Què mires, gavina?
Capficada observe callada
Les restes d'una guerra passada
Cridòria, mudessa sobtada de mocs i de metralla
Què escoltes, gavina?
Astorada sent discreta
Els ecos d’un xivarri llunyà
Marques de l'horror impreses en l’aire
©️🌹Miró
Plaça Sant Felip Neri
Barcelona
Sóc del país del taronger
De l'olivera i l'ametller
Sóc de la terra de les fogueres
De la música i l'esclat
Sóc del país on no sap ploure
On els polítics dretans
Maltracten la meua llengua
La llengua dels meus pares
La llengua dels meus iaios
La llengua de les meues filles
On els polítics dretans
No la parlen per complexe
No saben de March
No saben de Llull
No saben de Verdaguer
No tenen ni putes ganes
©️🌹Miro
Observar el bram de la tempesta
Que esbossa l'horitzó entre mar i cel
També és espiritualitat
Mentre el cervell buida les algues
Del nostre quadern de bitàcola
Hi ha dies que al vespre
Baixe a l'espigó gris de l'absència
Regire entre escumes i niells
Mai veig el vidre del teu missatge
I pregue cap cot a Neptú
©️🌹Miró
Benicàssim
Av. de Ferrandis Salvador
Després del concert d’Arpa
El petit cadàver entre els meus braços
El petit cadàver dins el sac de gasa de cotó
El petit cadàver va desaparèixer en caixeta de fusta blanca
Digues-me, nit fosca! Qui se'l va emportar?
Digues-me, on se’l van endur?
He preguntat pel seu nom any rere any des dels meus dotze
Em van dir que la infermera el va batejar amb el nom de l'artista del Renaixement.
El seu nom, el meu germà, el més petit
Va desaparèixer dels registres, de la terra
De l'ossari i del quadre del cementeri entrant a mà dreta
El meu petit germà, el més menut
©️🌹Miró
Sempiterna pedra
Al passeig acomodada al tron
De cames creuades i peus nus
Mànigues arremangades
A l’ombra fresca del capell de palla
L’esquena tesa, la ret damunt les cuixes
La mà esquerra pessiga una punta
Del pas de les hores que al cor se l’arrima
La mà dreta repara el desgast salnitrós
Amb l’agulla que un temps li arreplegava els cabells
Sempiterna
La dona de pedra tocada d'humil davantal
Callada, immortal
Cus les xarxes de l'home
Aguaitant dels passejants
Poema a la dona marinera
Escultura de pedra
El Grau, Castelló de la Plana
©🌹Miró
Pren-me
Porta'm amb tu
Acarona'm
Versa'm
Pidole els teus dits
Suplique el tu en mi
Enfonsat
Dona'm la mà
Pren la meua
Dibuixem cartografies a les fosques
Besa'm
Sucosa melangia del desig
Per mars de versos de paper
Sense brúixola i timó
Així, per tota l'eternitat
©️🌹Miró
Quan tornaré al no ser d’abans de ser
Ni rimes, ni ritmes, ni estrofes, ni res
Ni flors seques, ni del plàstic, ni de paper
Ni esclats de sol imaginant-nos
Amb ulls bornis
Quan tornaré al no ser d’abans de ser
Ni nits de llunes d’estiu nus
Rebolcant-nos vora platja
Ni faules, ni versos, ni poemes
Amb ulls apuntant cap al no-res
Així s’escriu el destí en cos i ànima
Tant si creus en un déu
Com si no et creus res
Ni de tu mateix, ni d’ell ni de l’altre
Ulls secs
©🌹Miró
Es balanceja la lluna
Tanca un ull, obre un altre
Venus parla amb Mercuri
I ella xarra amb mi aquesta nit
Quin cap de setmana feiner
Divendres de gambes i mercat
Dissabte de cuina i de filla i de mare
Diumenge de treue, donar i per a draps
Ni lectura, ni poemes
Rebentada, tirada al sofà de pedra
La rentadora demana auxili
Ni cas, jo boca tancada mirant cap a Mart
Ai, punt d'Àries, Zenit i Nadir, ai de mi
En mode multifunció se m'ha passat el temps per a la lírica
Ai, Lluna, digues-me, aconsella'm
Em prenc café i em quede en el silenci del vers?
O valeriana i llet calenta i demà dilluns?
©️🌹Miró
És temps d'olorar la calma
De beure les hores a glopets
Temps de no esperar ximpleries
És temps de despullar-se amb llum
D'obrir les golfes dels per si a cas i
De llançar-los tots a la foguera
És temps de tornar a destil·lar la pluja
De notar-la formiga pels racons del cos
Que ens graten l'espatlla on no arribem mai
És temps de repicar sense parar
©️🌹Miró
Cercar la pau amb la passió del vol d'una gavina
Observar el fons del mar, tancar els sentits per no veure el cementeri dels inocents
Per no escoltar l'eco dels últims crits
Per no assaborir les llàgrimes dels enganyats
La sabrosa Europa i el gran somni daurat
Perquè no podran palpar la riba imaginada
Perquè mai oloraran les roses dels èxits
Mentre ells s'ofeguen altres miren el mar amb indiferència
©️🌹Miró
Al meu país els tarongers vessen llàgrimes acídules
Malgrat la tristesa tornaran a florir
Ompliran els horts de verds i carbasses tonalitats
I continuaran plorant
Al meu país els tarongers s'engargussen
Malgrat la insensatesa dels sords perfumaran conrades de tarongina
I altres estacions ompliran de flors
I les abelles faran mel de citronella
Al meu país es regalen les taronges
Es podreixen les taronges
Puden les taronges, ploren les taronges
Composten horts, llauradisses i camins, les descompostes taronges
Al meu país al llaurador, hereu, avantpassat nostre
L’envien allà on brama la tonyina
Allà on la mar calla quan plora l’hortolà
Al meu país l’aigua de sèquies i reguers sap a llàgrima engolida
A dona de magatzem tancat
A cabàs sense quadrilles
A butxaca foradada
A engany
A suc de bric
A òpera bufa
©🌹miró
Abandonava les ales
En els boscos més profunds
De la meua geografia
Ara desplegava, adés recollia
Vaig perdre les ales
En un història explicada
En un esborrany en brut
En un crit sense sentit
De repent, conscient, amatent
Vaig olorar tres roses
Belles com camèlies endins
Belles com la pau enfora
I així transcorre ma vida
Uns dies bé
Altres millor
Algun conjunt buit
©🌹Miró
Dona'm el buit del sexe satisfet
En aquesta nit airosa
On parlen els mobles
I les cadires dansen
Dona’m amic la pau del teu silenci
Per escoltar els mots de la cançó del vent
Mentre vaig cuina avall
Per un glop d’aigua alliberadora
Dona’m amic la carícia d’un àngel
La suau ploma per escriure
Dos paraules en llatí
Tempus fugit
©🌹Miró
Et deixaré paraules amagades
Entre esculls i eriçons de mar
Caminaré pels niells punyents
A l’abast de crancs i pegellides
Ara suren les gavines
Davall el cel incert de gener
A l’horitzó ni una barca
La posidònia em mastega els peus
©🌹Miró
Un cel lleig platí, pesant i malhumorat
De tonalitats grisoses i blau brut
Damunt l’arbre espellat un conjunt
De punts de la i semblen no aclarir-se
Uns que si anhelen dibuixar arcs
Altres que si puntes de fletxa
I espirals proposen els més sabuts
Els mire, que poc bonics
Grossos com un eriçó
Plomes curtes, negres com carbó
Em recorden un veí que em
Galtejava al carrer jugant estant
Abandone el Camí Fondo
Tros d’aiguamoll entre l’asfalt i la mar
De camps de taronja trista
De tanques que no tanquen
M’incorpore a l’autovia
Un mastodont a una furgoneta humil li fa una cursa salvatge
Avui no s’ha connectat el radar
Jo, esperitada, els avançaria pel tercer carril
Si hi hagués
©🌹Miró
La irritació em pesa sovint
Els retrets imprevistos que ixen
De la ment desfermada
De la boca llançaflames
Fereixen volent i sense voler
La súplica em cansa
L'espera de res també
Com l'escuma efímera em faig fonedissa
No em deixe agafar per l'aigua juganera
Vaig i vinc sense pudor
Aferrant-me a la riba
En etern esforç, cap recompensa
Buit abissal enmig d'un oceà a la desesperació
L'ofec angoixant m'impossibilita sentir-me jo
Millor així sense esperar ningú
Mentre l'erosió del temps obre el forat
Al buit etern on un dia tots
Hi anirem i no ens trobarem
Car no hi ha res després de res
Car no hi ha res si no et veig
©️🌹Miró
Quina necessitat d’escriure?
Treure la fermentació d’una infantesa
Poruga rebotada als quinze entre La Campana
I Martini amb dues olives?
Quina necessitat els dits de provocar
El vòmit
De llàgrimes engolides
Amb intents de rima abandonada
Com enganxada a una droga
Delirium tremens si no escric
I venen els versos a la taula de l’oficina
I fugen cap a la digitalització
Quina necessitat?
Quina estoica resistència?
Quants anys el bull he apagat
Quants crits invisibles al mar
Els versos aspirants a poema
Em donen part del silenci callat
Em donen la píndola contra el mal
D’enmig de l’estèrnum de l’ànima
Quanta necessitat!
Ja teniu la resposta?
©🌹Miró
Hi ha ventiladors a 'usb'
Ventiladors a llum i ventiladors a piles
Hi ha ventiladors que airegen la mentida
Ventiladors confortables
Hi ha ventiladors de sostre
De sobretaula, de peu
D'ermites, de catedrals
De serventes i de regines
Deixem-nos de ximpleries
On hi haja un bon ventall hi haurà alegria
I misteri, sensualitat, elegància, art
Amb el codi dels ventalls poca broma
Però... i el ventijol que acarona el front
Que dansa amb els cabells
Que fa surar les plomes d'àngel
Llevant suau, Gregal solemne
Xaloc amant
Res de la boja Tramuntana que galteja
Que t'agafa desprevinguda ara per la dreta
Ara per l'esquena
O el Cerç gelat a més no poder
Significant i significat 😉
©🌹 Miró
“No s’és res si al final t’obliden”
Miguel Torán
Al final
Quan l'ocàs de l'existència
Apagarà el llum
Tu ja no seràs res
Però mentre habites les entreteles
Tu ets en essència humà
O, tal vegada,
Alguna cosa menuda o
Algun projecte gran
Potser sigues algun ésser meravellós
O una narració curta
O, simplement, una crònica trista
Fragilitat en essència
Fins i tot, el no ser res és quelcom
Ocupa un vector a l'espai
El zero és l'inquilí de l'immens forat negre
Del no-res
Èter en essència
Quina absurditat menysprear la memòria
Només els cervells tocats pel pèptid beta amiloide
Només els cervells tocats per la proteïna tau
Tenen prerrogatives per fer-ho
Tanmateix, de vegades
Existeix una connexió neuronal
Breu, curta i, zas!
Els hi ve al front aquell menjar que
Dormia als llimbs dels perduts
Malèfiques proteïnes instantànies
Projecten benèvoles substàncies i
Converteixen el buit en un és
Existirà algun tipus d'oblit a dins de les ments sanes?
Que pregunten a les víctimes del maltractament
De la barbàrie, de les tortures
Dels experiments en carn viva
Dels trens només d'anada
De les violacions, dels pederastes
De les ablacions, de les filles de les lapidacions
Atrocitat en essència
Més val no ser res si al final ets la
Víctima de l'oblit dels botxins
I de la ma dels monstres
Adaptació del poema Oblit o fragilitat en essència?, del relat «Cal mirar per la finestra». Relat finalista de Rosa Miró en el XIV Concurs 'Las mujeres cuentan', Conselleria de Benestar Social- Publicat al llibre XIV Concurs Las mujeres cuentan, Generalitat Valenciana.-
©🌹Miró
Creu l'informàtic la vida és com un bit
Entre zero i u hi ha una escala de grisos
Tot no és cinquanta a cinquanta
Tot no és blanc o negre
Tot no és bo o dolent
La vida no és una ciència exacta
La vida és més que un llenguatge de programació d'alt nivell
Mires als ulls a l'informàtic i no veus més que bits
Per al meu cap des del 5 de novembre de 2014
©🌹Miró
Bell cim que Verdaguer coneixia
Bella cresta
Blanca tempesta
Sentiments units per una llengua
Som i serem un poble
Una nació
Un mateix cor
Un únic foc
La flama del Canigó
©🌹 Miró
Després de tu, no ho sé
Els teus silencis, la meua pau
Camines al meu costat
Ja fa tants anys
Ma feblesa esdevé un tità
©🌹 Miró
Balma sagrada
Guardiana de tresors
Llepolies de tèrmits
Arcanes en paper florit
De peixets d’argent caníbal
Què vols de mi avui?
Què m'amagues?
Què tens dins la caixa de tapa convexa?
Una guinda de passat
Un joiell de temps groc
Desdonada la pols emoció
Em pregunte qui haurà xuclat
Les pàgines dels teus versos?
©🌹Miró
De vegades arreplegue
pedres penes
les pose en equilibri
me les mire
Ni la pluja pot tombar-les
©️🌹Miró
Sense tu
La platja se me fa estreta
I la mar menuda
I la nit no deixa a la nit ser nit
Sense tu
Mire el reflex
Argent viu sobre les ones
Les dotze llunes de l'any
©️🌹Miró
Les feuilles mortes
mon coeur pâlit
les feuilles mortes
je meurs aujourd'hui
l'amour a fui
comme une feuille morte
j'attendrai le vent
pour plus tard
je m'enfuirai avec lui
(intent d'un poema en francés)
L'amiga poeta Ángeles Orad diu
Som de qui ens acarona
Si l'amistat creua l'eventualitat, amistat confiable
Si es queda en el moment, amistat circumstancial
Tinc un munt d'amistats circumstancials
No sé res d'elles fa un munt d'anys
Si en veig cap, el ganyot de llavis m'ho diu tot
©🌹 Miró
