A la vida plena o l'intent d'un sonet ràpid
En
el jardí dels anys, marcim ardents
Com el bo i apreciat vi, tips de passió
Amb cada arruga, una carícia ens encén
La saviesa d’un temps, com som de valents
Amb
ulls brillants, alcem el cap al blau
Aprofitem els dies de pluja, sol i vent
Sabent que cada instant és un tresor
Al teatre de la vida, un joc de daus
Amb
humor, abracem la tardor
Busquen en cada petit gest el record
Café del matí, tan calent, valeriana de
nit
Amb
entusiasme, vivim cada moment
En la calma dels anys, trobem la pau
Sabent que el pitjor encara està per d’arribar.
Els amics del Rei Barbut, els meus amics
Cagueme
Quina saviesa, xicot!
Quin rostre de paixarell!
De vegades replicó, més sempre tal·lós i dolç
Marejant sovint la troca amb les arts de bon lletrat
A l’illa Sinyoreta, la solitària i pelada, així la vas batejar
—Illeta, illeta, que poc t’has despentinat; Sinyoreta, Sinyoreta
Amb el cargol, com les campanes al vol
A tots manes estar ferms, enllestits per al combat
Els dies que no sentencies saps molt bé fer de bufó
Fidel t’inclines a l’amo com el millor conseller
Ets el guarda de la cova. Arxiu. Llar del Galifant
Allà ocultes meravelles com el vi d’un bon celler
Amb el cargol, com les campanes al vol
Avises de les visites, dels enemics i amistats
Que orgullós Tombatossals que sigues al seu costat!
Cagueme...?, si pels altres i a tota hora a partir-te el cor estàs!
Oh, Cagueme, per la conquesta dels atols
voluntat de la Infantona, allà vas perdre la vida
Des d’aleshores som orfes de ta bonior i saviesa
Oh, Cagueme, les llàgrimes del gegant a les nits de gran tempesta
Encara colpegen el far de les nostres Columbretes
Mes tots els d’ací sabem que els dissabtes de Pregó
Apareixes tot cofoi per alegrar-nos la Festa
©Rosa Miró
Inspirat en Tombatossals, novel·la de Josep Pasqual Tirado
Del recull de poemes de Rosa Miró
Els amics del Rei Barbut, els meus amics
Per al Col·legi Oficial de Farmacèutics 2019
Per a la Colla del Rei Barbut 2024
MEMÒRIA D'UNA CALAMITAT
Què va emergir després de la foscor?
Una immensa costura embastada
Un dissimularem
Un farem callar
Instantànies, les mateixes que avui recordem
Clavades com a creus en un camí cap al calvari
Són les ferides de vint anys oblidades
Temps al temps, tornarà a succeir
Potser no allà, potser sí ací
I si pintem la fotografia del hui amb el negre de l'ahir?
Què veurem?
No veurem més que la màcula desllustrada
On una vegada va bordar el mar la riba
On una vegada van viure les onades, les petxines i les
ciutats
On una vegada hi va haver una platja de peus descalços
On una vegada van cridar un ulls d'emoció
En veure el mar
Així és la sima fosca que acorrala a la humanitat
Mentre ella canta i balla la inconsciència
Mentre els taurons parlen en blanc i en el color de la por
Mentre sorgeixen voluntaris que no es cansen
La teva mà pinta i cobreix de brea al teu gust
Eres el quitrà de la teua ànima
©Rosa Miró
28 d’abril de 2023
La Roca
Tempesta nocturna, tossal interior, aturada anímica
Impossible escriure res amb sentit
Trista literàriament clique el teclat i a poc a
poc el full en blanc s’omple d’aquest monòleg interior:
El mon plora pels paral·lels. Vessa llàgrimes pel
meridians. I nosaltres?
Cal fer dissabte, solidàriament i ràpida, fer
dissabte de dalt a baix, d’esquerra a dreta
Als meus morts invoque l’ardent desig de pau
Udole des del Zenit al Nadir amb les mans obertes
cap al cel
Què faríem amb una segona vida? Una segona
oportunitat de gaudir i repartir amor?
Estimaríem la gent feble, la indefensa, els pobres,
els subjugats...
Amaríem els animals, la natura, els veïns, els conductors
d’automòbils que creuen tindre el dret d’insultar-nos— poca soltes
Ens compadiríem dels sense llit, dels sense sol, dels
sense estrella, dels sense passat i sense futur
Un bloc de roc i de gel s’ha engolit l’ànima del
mon?
Caòtics sistemes de circulació sanguínia de la vilesa
de persones que no tenen mel al cor
Factories de fel
Dolça escuma que tempta els peus a endinsar-se en
la foscúria salobre
De nit, sempre de nit, rostres d’ulls-mussol,
mimèticament confosos en l’opaca nit
Arriben de nit, moren de nit
Estafats per la traïdoria dels amos de la
llibertat
Tú, sí. Tú, no. Vosaltres, guerra. A vosaltres,...
reconstrucció!
Manaires fastigosos, dos-cents mil homes joves,
cent morts a cent morts, sense saber que era la puta guerra!
Marfantes dirigents, pallassos amb collons
d’orangutans
Fills de la terrorífica maldat i de la bogeria
suprema
On va la desgràcia d’aquest món de dolor i
llàgrima viva que sura sobre la sal mediterrània, mar de l’esperança en
saber-se sans i estalvis a l’altra vora?
Europa, no és bonica la paraula? Europa
Europa Europa, títol de pel·lícula. Santana i la
cançó Europa i les cordes de la guitarra com plecs suaus de la pell
(Hi ha un lloc del cos on la pell es fina i no
discrimina pell jove ni carícia vella)
Europa nom de mare, dona, paridora d’esperança engendrada
entre mars d’Alboran, estrets de Gibraltar, Egeus... Mediterrani etern
Amos imperials d’ales obertes d’envergadura
demoníaca, creadors i senyors de la guerra:
Canons, tancs, metralletes, bales, ferides, estelles
de fèmurs, sacrificis, mutilacions, violacions...
Fartons d’apetit insaciable
Paranys de llibertat, mentre els poetes versem la
litúrgia en la vesprada, en la nit, o de matinada com flor d’abril oberta a la
boira terrera del camí
El mal ve dels druides del nord, malvats i plens
d’arguments
Destrucció, fang, camp de mines, mars de taurons
i paneres de botifarres de ceba que omplen la cistella de plors
On van les llàgrimes del cabàs? Cap lloc, cap
esperança, cap destí
Monstres abominables, atroç desesperació de qui
mira la mar anhel de llibertat, roca imperiosa de l’horitzó enterbolit
Llibertat, salat ritme de les ones contra
pasteres i llanxes a pedal amb metrònoms d’efímera durada
De nit marxen, de nit moren, de nit resten
llibertat a la boca, llibertat-bressol del fals vaixell cap a l’infern d’aigües
suculentes, plenes de colobres monstruoses, polps submarins, atrapa cossos de sarcòfags
de paper de periòdic amb notícies que ja ni són fu ni fa, ni do, ni amor, ni solfa ni pentagrames silenciosos
esborrats pels crits dels que aniran al fons d’un mar cementeri amb sepulcres
de sal
Monstres de maleïts rostres gangrenats de bótox i
paralitzats somriures que dissimulen la maldat adherida a un colon miserable, càncer
per als humans de bona fe.
Dirigents panxuts, poc de cos o cos d’autòmat,
amb perruques de posar i no treure enganxades al còrtex cerebral com animals
fornicant que no poden desfer-se
Quina és la pau del vostre camí, monedes i vots,
crit i crit, ignorades morts en la nit callada?
En cinquanta anys el mon triplicarà el metavers i
el ull que tot ho mira
Les pasteres es multiplicaran com els peixos i
els pans de la paràbola
Com fantasma dibuixat per un artista que mai mor
Com muntanya sagrada de mística agonia
Com llenç en retina enganyada
Com misseres salmodies de corruptes ebenistes de
pasteres de melamina i cartó pedra
Entre pedres els peus esperen atents el murmuri
de la mar en calma xitxa. Mal auguri
Entre les mans un connector satèl·lit amb una
agenda plena de contactes
Mullat i corroït pel salnitre d’una mar sagrada, famolenca
de carn i pell de joves enganyats a la recerca del Dorado europeu
Vestits de beix, color de sorra i pedra, color de
la tristesa, de la ignorància, de la desesperança
Color de les arenes movedisses
Callats, cadascun amb el seu somni
Somni probablement truncat per un glop sobtat
d’aigua
Col·lapse d’uns pulmons esgotats de cridar amb el
pànic per manta i l’adeu perpetu com armilla salvavides
Rosa Miró
desembre 2022
©del text “ La Roca” Rosa Miró
©de la fotografia “CETI (Ceuta), 2005 – Mirant
cap a Gibraltar amb l’esperança d’arribar a Europa i viure en un país sense
guerra”, David de la Rosa
¿Qué quedó
después del negro?
Una inmensa
cicatriz maquillada
Un cubro y
callo de tu mano
Instantáneas
de hoy, las mismas que hoy recuerdan
Clavadas
como cruces de un camino hacia el calvario
Son las
heridas de tu mano que olvidarás. Tiempo tras tiempo
Tiempo al
tiempo
Y volverá a
suceder, si no allá, aquí
Si pintamos la foto de hoy con el negro de ayer
¿Qué quedará?
No quedará
más que la mácula oscura donde una vez vivió el mar
Donde una
vez vivió la orilla, las conchas y la ciudades
Y hubo una
playa que no pudo sobrevivir a tu mano que no amiga
Así es la
oscura sima que acorrala a la humanidad
Mientras
ella canta y baila los colores de la inconsciència
Mientras los
tiburones hablan en blanco y negro
Mientras voluntarios
que no se cansan
Tu mano pinta
y cubre de negro a tu antojo
Rosa Miró
19 gener de
2023
fotografias © JuliáBarón (octubre, 2022)
El Prestige
Pintaràs el teu carrer
Pintaràs el teu carrer
Amb cinc ratlles grogues
I quatre de roig vermellós
Llargues a més no poder
Convertiràs el teu carrer
En un llenç de llibertat
Faràs una gran festa
I brindaràs per ells
Pels que estan dins i pels que estan fora
Que sembla el mateix que estar dins
Faràs una foguera
I cremaràs la mentida, l’odi
La intolerància, la ignomínia
Enlairaràs blancs colomins
I globus de molts colors
Entraran les muixerangues
A poc a poc, com a Algemesí
El tabal i la dolçaina
Anunciaran mentrestant:
—Xiquetes, xiquets
Grans, joves i menuts
Podeu cridar orgullosos
Els valencians estem ací
Ressaca en el temps
Encara et dura la ressaca en el temps
Sorpresa de la vida quan semblava morta l'artèria
Apareix un diccionari ple de conceptes
Què et semblaven els mots que des del lluny el llevant murmurava?
I els silencis per la força del destí?
Trajectes de paraules fonèticament belles
Encara et dura la ressaca en el temps
I el teu matoll de flors anglesines que el vent d'estiu
Desfà, escampa púrpures entre el clos, el parabrises i l'asfalt
Mentrimentres, circulen els dies per una autopista sense límit de velocitat.
Caldrà defugir pels camins d'aigua i abecedaris de mar
Gaudir entre els velàmens i paraules de sal
Oblidar el moviment de retrocés de l'aigua que puja
vora amunt una vegada es desfà l'onada
©️rosa miró
21 juliol 24
I xarra que xarraràs
Ella un té, tu un cafè
L’amiga i tu, el seny i el cor
Raó de pes
Hi ha cervell humà que no madura mai
Ancorat a la platja dels jocs
Castells de sorra vora blonda
Rierols de salnitre, il·lusa llàgrima
I parlar i parlar fins assecar les cordes
L’amiga i tu, corball i cranc
Raó de pes
Cal deixar la morralla per al suquet
–sempre bo, sempre millorable
Emprar el llom i degustar-lo, tancar els ulls
Engolir-lo assaborint la vida –curta i mala puta
I riure i riure fins prémer el sòl pelvià
Dominar emocions, mes no castrar-les
I així, laissez faire, laissez passer
Però amb bona programació i administració
A Maria Antònia Parcet
18 de juliol de 2024
En una cafeteria de la Universitat
Vesprades pàl·lides
Hi ha vesprades pàl·lides oferidores de malenconia a dojo
Te la porten amb safata metre fites el plugim
Aleshores et preguntes per què has hagut d’amprar
Altra vegada vells trastos corcats
Del passat sentimental
Mires el fòtil al mig del jardí clos humit per l’aiguat de tot el dia.
Només se t’acut tallar roses roges i roses
I fas un collage
Hi ha andròmines de corcadura que hom s’empeny a rescatar
Buits de vida soterrada entre caixes i teranyines de pedra
Un cop d'ull i de sobte seus a la gandula mentre la iaia cus
Maria repunta i canta
Ets feliç. L’estimes tant
Claves l’esguard als peus junts sobre l’accelerador del temps
Mentre la màquina de cosir entona a l’oïda la veu de ta iaia
Bip, bip! Retornes al present
A les mans un mòbil amb l’opció càmera.
©️rosa miró
Monòtona cadència
tic-tac-dolor-tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac
tic-tac-tic-tac-temor-tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac
tic-tac-tic-tac-tic-tac-amor-tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac
tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac-flor-tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic
tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac-albor-tic-tac-tic-tac
tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac -feror-tic-tac
tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-gelor-tac
tic-tac-bonior-tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac
tic-tac-tic-tac-horror-tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac
tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac-ofegor-tic-tac-tic-tac-tic-tac
tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac-agror-tic-tac-tic-tac
tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac-enyor-tic-tac
tic-tac-bojor-tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac
tic-tac-tic-tac-cruor-tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac
tic-tac-tic-tac-tic-tac-buidor-tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac
tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac-cremor-tic-tac-tic-tac-tic-tac
tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac-foscor-tic-tac
tic-tac-amargor-tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac
tic-tac-tic-tac-tic-tac-estupor-tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac
tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac-colpidor-tic-tac-tic-tac
tic-tac-feridor-tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac
tic-tac-tic-tac-tic-tac-amador-tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac
tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac-tic-tac-plor-tic-tac-tic-tac-tic-tac
Opacitat
I
Llarga nit, immensa!
Lentes, les sagetes fan cabòries
Per esbrinar el sentit de les ombres
L’ànima es lliura planyívola a la foscor
fiblada
Absurda vacuïtat desvetllada
L’avenir rodola de bell nou entre el caos
El neguit incert giravolta al caprici de
l’atzar
Retorna a la boca un regust a fel
El dia no arriba, la llum és morta
II
Flegmàtica la nit, incisa!
L’esperit roman insomne fins l’hora
violeta
Desvetllat, enyora bressols davall els
estels
La mescladissa de l’encadenat subconscient
Negocia amb la vigília
Extenuada, cansada de plaers solitaris
La derrota es vincla ensopida al llit
Els temors col·lapsen l’inici de teu
somiar
Com l’eclissa aferrada a la via
El teu obscur patiment.
©rosa miró
Camins de ferro
DESPRÉS DEL CONCERT D'ARPA
El petit cadàver aquella nit entre els meus braços de
nena.
El petit cadàver dins del saquet de vellut sobre el llit de la
iaia Maria.
El petit cadàver se’n va anar al matí protegit per una caixeta de fusta blanca.
Digues-me, nit fosca!, qui se'l va emportar?
Digues-m’ho, passat –passat de tempesta i aigua—, on se’l
van endur?
He preguntat pel seu nom any rere any des dels meus dotze.
Sabeu?, em van dir que la infermera el va batejar amb el nom de l'artista del Renaixement.
El seu nom, el meu germà, el més petit,
Va desaparèixer dels registres, de la terra
De l'ossari i del quadre del cementeri entrant a mà dreta.
El petit germà, el més menut
S'ha acomiadat del mi per sempre, aquest dies
Descansa en pau i jo també
S'ha acomiadat del mi a dins de la interpretació d’una introducció del
Segon llibre de poemes —antologia bilingüe
Les lauzes du temps, Michel Bourret- Rosa Miró - Introducció: Estel Aguilar—
Com un presagi, aquell matí, les lloses del temps em vam
parlar
Mentre feia la fotografia a un rellotge solar
La portada del nostre llibre
A Miguel Ángel
El germà que no va ser.
Maig, 1973
Aquell migdia tornava jo d'un concert d'arpa.
©️Rosa Miró
17-7-24
La trèmula veu als llavis
L’agitació del telèfon a la mà
La sensual veu dels seus llavis
L’eco de paraules, dolç despertar
El tacte de vellutat amor a les sines verges
El record del primer desig ardent
El ball pausat abraçant Year
of the cat
I un poema irremeiable, finit
Els versos del qual m’han assaltat a mig matí
...
I te'n vas anar de ma vida
Una vesprada d'estiu
Ha passat més d´un any
I encara et segueix recordant
Maig, ací estic perduda
Plore, cante, balle, bec
Una excusa inútil
Vas inventar al partir
Si deies que m'estimaves
Tot va ser una mentida?
Te’n vas anar, cap perdó
Amb quin motiu m'oblidaves...
I així, de repent, anul·lant la cita
Ha arribat a mi, oh, l’amor primigeni
Ha vingut el record sobtat
D’un passat al que no tornaré
Ni tornaria, ni tornarà.
rosa miró
11 de juliol de 2024
De vegades no m'altera l'alegria el ressort que oprimeix el centre del meu tors i no em fa res perquè se m'allarguen els llavis.
Al contrari. Una tristesa incomoda, sobtada, suplica plorar i em continc per respecte a tu i a la resta dels que m'estime.
De vegades enfonse els meus peus en fang espès com aquell que es va engolir les xancletes de margarides. Intente treure'ls i ixen però nus. Nus.
Cada dia abans de cada any abans del set de juliol m'envaeix l'amiga íntima.
Aquella que em fa aigua els ulls i que m'obliga a riure sense ganes.
La mateixa estructura, els mateixos elements, la mateixa fonètica:
"T'haurien pogut posar Fermina" el sant del dia, quan t'espenta al món en un últim esforç de la mare que t'està parint. El mon de les il·lusions inventades.
I jo els dic un val, però em faria dir Mina.
I jo els dic un però a més no m'agraden 'los encierros' si al final maten els animals al circ romà de la bogeria de Calígules i sacrifici d'un bou quasi mort gairebé abans de sortir perquè el valent gladiador puga lluir-se.
©️rosa miró
Sant Fermí, 7 de juliol de 1961
Plovia a bots i barrals
Xiulets tristos i remots
Esbojarrats enmig d’un no res
Es colen per les escletxes del balcó
Ja clarejada
Ara que el sopor, com un amant novell
Abraça matusser la son
Espolses la mandra
Damnes
Renegues una i cent vegades
Altre dia al camp
Un altre
Igual, tot igual!
Un avui idèntic a un ahir
No vols perdre el tren
Però res fas per evitar-lo.
©️rosa miró
