La tarde olía a flor de magnolio
A agua de fuente saltando de alegría
La tarde olia a libro y amistad de la buena
La tarde olia a él y
A olvido en la distancia
Y entre plaza y calle
La lejana victoria de su abandono
Nació como la flor de magnolio
Caída en un charco indiferente
Como un libro descuidado
Abierto a la intempérie
©️🌹Miró
Feria del Libro de Madrid
No notes la inèrcia baixar pel melic?
No escoltes el fre esgarrapar la via?
No sents la botzina de l'infinit?
Així és la meua passió esclava
Com la teua adoració pels trens morts
Ssst! Fes-me cas actiu i escolta'm
De vegades, adopte la forma de catenària
Sense mi el tren s'atura
No hi ha energia alternativa
M'alterne jo a dies. A temps parcial
Ara dièsel, ahir elèctrica
Qui sap si demà bufaré vapor o
Escamparé la sutja
Entre vies camine cap al punt de fuga
©️🌹😎
Impossible fer un vers
La lírica rebel rodola cap per a baix
Observa el Jardí del Temps
El jardí de lloses rellotge
La lírica nota les hores com s’omplen de sentit
Salvatgement provocadors
Inevitablement obscens
Els colors de la natura revifen els
Cors més tímids
Alcen l'ànim dels callats
Els confosos mortals
Es deixen punxar pels insectes
Mentre degusten de la flor l’essència de perfum
I del dolor ixen flors immorals per al poeta
Immoral, la mà que les tallarà
D’esquena al pleniluni
Cansat d’esperar, es lamenta
El banc amb un ai de fusta
Desespera un tatuatge d’inicials
Cupidos rebels li fan bromes
Angelots pops el miren cavil·losos
El record li desdibuixa passions
Carícies d’amor sobtat
La vianant silent, distreta
Ofereix el cor a la Lluna
Inicials, paraules, besos pensats
Tensions líriques no resoltes
A manera de resoldre-les
Agafa un sac de lletres
Les posa dins un flascó i el llança lluny
Mar endins des de l'escull
©Ros🌹Miró
Macedònia verduretes a l’allixerri
(all i tomata xerry)
Perfumada d’eau de
bròquil cavil·les el segon
De segon oeufs pochés
De postres agafarà el cotxe, vindrà per mi
Que no se t’oblide somriure
Has agafat el Tram, et sabia malament
Estarà mirant passar els trens
Des de la finestra imaginada
Dones, abans donaves més
Dona?
Doneu?
Donen?
Que no se t’oblide somriure
Fas la llista, vida feta de llistes, encàrrecs
Perfectament ordenada
Tant que has perdut un terç de neurones
Que no se t’oblide somriure
Riu-te de tu
Et fas gràcia
Eixes de tu, et mires i rius
T’estimes tant; estimes tant
Les estimes tant. L’estimes tant. Estimes tant a Rosita
L’estimes un poc – vitamina pura
Sols un poquet, no siga cas...
©Ros🌹🌹🌹🌹🌹🌹🌹Miró
Només alguns
crítics ancorats en una mena de pseudoavantguardisme han associat les formes
mètriques amb les formes caduques... Els millors models de la poesia catalana,
des dels orígens fins avui, i sobretot comptant amb els tres poetes moderns,
Carner, Riba i Foix, són modeles de formes fixes. Fins i tot l’avantguarda a
Catalunya, ha produït els seus millors resultats amb poemes metrificats i sovint
en estrofes regulars, com és el cas de Foix, Brossa i Gimferrer. (pag. 124)
«el vers lliure deixa d'existir en el moment que es fa vers» (p.84) -Gabriel Ferrater
Carner
Riba
Foix
Brossa
Gimferrer
La mar es va vestint de blau serè,
i l’aire, com un bàlsam dolç i fi,
desfà les hores lentes, d’or lleuger,
amb brisa i amb remor de goig humil.
Josep Carner
.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.
Al clos ha amainat / el ponent cridaner
Un suau ventijol / salobrós i humit
M'embruta els artells / amb tints melangiosos
Llunyana la mar / plora els morts entre rocs
©Ros🌹Miró
El campanar toca tres quarts
L’altre, el Fadrí, també, agudament i cansat
Quantes vegades somiaves els tocs a Sant Andreu del Palomar
Els escoltes ara, i res et provoca, gairebé res
T’has endinsat en un vesper
Què fas ací dins?
L’agulló amenaça
Voldries fugir al clos petit
Allà les oronetes de camp refilent diferent
Allà escrius i parles amb els llibres curats
Per unes mans de guant de fil
Allà et regales bondats literàries
El teu propòsit avui: observar, escoltar i ben poc parlar
Hi ha protagonisme a cabassades:
Jo açò. Doncs, jo allò
La meua novel·la, el meu llibre, la meua escultura
Jo açò, jo allò
Doncs jo, allò
Jo me amb mi
per mi a mi
Jo jo jo
Qui et coneix ho sap
La teatralitat la deixes per al taller
El protagonisme el vas cedir a la paraula
Només vas néixer aquella vesprada plujosa de juliol
©Ros🌹Miró
A la terrassa del Casino Antic
S'escolten les orenetes urbanes
Lluny del passat que m'unia a la ciutat estimada
El carrer de la infància ja no fa olor a gat
Ja no veig la padrina en girar la cantonada
Ja no veig el iaio darrere el balcó fent-me pessigolles
Ja no veig el Seat 600 creuant La Puerta del Sol
Ni el casc blanc del municipal que s'assemblava a un orinal
Tot i l'amor cap a la ciutat
que em va ensenyar a llegir
que em va ensenyar a plorar
que em va fer enamorar-me
Que em va donar ofici
Malgrat tot açò i tot allò
I tot allò altre
Fugiria
©Ros🌹Miró
Hi dies de sol i dies de pluja
De llegir poemes
De crear els teus
Gaudir o no gaudir
Aquesta és la qüestió
Versar, menjar, dormir
Somiar, amar, estimar
Apassionadament i boja
©Rosa Miró
L'afilador encara passa pel barri
Xiula i canta:
"Se afinan todo tipo de navajas,
tijeras, cuchillos"
El teclat del vell ordinador
tac-tac-tac cantusseja
Una tórtora turca
Papurreja monotament, cadencialment
avorrida
El mòbil de bambú, clica notes al vent
El llevant cavalca sobre el meu rostre i cabells
El mòbil de pedretes marineres
Composa partitures de pau
©Rosa Miró
Hi ha dies de sentors exquisides
Flaires amoroses cuinades per la veïna
S’escampen pel silent llogaret tranquil
La meua Pompeia privada
Hi ha dies on s’escolten molts ocells
Discrimine quatre cants
Entre els cants la cursa de l’alegre oroneta
Vola i volen per la marjal i el camp
Hi ha instants aromàtics de Mari’s kitchen
I hom pensa amb la cua de la fam
I hom escolta entre les aus
Crits d’horror, trets de mort
Vaga General 29 de maig de 2025
©Ros🌹Miró
L’honestedat (per què?) és l’única cosa que valoro més que
la vida, l’amor, la mort… més que res. És l’única cosa que perdura. Us ho
podreu creure, els que vindreu després de mi?
Katherine Mansfield, escriptora neozelandesa (1888-1923)
Piacere
È un piacere antico,
è un piacere nuovo,
l'amore tra due esseri
che tutto ha separato.
©Michel
Bourret
Plaer
És un plaer antic,
és un nou plaer,
l'amor entre dos éssers
que ho separava tot.
Traducció, Rosa Miró
Com el fum neda per damunt del foc
Inevitablement, els diners i la passió
No entenen de màscares
Ni de l'art d'encobrir
Ni de no fantasmejar
Els diners ostenten presumptuós
Elegant, o no, l'orgull dels babaus
Per diners mor la xicalla
Per diners s’abusa de les misèries
I es sotmeten cossos virginals a vils atrocitats
I amor, què en dieu de l’amor?
Més aviat passió
La passió esten les pupil·les
Fixeu-vos en les ninetes dels ulls
Com gats a la nit, dilatades a la llum del dia
Indefugiblement passió, fum, calés
No entenen de disfresses
No entenen de màscares
Ni de l'art d'encobrir
Ni de fer-se el desentés
©Ros🌹Miró
A la butxaca porte els teus versos
Desfullats en lletres
Tantes com estrelles en lluna nova
Tantes com la sorra del vell rellotge
Que jeu trencat a terra
Entre els trossets de vidre
I els grans d'arena escolte
El teu accent mentre el dolç Chet
Em regala el desig de compartir
La paraula i el mot
©️🌹😎
Concentrada en mi
El meu cap cap al Canigó
La muntanya i jo
Aquell cant de les merles
Entretenia el silenci
El sinuós vol del trencalòs no el
Vaig observar, però sí el de l’àliga daurada
I algun que altre voltor
I uns quants picot negre
Dels ocellets xarradors
Recorde els riures
Els colps d’aixada contra la terra
Terrosa del camp d’albercocs
Comme ils sont bons,
les abricots
Melmelada i confits
El vent boig em furtava els folis
Enllestia la presentació de la vesprada a Illa
Vetllada meravellosa
Confitada a dins del cor
Bulaternera, 18 d’abril de 2025
©Ros🌹Miró
atzavaraflorida
un blog au fil de l'eau
mercredi 28 mai 2025
Bouleternère, 18 avril
J'ai déjeuné avec moi-même
Concentrée sur moi-même
La tête vers le Canigou
La montagne et moi
Ce chant des merles
Égayait le silence
Le vol sinueux du gypaète
Je ne l'ai pas observé, seul celui de l'aigle royal
Et de quelque autre vautour
Et de quelques pics noirs
Des oiseaux volubiles
Je me rappelle le rire
Les coups de houe contre la terre
Terreuse des champs d'abricotiers.
Comme ils sont bons, les abricotiers
Marmelades et confits
Le vent fou me ravissait mes feuilles
J'achevais ma présentation du soir à Ille
Merveilleuse soirée
Confite dedans mon cœur
Rosa Miró Pons, traduit du catalan
par Michel Bourret Guasteví
https://versamalalba.blogspot.com/2025/05/bulaternera-18-dabril-de-2025.html
un poète du quotidien à 16:51
Partager
‹
›
Accueil
Afficher la version Web
Fourni par Blogger.
Estime el meu País Valencià
Les flaires d'amor
D'arròs, traques, tarongina
Mar, llengua, poetes
Malgrat fang i desencís
Malgrat aquells que volen
Estrangular-nos
Estim, estime, estimi, estimo
I punt
Si voleu estimeu-me
Si no, em dona igual
Jo estime el meu País Valencià
Sóc valenciana fins al moll de l'os
©️🌹🧐
Mentre la cervesa em delectava
Frescament i saborosa l'exquisit migjorn
Ha tret el cap per sobre del tendal
Paraigua dels xerrys i pebreretes de l'hortet
Una garsa d'anunci
Bella, gran, pura i blanca
Cantussejava fugissera
Muda, pas silenciós l'observava jo callada
Xafardejar sobre el verd brancatge de la xicranda
Ha desplegat les ales envergadura
De veler i ha marxat amb un
Ens tornarem a veure aviat al bec
Jo, contenta, m'he dibuixat
Rostre feliç com una nena
A la marjal gaudim d'aquestes coses
Que ens recorden el vol sobre la vida
Abans, durant i després d'una paella amorosa
©Ros🌹Miró
A les meues tres filles
Salvatgement original
Salvatgement apassionada
Salvatgement perillosa
Salvatgement màgica
Salvatgement enigmàtica
Hagués respirat diferentment i distinta
Les ales no ho van permetre
Fruit de la no ingravidesa
Vaig bescanviar aquelles premises per
Tres fruites a dins meu
Meravellosament dolces
Originals, màgiques, apassionades
Melmelada, mel, almívar
Un concentrat en petits
Flascons, essència d’humanitat
Belles per fora, però el millor:
Bellíssimes per dins
©Ros🌹Miró
SOM UNS MONSTRES
LA PARAULA HUMANITAT HA PERDUT EL SIGNIFICAT
LLEVEU-LA DELS DICCIONARIS!
Una xiqueta
Un xiquet
És allò més pur que trobarem
Les llàgrimes, la fam, el riure
La inocència de la infantesa és UNIVERSAL
Després de la mort de quasi 62.000 PERSONES, ara
Ara es desperta EUROPA?
No va haver prou amb les tones de fèmurs i cranis?
Hem de veure els cadàvers de les criatures lluitar
Boca oberta com un peix sobre la barca?
SOM UNS MONSTRES
ENS MEREIXEM EL METEORIT
QUE ENS ESBORRE DE LA FAÇ DE L'UNIVERS
NI GOTA D'ADN
©Ros🌹Miró
Primaveres
Estius
Tardors
M'han arribat els hiverns
Entre neu i neu escric
Poemes de la resistència
I entre les arrugues del seny
No em cap lament
He fet allò que he pogut i més
No hi ha aquí una jo com jo
Perquè Roses com jo
S'han parit ben poques
©Ros🌹🌹🌹🌹🌹🌹🌹🌹🌹🌹🌹🌹🌹🌹🌹🌹🌹🌹🌹🌹🌹🌹🌹🌹🌹🌹🌹Miró
Tres són els anys que jo tenia
Tres dels primers records
Em menjava la cal de les parets
El pare em va castigar a xuclar el passadís
No vaig tornar a menjar-la
Vomitava l’albergínia
El pare me l’entatxonava
Albergínia arebossada,
Albergínia al forn
Albergína-pizza
En mandonguilles
En puré
Acordió d'albergínia
Albergínes a dojo
Set receptes
M'agraden les albergínes
Delerosa les compre
Setmana sí, setmana sí
El pare no sabia que
La terreta m’agradava
Ja de menuda secrets
La terreta d’escurar, sabeu?
No la coentor del nom que li donen els casposos
Al meu País Valencià
©Ros🌹Miró
Ma mare, l’altre dia, em mirava
Amb un ni fa ni fum, i
Jo amb l’aigüeta als iris
Tres són tres les filles del meu úter
Tres roses sense espines
Fortes, valentes. Dones!
Jo... la secretària compartida
Secretària, secretària, secretària
Tres alts càrrecs
Tres agendes
Tres telèfons
Cap complement de productivitat
Ni Almax contra l’acidesa del gest
©Ros🌹🌹🌹Miró
Quin desastre. S’han acabat els ous?
Ous?, compraré un parell de gallines
No sé mai quants en queden
Creant, creant, m’oblide de mi
Fruita i verdura
Olives i llet
Carn i peix
Creant, creant, m’oblide de mi
Pa integral, pa de xapata, pa blanc, pa rústic
Pa torrat
Per què no aneu allà on brama la tonyina?
Creant, creant, m’oblide de mi
Cuinar, pensar, comprar
Rebuts, filtres de cal
Orde en la llar
Creant, creant, m’oblide de mi
Roba bruta, roba rentada, roba assecada
Roba amuntonada, roba arrugada
Roba planxada, roba guardada
Creant, creant, assegure la meua llar
©Ros🌹Miró
I el metro?, hi havia cinc, no hi ha cap
El telèfon s’ha infectat
L’ ordinador m’ha caigut, s’ha trencat
Calçotets, no trobe cap,
Has buscat?
Has vist les meues ulleres?
No!, les has buscades?
A la bossa de les mancances en tinc
Uns calçotets, un telèfon, un ordinador
Un metro i unes ulleres
Tot a estrenar, tot per a tu
Mon amour
©Ros🌹Miró
Deixeu-me estar de romanços aquests
per a les erudites
Deixeu l’anàlisi dels meus versos aquest per a les expertes
Clame al mar açò, allò a la meua manera
Simplement, racional o irracionalment
Em cal escoltar les ungles colpejant
El plàstic de l’abecedari
Cada matí, a la feina inevitablement i
Màgica la pantalla s’esquita de negre
A cada màcula un plaer
Immens em puja pel mig del cos
Em baixa, em puja, em prem entre pits
Deliciosament faig ús dels -ment
Direu, abusa dels adverbis en -ment...
Narrativa dubtosa
I en poesia, cal abusar dels -ment?
No ho sé. A cas sap la poeta de lingüística?
Cal ser professora, catedràtica, periodista?
Erudita en llengües?
Experta 'estrofista'?
Cum laude 'pentagramista'?
Simplement, em cal l’enamoradís desig de la paraula
L’enamoradís desig de veure els porus marcats
D’aquelles que m'escolten, llegeixen o comparteixen
La meua nuesa íntima
©Ros🌹Miró
Veuràs la mare en una estona
Li portes dos parells de sabates
La presumida de talons
Necessita suavitat, res d’alçades
A aquestes alçades del trenta-tres
No vols que rodole
No ha de caure
No li han d’engolir
El peus lliures amb dits de martell
Pell i cura peus i plomes d’àngel
Al vespre gaudiràs la seua mà
Fina, pellerofa, com un pètal de rosella
En fregar-la esdevé púrpura
Color colpidor, no cal pensar
Menjareu dàtils dels grossos
A la vora de la mar
Hi ha una donzella, li cantaràs
Ella et demanarà on estan les claus
D’aquella casa de davant de la Caserna
El Quartell de Sant Francesc
A l'avinguda de València
Et demanarà per les fotos d’aquell dia
I tu encara no havies nascut, ni projecte
Quins embolicats calendaris
La mare em porta de cap
©Ros🌹Miró
Una nit encisadora
Al fum de les estrelles
Em dibuixaves la Via-Làctia
Sobre el perfil de les cuixes
Delicadament suau em deixaves
El pols còsmic del desig
Entre les sines i els llavis
Entre els torsos apegats
Eixe pòsit que deixa la ficció
Silent, imaginada a les palpentes
Darrere d’un bàlsam, darrere una copa de vi
O darrere d’un pensament impossible
©Ros🌹Miró
Dos millor
Abandonada
a l'albir de les onades
Al
caprici de la nit
A
la recerca de Proust
Mentre
escoltes els estoics
Vas
perden l’oïda
Endins
la flassada
Que envoltarà el teu insomni
Et clavarà el colze
A les costelles del llit
Despertaràs de sobte
I no sabràs el perquè de tot plegat
©Ros🌹Miró
mercredi 14
mai 2025
Recherche
j'ai cherché
dans la nuit
le satin de
ta peau,
cette
blancheur légère
qui glisse
sous les doigts.
Et j'ai
trouvé ton rire
et tes yeux
polissons,
l'expression
de ton âme
au détour de
mes doigts
Alors j'ai
fait des draps
des voiles
de pensée
et je t'ai
emmenée
voguer à mes
côtés.
Publié
par un poète du quotidien à 23:27
Libellés
: L'écume des
jours
un blog au
fil de l'eau, Michel Bourret
Traducció:
Cerca
Vaig buscar a la nit
el setí de
la teua pell,
aquella
blancor lleugera
que es
llisca sota els meus dits.
I vaig
trobar el teu riure
i els teus
ulls entremaliats,
l'expressió
de la teua ànima
en la corba
dels meus dits.
Així que
vaig convertir els llençols
en veles de
pensament
i et vaig
portar
navegant al
meu costat.
Contrapoema
Tant de bo hi
hagués
Un món
paral·lel humà
On el desig
ardent
No fos mal
vist a la consciència
Tant de bo hi
hagués
Un món
paral·lel humà
On gaudir de
la carència
No es notés
en les ninetes
Tant de bo hi
hagués
Un món on
estimar
On
l’enamorament líric
No fos un sacrifici dels sentiments
Tant de bo hi
hagués
Un altre món
on pogués
Estimar un
vers i una
Catenària a
la vegada
No caldria
morir
Per oblidar
el desig
Per no
sentir el desig
Per no saber
del desig
Tant de bo
les carències
No
existiren, no provocaren
Eixe
malestar de l’ànima
Que en els
plecs del cor habita
©Ros🌹Miró
Entraré en el món infinit
Del cervell i de la TaU beta amiloide
A veure avui cap on anem
Ma mare, ma filla tres de tres i jo
Filla una de dos
©️🌹miró