pentinats o d'ones marcats

Quan ensopegues i només ensopegues amb les mans púrpures i els seus ulls del color de la tempesta

Què fas?

Jo sé la resposta: plorar

©️🌹miró

Deixaré la roba plegada damunt el descalçador

i nua començaré a parlar

sense cotilla, amb el cor a l'aire

M'hidrataré els llavis per a mossegar sense esquerdes

per a assaborir el gust de la paraula lliure

per obligar-me a escopir  la submissió del passat

per escriure a l'aire estrofes de rebel·lia 

el que em vindrà de gust

sense traves ni silenci obligat

Sense el pretext de dany 

d'escorça prefrontal

ni de suma de calendaris

©️🌹Miró

La gavina tafanera

La del far

La de les Columbretes

Ha volat fins aquest mar

Mar menorquí que pinta blaus

Blau tinta, blau cel, blau marí

Blau verd i blau turquí

Com ses ulls quan mira l’illa

Refugi de versos en calma

16 de juny de 2016

Platja de Binibeca Vell

Menorca

©️🌹miró

I vaig agranant

I parlant poemes de la bogeria

Deixe d’agranar, els passe de la llengua al full

Es socarra el fricandó 

Mentre trec les restes cremades de la cassola 

Dinah Washington em regala poètiques en vers

I així la vida passa cada dia sense més

©🌹 Miró

 

Ai, amor, amar
Ai, menjar-te, amor
Ai, amar, amor

Ai de mi,

Ausiàs March

Comboi de mitjanit

Dones, empremtes d’un passat sobre els mateixos llocs

Petjades d’altres dones amb sabates de xarol, de plexiglàs, de cuir

Dones de rostre vell i espardenyes foradades

Dones amb sandàlies polsoses desgastades per la vida

Rostres de dones joves, nines amb bambes (tresors!)

Dones tossudes i obstinades

Dones amb sabates de taló i els entestats de desig

Conduint-les, canalles, pels budells de la ciutat

A bordells i camins de no retorn

Dones fartes de quotidianitat, d’olors i de sentors fastigoses

Dones somnàmbules

Arrodonides ànimes que s'emporta la inèrcia dels túnels

Avui, demà. Eternament

Xic-xac, xic-xac, xic-xac

Dones, estacions de vida, de vies glaceres, d’espectres i de perduts De gent que les veu i a qui no veuen

Dones-pantalla

Dones-màquina

Dones-porta

Dones-escales mecàniques

Dones d’oïda atenta

Dones de soledats ignotes

Dones corxeres, semicorxeres. Dones clau de fa sense sol

Dones mudes suportant genolls de fluixos bastons de iaios

Dones-ventre

Dones-ciutat

Dones de bagasseries de luxe

Dones de carretera i de vora riu

Pobres

Dones pobres

Hi ha col·legues que regalen moments, instantànies del dia a dia feiner

Demà només seran records de bona camaraderia
De riures, crítiques i comentaris
Tan humans com el gust salobre que deixa l'aigua del mar sobre la pell

Encara no heu marxat i ja us trobem a faltar

El temps passa tan de pressa 
El temps el pitjor enemic dels sentiments
Els maquilla i difumina
Els plena, els buida
Els magnifica, els minva
Els embasta d'enyor per fer-nos sempre concloure
                                                                                      ...qualsevol temps passat va estar millor

La vida, quina estafa

On l'amor i l’amistat semblen, i possiblement siguen, els únics estats mentals que ens fan sentir viusiner

Demà només seran records de bona camaraderia
De riures, crítiques i comentaris
Tan humans com el gust salobre que deixa l'aigua del mar sobre la pell

Encara no heu marxat i ja us trobem a faltar

El temps passa tan de pressa 
El temps el pitjor enemic dels sentiments
Els maquilla i difumina
Els plena, els buida
Els magnifica, els minva
Els embasta d'enyor per fer-nos sempre concloure
                                                                                      ...qualsevol temps passat va estar millor

La vida, quina estafa
On l'amor i l’amistat semblen, i possiblement siguen, els únics estats mentals que ens fan sentir vius.

A Miguel Gómez
A Mari Carmen Jovaní
Castelló de la Plana, 16.30 p.m. dimarts 18 de juny de 2019
Amb  l’estima de les companyes i companys de la 3a planta

 III

Guspires dels teus desvaris fugiran entre malsons

i en solitud, com tu no volies,

(quina por tenies)

a la matinada t’envairà la pau

i sobresaltada, escoltaré llunyà:

adéu, xiqueta, me’n vaig.

Aleshores encetaré històries d’enyorança,

poemaris de culpes i prosa de records,

bons, 

dolents,

tristos, 

amatents.

I t’estranyaré. 

Segura estic.

Ho sé.

©️🌹Miró

II

Tanque la porta de la 52,

camine apressada pel gèlid corredor,

recerque amb l’esguard l’eixida que m’allibera

neguit amarg que m’envolta.

Cap cot, ulls embeguts, zumzeig de mirades al final del passadís:

—la solitud li farà companyia—.

Carrasques i pins acrediten els meus plors:

cants rodats,

rius de sal,

glaceres de sorra,

deserts de lava. 

mars de fang,

pantans d’arena..

Plore sí, és clar que plore,

plore perquè falta ja molt poc,

ho sé.

©️🌹Miró

Vacuïtat

 

“Quan ets conscient de la mort, acabes assumint la teva pròpia solitud.”

(Rosa Regàs)

 

I

S’apagarà la gegantina pira de laments

abans que no te n’adones.

Es tancarà la vèrbola gorja de la insensatesa

i restaràs mut.

La solitud visitarà la teua estança,

Tinc por, no sigue cas l’acompanye la mort.

Dia rere dia, 

com un degotador,

se t’escapoleix la vida.

Maleïda siga!

Ja no ens queda temps.

T’emportaràs paraules mai no pronunciades,

i romandré òrfena del teu sentir.

Et mire i no sé qui eres;

et bese i tu no respons.

Et parle i tu no m’escoltes.

Quina estranya malaltia, eh?

Que bordegassa!

Que miserable!

Allà no puc restar més d’una hora,

cada vespre tot ofega,

cada vespre tot constreny.

Mesquí desig d’escapolir-me

fugir però,

deixar-te allà tot sol?

Em semblaria un abandó.

I em quede mossegant-me els llavis

—de vegades em faig sang—

fins a l’hora del fins demà 

©️🌹 Miró

Oda a la Llibreria Lello d’Oporto

L’encís de l’ordre

Cada llibre al seu lloc

Un lloc per a cada llibre

Esperant les mirades amatents

D’ulls cansats per l’edat

D’ulls joves encuriosits

Esperant les carícies afables

De mans tatuades de calls

De mans verges

Idolatrada com “deusa do Olimpo”

Saborosa llepolia

Llibreries del món

Altars venerables

Porto, octubre 2021

©️🌹Miró

Per si un dia se m’oblida

Quan jo traspasse no vull que plore ningú

No vull ni misses, ni precs

Vull una gran festa

Parleu de mi

Que segura estic direu

Mira que li agradava la pebrera verda i les sardines de bot

I les tomates, i les olives

I mira que n’era, de graciosa i divertida...

Vull que s’escolte alt i fort

De les Variacions Goldberg BWV 988

L’ària inicial

Vide Cor Meum

La Muixeranga en dolçaina

La Malaguenya de Barxeta

El Cant dels Ocells en violoncel

Doneu els meus òrgans a la ciència

I el que sobre del meu cos

L' incinereu

I les cendres al Montgó, al Penyagolosa

I Al Canigó

I unes poques a la mar, i unes altres al llac Léman

Abans d’aigües i muntanyes

El festeig que vos demane tindrà aquesta condició

Que hi haja per beure un bon espirituós

Coques dolces i salades, de pebrera i de sardina

Malfeta i figues albardades

I beveu, mengeu, divertiu-vos i rigueu fins la posta del sol

©️🌹miró

Fer camí

I fer-se grans agafats de la mà

Per la bora de la mar

Serà tot més fàcil

Sense por, anant, anant

Amb les nostres arrugues

Els nostres secrets

©️🌹miró

Dos poemes a Europa i a les guerres i a la bogeria i a les criatures de vora platja com si morralla

Utopia d’un tren

Puge a un tren (cop d’atzar)

i l’emplene de llibertat cercada.

Pressione amb força. Espente.

Viatge cap a terres que pense diàfanes.

Seguidament, en túnels infinits,

saturats de tèrbols desànims,

m’ofegue,

em deixe traginar per la parca del destí

mentre les rates, sense ulls,

esperen atentes llàgrimes desesperades,

l'última estrella sotjada,

el darrer espetec crèdul abans de la partida incerta.

Estacions d'arena

Perseguits a la deriva

Galeries d’haustoris

Preferisc abandonar ma terra,

que l'amenaçadora dalla de tribu i religió.

No sense pensar que potser moriré de fam

o entre fils punxosos traspassada,

busque l’eixida de la cripta que es nomena terra lliure

per a mi, 

per als meus fills.

 

Milano Centrale

Davall el flanc majestuós del milà de les andanes

la vida s’amaga,

camuflada entre alenades,

até mafiosos d’ulls desbordats,

folls.

De nit l’estació esdevé un escenari de broma,

gegantí pretext vivent,

encoberta corre cuita,

embogida escapolida de la fura del sac negre.

A la partença de l’últim dinosaure de vertebres vagó

la foscúria composa poemes simfònics

mentre la porxada esdevé un baldaquí de luxe.

Baix dels dossers 

—opulents llits d’hotel—

els refugiats somien.

Rutina macabra 

escalfada pel brou tebi de la bonança anònima.

I els governs, incapaços, nodridors de godalles encobertes,

giren l’espatlla a l’origen del problema.

Cap a Àustria?

Cap a Alemanya?

Sembla que encara no hi arriba el tren.

Tren,

quina paraula immensa!

Tan sovint plena de tot.

Repartits

Separats

Quants per tu?

Quants per mi?

On fotem aquesta gent?

Farem murs, farem parets,

i quilòmetres de fil ferro,

sagnarem les alenades.

Serem el Batis Caffó del far!

 

Al matí, a les notícies, observe els ulls de la xicalla,

famílies fitades per colossos de pedra,

escultures despullades aferren els Pegasus amb força

com si aquests volgueren desplegar les ales

per baixar a la porxada i volar els desterrats cap a la llibertat.

Faig una magdalena amb les ànimes desarrapades,

la mulle amb la llet de soja.

Quina mesquinesa!

Sedejants de peu nu, esparracats,

mentre jo xucle una nova invenció làctia.

No, jo no vull girar l’espatlla,

malgrat tot, la meua petitesa m’acovardeix.

Mai no em van ensenyar a lluitar contra locomotores.

©️🌹miró

25 de febrer de 2016

Ai, amor, quant t'estimava jo

Entre pluges d'hivern i esclats de primavera

Cabia aleshores la revenja, l’esperança

Cabia la trobada del temps inconscientment perdut

Cabia tot i el tot

Entre dies curts i vesprades lluminoses

Teníeu el temps a les mans

Temps d’allò vostre ajornat

Temps d’allò vostre inconclús

Teníeu un flascó d’essència de temps

Amb data de caducitat impresa en tinta invisible

Quan la vida renaixia en un tot enmig d'un desert

De paraules perdudes

De paraules retrobades

I va arribar l'últim estiu

Com un cant perdut

En una carretera secundària

Amb lletra de no retorn

L’ amic es va enfonsar

El neguit el consumia

Volia dormir per somiar-te

Volia dormir per trobar-te

I quan ja no va poder més

El buit li va dictar aquests versos:

Ai, amor, sense tu el meu llit és gran

Ai, amor, amb la por de no encertar vaig errar

Ai, amor, ho vaig fer dir i t'ho dic ara

Des d’aquesta immensurable i gelada soledat

Ai, amor, quan t'estimava jo

©Rosa Miró

Març 2023

Tempesta contra les roques

In memoriam Albert Garcia Pasqual

Brindis al mar

Brinde a la mar sempiterna

l'essència de la terra

les meues lectures

la meua feblesa

la meua passió

la meua edat

els meus silencis

les meues pors

la recerca d'una prosa perfecta

d'un vers subtil

I aquestes humils

paraules escrites a la vora

d'un agost que s'esmuny

com la sorra entre els dits

mentre observe caminar la gent entre l'escullera i el riu.

©️🌹Miró

Poema de l’Antologia del caos

 

M’agrada escoltar la pluja quan omple el cubell

Em provoca poemes de la meua lletra i puny

Gest inevitable. Escric:

Desig ardent de tenir-te foll

Sentir-te. Fregant mon cor ta dolça veu m'empeny

Només escric allò que sent i em perd

Pel fons d'un mot somort anhel. La lluita

Sentint la por en nits furtives

En Lluna plena però,

La rosada em desperta amb rimes

©️🌹miró

M'agraden els arbres que es despullen en tardor 

m'agrade el teu tors deslliurat de tota roba entre llençols de cotó 

m'agrada paladejar la nata que escampe pel teu cos a les nits de lluna clara

m'agrada la farina, la sal, l'arròs, els núvols de sucre, la merenga i la claror de l'albada

m'agrada l'ardor en què a vegades em mires 

i l'espurneig d'uns ulls clars que imagine fins el suplici

©️🌹miró

En una mar tancada

Som el que no som: por de fred

Tement la paraula més enllà dels estels

Enfonsades en amalgames planyívoles i delirants

Les angoixes palpen la plenitud versada

Mentre l’ànim bull com l’aigua al foc

En una mar tancada

Un estiu que fuig

Una llar enreixada

L’urpa del felí amb el penúltim recurs

El vent de la nit capgira el cel

Canta la gata el silenci

I la mar bull com l’aigua al foc

Soc el que no soc

Recorde els morts de ma casa

Partença sense ales, de nit plegades

De dia atentes amb ulls oberts que la llum rebutgen

Hieràtics mussols de col·lecció

Interrogants insurrectes

Amb ritme de tortuga ens repetim:

Ens falta temps

Ens sobren foscors

Ens falta temps

Ens sobren nits

Com un ocell a la branca restem temorosos

Precipici insondable de la follia

Gelosia, mal o estima.

©️🌹miró

De vidre antic

La sucrera de la iaia

D'alpaca l'ansa 

La dolçor de la iaia

Sucre i sal

Així la mar 

Com a l'amor l' odi

Com a l'ànima embogida

El cap suplicant no ho faces

Bellesa a vellesa

Badia a escull

Així la mar

Avui calmada ahir brava

Com l'amor antuvi 

Ahir passió avui record

De cara al mar

La sucrera de Maria

Em parla d'ella

Me l'estimava, jo

©️🌹miró

Mitja carbassa per a tu

Mitja per a mi

La sencera, la torraré a la nit

Un tros de pastís per a tu

I la rosa marcida

I la penombra

I els pots de melmelada de taronja

Com dues maduixetes

Els teus mugrons

Sempre m'ho dies

©️🌹miró

Menja'm

Tasta'm

Mossega'm

Nota encara la textura dels fruits 

Abans del temps de les ombres

Abans de les eternes calendes

2 setembre 2024

©️🌹miró