Una rosa negra de Halfeti


1

La meua terra està de dol
El cor s'ofega amb els vòmits del cel
Tragèdia humana
Tragèdia anunciada
Apocalípticament i devastadora

La meua terra s'ha omplert
D'ombra
Centenars de morts
On han anat els desapareguts?

Mares d'amigues sense casa
Sense queviures
Sense aigua
Per la sendera de fang 
Des de la capital fins Alfafar
Des de Xiva a Picanya
Paiporta, Aldaia, Torrent, Massanassa, Sedaví

Negra com una rosa turca de Halfeti
L'ànima crida impotentment desgarrada
La meua terra s'ofega
I el meu cor no sap on arrapar-se

©️🌹miró
Castelló de la Plana, 31 octubre 2024
Any de la riuada 

 

IV

 

Estacions (sabates a les andanes)

 

Petjades

Encunys d'un passat sobre els mateixos llocs

Marques de temps

Rastres de polímer, de xarol

De plexiglàs de cuir

 

Vestigis recents de calçat desgastat

Espardenyes nòmades

Sandàlies polsegoses

Sabatilles bohèmies (tresors!)

 

Ruques i obstinades

Les sabates ens pugen als vagons

I entestades de desig

Ens condueixen, cabudes

Entre venes paral·leles

Enganya-ulls i vies mortes

 

Coturns en fila per andanes fastiguejades

De monòtona rutina

Furgons somnàmbuls de peus narcotitzats

Com espantades ànimes que atrapa la inèrcia

Veloç

Embotint-nos en túnels

Defugint desnivells

Avorrida cadència

 

Xut-cu xut-cu

Xut-cu xut-cu

Xut-cu xut-cu

 

 

Fredes estacions de trens nocturns

Mussols d'ulls-fanals projecten

L’ombra de rosegadors invisibles

De vies glaceres

De gent que veus però no et veu

 

Altaveus

Megàfons d'arribades i de partides

D'oblits

De melangies

 

Pantalles compte-temps-invers

Càmeres espia de consciències

De rates de ciutat

D’ombres de pleniluni

I obscuritats de lluna amagada

Projeccions trencadisses d'un mateix que ens aterren

La poquesa

Enmig de la pèrdua de l'ànima

Ens sorprèn com el brunzit d'un tren que ve

Escoltem en la distància fantasmagòrica

El compàs de la màquina sobre els rails

Com la nostra vida posada sobre un punt de fuga

 

Locomotores

Portes

Escales mecàniques

Combois

Orelles sorpreses

Tenors anònims

Sopranos ignotes

Guitarres, violins, violes, violoncels

Orquestres de cambra sense concertino

 

Bandes de posar i treure

Eventual conegut que no et saluda

Corxeres en solitud

Semicorxeres

Claus de fa sense sol

I sabates

Munts de sabates

Mudes

Rítmiques

Lentes

Botins durs suportant genolls

Peus amb calls

Malucs de dones grans

Malhumorats bastons de homes vells

 

Sabates

Ciutats

Trens

Andanes de temps: baixadors de destinació

On els sentiments s'abandonen

A l’espera del proper tren

I, agònics desitgen que arribe

Que aquesta vegada no passe de llarg

 

Els pantògrafs miren però no poden parlar

©rosa miró

Castelló de la Plana, 30 d’octubre de 2024

 

El meu país està de dol i el meu cor s'ofega amb els vòmits del cel

 IV


Estaciones (zapatos en los andenes)


Huellas

troqueles de un pasado sobre los mismos lugares

marcas de tiempo

rastros de polímero

de charol

de plexiglás

de cuero


Vestigios recientes de calzado desgastado

alpargatas nómadas

sandalias polvorientas

zapatillas bohemias (¡tesoros!)


Tercos y obstinados

los zapatos

nos suben a los vagones

y empeñados de deseo

nos conducen, cabezotas

entre venas paralelas

trampantojos y vías muertas


Coturnos en fila por andenes hastiados de monótona rutina

furgones sonámbulos repletos de pies narcotizados

como asustadas ánimas que atrapa la inercia 

veloz

embutiéndolas en túneles

soslayando desniveles

aburrida cadencia 

chu-cu chu-cu

chu-cu chu-cu

chu-cu chu-cu


Frías estaciones de trenes nocturnos

búhos de ojos-faroles proyectan

la sombra de roedores fantasma

de vías glaciares

de gente que ves que no te ve


Altavoces,

megáfonos de llegadas y de partidas

de olvidos

de melancolías

pantallas cuenta-tiempo-inverso

cámaras espía de conciencias

de ratas

de sombras de luna llena 

y obscuridades de luna nueva

proyecciones quebradizas de uno mismo que nos aterran

Oquedades


En medio de la pérdida del alma somos sorprendidos

por el zumbido de un tren que viene

Escuchamos en la distancia noctívaga 

el acompasamiento de la máquina sobre los raíles

que son nuestras propias vidas puestas sobre un punto de fuga


Locomotoras

puertas

escaleras mecánicas

convoyes

oídos sorprendidos

tenores anónimos

sopranos ignoradas

guitarras u

orquestas de cámara sin concertino

Bandas de quita y pon


Eventual conocido que no te saluda

soledades ignotas

corcheas

semicorcheas

claves de fa sin sol

y zapatos

todo lleno de zapatos

mudos

rítmicos

lentos

ajados botines soportando hinojos,

pies

caderas de ancianas,

malhumorados bastones de ancianos


Zapatos

ciudades

trenes

andenes de tiempo: apeaderos de destino

donde los sentimientos se abandonan a la espera del próximo tren

y, agónicos

desean que llegue y 

que esta vez no pase de 

largo


Los pantógrafos no pueden hablar


 Poemari sencer Niells, entre 15-20 poemes


ODA A L’AIGUA




Tot va començar en ella i ja sense ella no pot

la Terra seguir sent Terra, el món seguir sent ja món.



Feta riu, mar o riera, llacuna, torrent o font, cascada altíssima o sèquia, pluja que del núvol plou,



per a viure és la matèria primera, riu-te de l’or!

Si acabem un dia amb ella, anirem de cap al clot.



Marc Granell




Súplica

Mar de sargassos



Visc enganxada a la soledat

Enviscada de quitrà, obligada, sense respit

 A engolir-me la soledat dels altres

Fins a un punt d’empàtica angoixa


Engolisc la sal d’ un mar de sargassos

Atrapats, callats, resignats


Mentre ells la silencien, jo la delecte

Sense adonar-me’n que, a poc a poc

Vaig construint un poema de folgança 

A babord roig i clar

Vigile les àncores de la lògica 

Atrapats, callats, resignats


Lluny d’abastar la subtilitat de la deessa poètica

Sovint vomite a fil d’aigua els mots que escric

Niells que l’ànim no sap descriure

Atrapats, callats, resignats


Encabotada a renegar d’ell

Poema incert sorgit a la plenitud de la vida Quan has viscut més del que has de viure Que difícil convertir la vaguetat en delicadesa L’escorcoll silent de la paraula perfecta

Es clava al cor com l’agulla més fina d’una caixa de costura Mentre passa el temps i, sabent-ho o no

Abandones la badia de la tradició Navegues per mars inabastables

Dibuixes cartografies tremoloses Demanes llicències

Supliques clemència:


«—Oh sonet, curull de rimes, amors i benaurances, perdona’m!»

Ulisses



Quantes vegades he somiat la torxa del far Que assenyala al lluny el meu poble, Ítaca

Quantes nits he somiat els peus caminant aquest retorn A la terra dels meus fills

A la terra dels teus ulls, verds com les praderes de posidònia Quantes voltes he imaginat els teus llavis, els teus pits, el teu ventre Vint anys i a cada instant el teu nom, Penélope

Afirme, he viscut passions, presons, luxúries i encanteris Afirme, he cobert dones i desitjos: Nausica, Circe, Calipso Mes tu, sempre tu amb mi, muller

Tu, entre deliris, batalles, sirenes i monstres Tu, entre lotòfags, lestrígons i ciclops

Tu habitaves en mi quan he baixat als inferns Quan m’he lligat al pal de la nau

Avui, davant teu revestit de mendicant Pretesa heroïna de la pàtria del meu pare Per tu, fidel i astuta teixidora

Cenyiré l’arc i els dotze ulls de les llances traspassaré amb la fletxa Per tu, per mi, pel nostre amor no gaudit

Només vull obrir els llavis entre les teues sines


Besar els teus iris maragda, esvanir-me eternament amb tu Muller, la meua joia, perdona’m!

















I pregarà el patró l’amarga oració

I pregarà el patró l’amarga oració



Somien les mans mar endins la llibertat


Salpa la barca matí a matí, s’amaga al cau a poqueta nit Mai no tindran llibertat captives les mans de peix i arganells Mai no tindran llibertat sotmeses a la lluna vel·leïtosa

Avui tempesta, demà morralla Avui calma, demà plata

Avui temporal, s’encallarà la cornamusa al moll dels desànims I pregarà el patró l’amarga oració:

Aperto mari Siccum mare Mare olei Momenta maris Mare libertatis Litus exsilii Verecundia Reliquiae pexinis Crispus mari

In aestate mare In aestate mare Insula oblivionis

Mare passionis, mare disencantationis Mare versuum

Aperto mari



Sou el que no sou


Febles com escumalls vora port Mentre la mar bull com l'aigua al foc Baixeu d’enfora i oblideu

El que és viure davant una mar oberta Deixeu passar la vida, i

Mentre el vent de la nit capgira


Canta el grill epitafis de gats d’espigó Que put a greix

Mostren els felins boca-oberta Les cues de les rates



Sou el que no sou


De nit atents, de dia callats amb ulls clucs que la llum rebutgen Com hieràtic pal de veler

Com velams insurrectes


Repetiu nit i dia a ritme de calma xitxa:



—Ens falten mans, ens sobren penombres


—Ens falten mans, ens sobren corbs marins


—Les dones ja no “remenden” les xàrcies


—Les dones han cremat la cadira de voga endins

Sempiterna, de pedra


Al passeig acomodada al tron


De cames creuades, els peus nus Les mànigues arremangades

A l’ombra fresca del capell de palla L’esquena tesa, la ret damunt les cuixes La mà esquerra pessiga una punta

Del pas de les hores que al cor se l’arrima La mà dreta repara el desgast salnitrós

Amb l’agulla que un temps li arreplegava els cabells



Sempiterna, de pedra


La dona humil vestida de fosc Estàtica, callada, immortal

‘Remenda’ la xàrcia a l’aguait dels passejants



Mentre vosaltres capficats continueu redoblant la lletania:


—Ens falten mans, ens sobren penombres


—Ens falten mans, ens sobren corbs marins


—Les dones ja no “remenden” les xàrcies


—Les dones han cremat la cadira de voga endins



Sou el que no sou


I negueu amb el cap una i cent vegades

Siccum mare



Com un mar sec van desfigurant-se les formes L’aridesa transforma el recorregut de les carícies En simes i avencs impenetrables

L’illa emmudeix. Plora la nit La invisibilitat resulta còmoda

Ens faculta per a mirar sense que ens miren

Mare olei



Una dona, un balcó i una muntanya d’ones virolades Van despintant-se de dalt a baix pel llenç Delicadament i lenta

Els visitants del museu senten els peus mullats Amb el fluir caldós dels tubs d'oli

Policromia humana cap al barcarès Ruta parsimoniosa

Vigilada des de l’ull solemne on no mai arribarà la mar A despit de la nit més tempestuosa

Momenta maris












Escoltes la mar a les fosques? Avui com un lament. Avui, demà, tostemps



Ni movedissa ona, ni parloteig. La mar calma, la mar serena. Qui pogués!



Mare Àfrica, salpem. El mar prepara els sopars. Atent els cossos la nit



Com una illa que no està en cap mapa?



A dalt d’una barca la realitat passa ràpida. La mar, ai!, és tan fragmentària



Vivim rere un ull de bou deixant-nos portar a l’antull de la marea



La lluna mediterrània provoca gemecs delirants a les comissures dels pits



Hem defensat mots, poemes i llibertats amb milers de panys



A dins les barques es conjuguen tots els verbs



Avui només hi ha dones de cara trista en aquest port de mar


Llangueix el grill els últims acords com si ho sabés



Es menja el gat l'epitafi d'estiu com si ho sabés



Remouen la cua al moll de ponent els set felins



Ploren el drama en la nit perenne els ratpenats



Entre posidònies tocada per la mort jeu la mosca



Aquesta nit té dues llunes, cal tornar a terra



La vida està envoltada de mars invisibles on la llibertat voga a galeres



Agafeu un bon amor poseu-lo en equilibri. Mireu-lo bé, ni la mar el pot tombar



Com anemones de mar una brisa marinera ens capgira el cap



Els seus besos com mossos a sucoses petxines



Ara que estàs mort mai no sabré perquè no t’agradaven els fars



La calma podrida enganya. Com miratge en desert, on és la barca en la mar o en el cel?

Habites un tros de terra on l'aigua dolça juga entre la platja i els tarongers



Al jardí clos la mar canta al matí i les gates planyen com nens de pit sense llet



Hi ha un blau on la mar calla, parla, mai s’enfada i convida a amar-la

Mare libertatis



Prens una botella i l’emplenes de llibertat cercada Claves amb força, espentes

Salpes cap a mars que imagines diàfans


Seguidament, en balmes profundes, saturades d’obscurs desànims Plores, et deixes acaronar per la parca del destí

On els peixos sense ulls


Esperen atents les llàgrimes de la desesperació L'última estrella sotjada

El darrer espetec de vida Abans de l’ofegament etern



Sepulcres de sal Difunts sense tombes Avencs a la deriva



Prefereixes la mort saborosa


Que l'amenaçadora dalla de tribu i religió


No sense pensar que potser moriràs ofegada Busques la randa emblanquida de la terra llibertat Per a tu, per als teus fills

Litus exsilii



I en un rampell es va omplir ta casa de papallones Les palometes suraven per les estances

Ballaven vals tristos


Algunes, a cau d'orella, murmuraven uns no sé què D’altres, calladament i en fila et van oferir una flor A cada pètal un nom

A cada nom un oblit


A cada oblit una criatura A cada criatura un dol



Començava a ploure


I com la majoria, vas agafar el paraigua, et vas posar l'impermeable i Vas eixir al carrer

La porta ben tancada i a dins uns pensaments: “Maleïts provocadors d’èxodes humans Maleïts sigueu per sempre

Que així siga. Amen”



Allà, a les platges de l'exili i de l'oblit


Les dones continuaran parint flors per a papallones

Verecundia



Sicaris maleïts botxins d’éssers humans Antropòfags de vides eixordadors ofecs De tous peixos de fang al costat d'un aljub

Quins còrvids repugnants ròssa de mars i precs

Reliquiae pendentium


No tingues por, camina


Allò que escoltes sols ens importa a nosaltres Ens desfem com balast d’entre vies en Fressar-nos la sal que ens dona forma i vida Sotmeses al llast dels teus peus

Continu zenit, continu nadir


No tingues por, ofereix-nos el teu vi El teu passeig de tardor Arreplega’ns si vols, però poques Alça la copa i brinda per nosaltres Mosaics trencadissos de carei

Alça la copa i brinda’ns les teues alegries Els teus silencis. Els teus desitjos

Nosaltres suportarem resignades entre esculleres i deltes de riu El caminar dels humans

Els excrements dels gats i dels cans Les puntes de cigarretes

La cel·lulosa tota mida


El làtex d’apassionats amants Les deixalles de berbenes Els plàstics de mil colors

Sense por, alça la copa i prega per nosaltres!

Crispus mari



Silenciós com una raspa de peix Decadent com una dàrsena abandonada Tendre com un tellina crua

Trist com una barca ensorrada Silenciós com una allau d’ofegats Com una pastera a la deriva

Com una clau de lluna sense partitura Com una refugiada que plora

Nostàlgic com una unça de xocolata a mos redó Com un pot de llet condensada amb dos forats Com la regalèssia de la tauleta

Decadent com la romana de la peixatera


Com el mariner que esborra de l’embarcació el nom Com maromes desfilagassades

Tendre com un plat de seitons


Trist com un moneder eixut a la cua d’una peixateria Com un escull sense arganells

Com un lament de balena ferida de mort Com un adeu engolit

In aestate mare



Si trobes la porta oberta enmig les dunes i el mar Passa, entra, no demanes permís

Fica el nas a dins les lleixes, deixa l'esguard distret Entre volums, novel·les, exemplars

Percep les fragàncies de tinta humida



Si trobes la porta oberta enmig les dunes i el mar Passa, entra, no cal permís

Les nanes de les gavines, la calor i tot plegat Em deixen mig adormit



Agafa'm! Porta'm amb tu! Pren-me!

Necessite dels teus dits Enfonsat a dins de mi! Acarona'm!

Pessiga'm!


Deixa’t portar a la ronsa per mars nostàlgics de paper Sense brúixola i timó

Tu i jo

In aestate mare



Collarets de la sort Polseres de benaurança

Fulards sintètics de seda i de satí Ulleres, rellotges, catifes de marca falsa Bosses, carteres, palmitos

Gorres, pameles, xiulets



Davall un sol de plom


L'home jove carregat de popa a proa clama:


“compra, bonito, barato!”

Insula oblivionis



T’escoltava callada L’esguard borni

Dins d’un vestit comprat per l’ocasió A les mans dos cafés

Alteraven el silenci d'un passat imperfecte On, més que perduda,

La passió vos la van llançar a la foguera de gel El miraves, et mirava

Quants anys


Els seus cabells horts de clarianes Els teus tenyits de cendra i temps Les llàgrimes a flor d’iris

Quant de temps


Aquella lluita incansable va perdre tot el sentit amb els calendaris Avui, dos estranys anhelen companyia per a la ruta més enigmàtica Navegar de la mà a l’Illa Oblit serà tot més fàcil

Amb els vostres passats, els vostres secrets

Mare passionis, mare disencantationis



Que bonic jugar a amagar


Embenar-se els ulls amb el fulard del record Fer drecera a la nit sense estrelles

Tallar per la platja més curta Escoltar una mar que mai no calla Mentre escrius fútils poemes:



Desig ardent de tindre’l foll, colpir-lo


Fregant ton cor sa dolça beu t’empeny Només li dius allò que sents i et perds Pel fons sideral s’escampa la cordura




Deixaràs ara que tot repose sol Negaràs l’impuls i revindrà calm Anhelat amor

Com petricor abjecta





Deixaràs ara que tot repose sol Ofegaràs l’anhel ardent i foll Rapsoda subtil de bell esguard Com la trompeta de Chet Baker

«Saps?, avui he vist tancada la tenda on vau comprar


el vostre llit; els gossos hi pixen i el vent arremolina brutícia La mar brama, l’escoltes?

Bona nit





Com una caseta de banys a l’hivern Abandonada al lliure albir de les dunes Fas inventaris

D'amors, de sexe, de nits luxurioses De mots, de viatges, d'alegries

D’ensurts, de llavis mossegats, de silencis De llàgrimes engolides, de paraules no dites

De paraules reprotxades, de paraules tendres De paraules prohibides, de paraules miserables De paraules càlides i de paraules de mar




Rondes de matinada com mar en zel Vagareges, esperes l’envestida del tsunami

No saps que el silenci és el més fort de tots el sorolls? Versa-la, provoca-li el plaer del poema

Baixa la beu, xiuxiueja-li


Versa-la, esquitxa-la de versos fins als malucs Estima-la, paladeja-la

Nota encara la textura dels fruits Abans del temps de les ombres Abans de les eternes calendes

Abans que tot s’ho haja emportat la mar

Mare versuum



La mestra sempre diu «cal convertir la sal dels ulls en versos» Però hi ha dies carregats d’impossibles

I fas cap al penya-segat


Els dits de la mar compten les síl·labes Dels ulls brolla el poema

















Confessió


Colors marins




M’agraden les camèlies blanques tot i que no exhalen perfum


M’agrada la llet de cabra, observar com al munyir-la cau al poal estrepitosa


M’agrada l’arena blanca quan et dibuixes àngel com fresc de cúpula toscana M'agrada la farina, la sal, l'arròs, els núvols de sucre, la merenga i la claror de l’albada M’agrada l’escuma de mars d’estiu i les puntes de boixets

M’agraden els meus fantasmes quan venen la nit dels morts disfressats de pal·lidesa M’agrada el paper de bon gramatge encara que l’esgarre i l’arrugue amb ràbia brava M’agraden les platges que es despullen en tardor

M'agrada el teu cos nu entre llençols fil d’Egipte quan els compre a les rebaixes


M'agrada l'ardor com em mires i l’espurneig d'uns ulls blaus que calladament desitge


M'agrada paladejar la nata que escampe pel teu cos a les nits d’estiu i lluna clara


M’agraden fins i tot les canes que no tenyeixes


M’agrada posar-me perfum amb fragàncies de mar verda


M’agraden les sardines de bota i la pebrera verda fregida


M’agrada la meua nuesa de l’espill del passadís mentre em mires de reüll


M’agrada tocar-te tot quan tu t’apegues a mi com àncora a fons marí

Inquieta



A l’hora violeta


Quan s’aboca el sol entre núvols i enyorances Quan la calma blanca augura botorn

Baixe a l'espigó a per xàrcies oblidades Abandone els peus a l'albir de les onades Entre niells i farallons

Converse amb la mar Inquieta









TAULA

Súplica 3

Un mar de sargassos 4

Ullisses 6

I pregarà el patró l’amarga oració 7

Aperto mari 9

Siccum mare 11

Mare olei 12

Momenta maris 13

Mare libertatis 16

Litus exsilii 17

Verecundia 18

Reliquiae pendentium 19

Crispus mari 20

In aestate mare 21

In aestate mare 22

Insula oblivionis 23

Mare passionis, mare disencantationis 24

Mare verssum 27

Confessió 28

Colors marins 29

Inquieta 30