Bon dia València!
València els esperava
Plena d’olors de tarongina
de mar
de traques i mascletades
València de jocs florals
de fires de juliols
d’horta i d’aiguamolls
D’arròs
València
amenaçada pel riu
Art pertot arreu
Arquitectura
Novel·la
Música
Pintura
Teatre
València
pendent del Túria
dels bous i de les processons
de coronacions i manifestacions
València rica
València burgesa
València gremial
Artesanal
©Rosa Miró
Adéu Barcelona
Adéu Barcelona
Adéu Margarida, adéu Josep
Cap on tireu?
Cap a València
I tu
Jo em quedo aquí
Al costat del port i de la mar.
Barcelona cuida’t.
Vosaltres també, macos
Ha estat un plaer conèixer-vos,
Tres anys són uns quants
A nosaltres també
No t’oblidarem, Barcelona
Cuida’t molt i progressa
Tens valors per a continuar creixent
Treballadora
Capdavantera
Matinera
Progressista
Emprenedora
Lluitadora
T’estimes allò que és teu
No deixes que t’ho prenguen mai
Adéu
Adéu
L’amor
Bona tarda
Bona tarda
Com et dius?
Jo?
Jo em dic Margarida
I tu?
Jo em dic Josep
Sóc de València i tu?
Jo d’Argujillo, un poblet de Zamora
Tinc cosins a València
Què fa una noia com tu ací a Barcelona?
Servir. I tu?
Estic aprenent un ofici
Sóc quasi barber
Quan lliures?
Dissabte vinent.
Ens veurem?
Ens veurem
I l’amor
Ja està
I l’amor
Agitada i tremolosa
ànima
Trastorn interior
On?
Al cor, al pit, al cap
Lleugeresa de cames
Confusió temporal
Ahir
Avui
Demà
S’acabarà?
I l’amor
Ja està
Ells dos
Tots sols
Ulls negres
Negres com l’ avinent
Apassionats,
encisats
ardents
fogosos
Sense por
esbojarrats
inflamats
enamorats
a ciutat
Trenta dos-dissabtes
Dos diumenges
Dues-centes promeses
Vint-i-tres somnis
©Rosa Miró
La Paloma
Revetlla de Sant Joan
Margarida, les amigues
Canvien els uniformes de minyones
De randes i blondes emmidonades
Per delirants vestits curts i atrevits
De flocs temptadors
Meravellosos cossos
Que es lliuren de la cotilla
Canvien els monyos
Per marcades ones de laca
Es carreguen de maquillatge
De llargs collars de perles
«Si ma mare em veiés»
I marxen cap a La Paloma
La gran sala de ball modernista
Reformada, del l’estret carrer del Tigre
La música esbojarrada
Les convida a entrar
Margarida
Al bell mig de la gran sala
Boca oberta mirada cap el sostre
La majestuosa aranya de vidre
Penja seductorament
Els colors maquillen el rostre de la jove
Llotges de vellut roig
Relleus amb nimfes daurades
Garlandes!
Quina sala de ball captivadora
Apa, noies, sona xarleston!
Ballem!
Bevem!
Fumem!
Vivim!
©Rosa Miró
La Mikado xiula i llança espurnes a contravent.
Segura, negra i altiva, mentre li posen carbó.
Panxa plena, fartanera, orgullosa escuraplats.
De vegades, sembla una oca,
D’altres, una cabra folla.
Alerta!, les regnes esgarrapen els carrils amb fúria,
les vies criden, el tren s’atura.
Dues pedrotes han infartat el cor de la Mikado.
Xiulets, puntades, passos marcials,
La fiscalia olora com el musell d’un gos.
Cupons, cartilles, racionaments.
Tinta de fam i de por.
©Rosa Miró
Ella
Pels carrers de Gràcia amunt
Pels carrers de Gràcia avall
Voluptuosa
Jove
Descarada
Valenta
Ella
Pel mercat
Cistell al braç
Fa la compra dels senyors
Queviures per als seus amos
Ella
Pels passadissos del principal
Bugadera
Minyona
Planxadora
Cuinera
Confident
Forçada amant
©Rosa Miró
Al remat, vaig escampar poemes
Per l'asfalt de la soferta Barcelona
Vaig pujar al turó dels búnquers
I al lluny, la torre de Sant Sebastià
Em va saludar i em va recordar
El vertigen de ma mare
Vaig enviar un sospir al vent
Fins a l’andròmina de principi de segle
Que et porta pel cel i creua el port fins a Montjuic
Vaig enviar un bes a l’aire
El bes va anar al damunt de les xemeneies de
Badalona
Un altre petó cap al Tibidabo i un altre cap a Collserola
Després vaig pensar amb records meravellosos
Passats en el temps, en la joventut, en mi
Vaig acabant plorant
Per a més cap cap a terra, ell em va dir
«quina putada envellir amb tant per viure encara...»
El cor em va colpejar la carn
El meu batec es va escapolir fins a la Plaça de Sant Felip
Neri
Els meus peus cap a el Parc Güell
I vaig recuperar el somriure
Malgrat les cues dels visitants de les mil llengües
©Rosa Miró
A Barcelona, març 2025
Mire el meu gosset
Li observe la panxa
Puja, baixa, compassadament i tranquil·la
Lent vaivé que hipnotitza
Les parpelles esgotades de pantalles
Que em deixa fluixa de cames
Em relaxa, em provoca ensopiment
Quan deixarà d’ensumar el meu gosset
A un altre dol jugaré
De vegades pessics d’estomac i pensaments
Es posen a discutir qui va primer
L’inconscient agradable
Saluda la consciencia pervertida
I aquesta enfurismada es llança a córrer
Per camins d’improperis i senderes d’enuig
©🌹Miró
La meua cuina es queda sense alls cada dos per tres
Des que la mare viu al jardí de l'envelliment actiu
Els diumenges arribava amb un cabàs-barret de copa
Amb la mà esquerra anava traient caps d'alls
Formatge, carmanyoles de musclos frescos, sípia bruta neta
Xafarderies de les veïnes, manies i records
Sempre els mateixos, sempre el mateix
Lletania de l'absurd dels últims estius
Abans de l'ingrés als jardins de la vellesa
Ara ja no fa la compra
Ara ja no va al mercat
Ara ja no renta la roba
Ara ja no cuina
Ara ja no fa dissabte
Ara té amigues i descansa
Ara ella sembla una altra ella
Ara jo també semble una altra rosa
©️🌹Miró
Les portes del refugi antiaeri
A la Plaça del Diamant
Són les porteries porta a porta
El colp de pilota que marca el gol
Fa trontollar els murs i els cors
Dels que hem baixat al record de l’infern
A més de tretze metres de la superfície
Allà baix encara fa olor a socarrim dels
Quinqués. Records d’un llapis als llavis
Tot és estret, tot és impensable
Us imagineu una bomba de dos-cents-cinquanta quilos
Llançada des de cinc-mil metres
El trontollar de la por!
Sabeu quantes vegades va baixar Natàlia
(La Colometa, nom que li va canviar el Quimet)?
Cap ni una
«Vull ser al llit amb tots abraçats per morir tots junts si
cau una bomba»
Quant de mal ha fet el pacte de silenci
Cal molta cultura de Memòria Històrica
©🌹Miró
Vine al meu clos si et ve de gust
Repartirem alegries i laments
Riures i destarifos
I si vols, també podrem parlar d’amor
I de la guerra
I dels morts de totes les guerres
I de tots els morts del món
I de cinema i de jazz
Però sobretot d'amor
©🌹 Miró
Si pares l’oïda
Si tanques els ulls
Si t’obres a l’infinit
Escoltaràs el batec de meu cor
Pom, pom
Pom, pom
Pom, pom
Si vens al meu clos de nit
Si obres els ulls
Si tanques la porta mut
Veuràs l’aigua de la fonteta brollar
I dels meus llavis t'embriagaràs de mots
©🌹 Miró
Quan em trobe lluny del mar
Quan l’enyorança m’atura el somriure
Prenc un vas de vidre fi
Fique l’orella a dins
I és aleshores quan escolte
L’efervescència d’una caragola
De carei amb olor a randa marina
I és aleshores quan sent el salnitre
Com m’amara el desig
De tornar-te a veure
©🌹Miró
Quina vida la d'aquell home abocat al balcó
Mirant passar un tren de ciment
Sis vegades al dia
A trenta-set quilòmetres per hora
Arrossegat per un motor dièsel
Ronc, ronc i vell
©️🌹Miró
Des que ma mare ja no conversa
sempre em falten alls
Des que ma mare viu al jardí de la vellesa
sempre em falten llimes
Des que la ma mare ja no sap teixir jerseis de llana
sempre em falten les seues mans
Des que ma mare no es recorda de cuinar mai tinc seitons en vinagre, ni sardina escavetxada
Des que ma mare ha encetat la novena desena
jo compte les meues i m'entra el riure
©️🌹Miró
La ciutat decorada
La ciutat-parc-temàtic
La ciutat presa
On ets?
Què t’han fet?
Cues i cues i més cues de llengües
Es mengen la meua
L’amo mundial del cartró
Fa favors als sense llit
Cartons, caixes, embalums
Baldaquins d’hotel
De l’hòstia d’estrelles
Habitacions de luxe
D’usar a gust del part meteorològic
D’usar i llançar perquè la pluja
Desfà el material de construcció
On ets, Barcelona?
Jo he vist munts i munts de cases de cartró
Tota mida, tot lloc, tota edat
©🌹Miró
Més que poesia he escampat llàgrimes i nostàlgia
També ràbia, tristor i alguna alegria
No cal tornar al lloc on vam viure feliços
Ho diu la cançó
En el record idealitzem moments
Però en tornar als espais trepitjats
Cauen a terra de manera estrepitosa
Les cartes de cartró més dur les tomba
Fins i tot la brisa
©Rosa Miró
Avui no enyore el mar
Un piano harmònic em porta i em torna
A la vora de la pau
Cavil·le, ordene mentalment l'escriptori
Tal vegada el prepare per al temps de jubilació
Tinc por
Canviaré un mar d'expedients per un mar d'espera?
Em passaré el dia, la nit, la matinada, el temps
Netejant els anys de pols?
Esperant, però què?
I voldré canviar de mar, sense pensar
Que hi ha mar de calma
Que hi ha mar de sargassos
Que hi ha mar de tempesta i d'onades gegantines
M'he de preparar
©🌹Miró
Amb el temps tot s'esmuny
On han anat aquelles il·lusions primerenques?
Crec que ja no canviaré, ni me reinventaré
Ni controlaré emocions
Si canviés, no escriuria versos
Els versos m'omplen les carències
La soledat en companyia
El parlar assoles de poesia
Mirant-me als ulls del mirall
Clamant-li al mirall estrofes de l'experiència
Esperar res per a res camí del no-res
©🌹Miró
Envellir és com pujar una muntanya amb l'esquena carregada de grava
La música em trasllada al lloc on tinc conceptualitzada la felicitat
Amb l'esguard seré sacsejarem la vellesa
No sé omplir el buit d'un armari quan em sobra espai
Ni el buit d'uns calaixos
Ni d'una taula desgastada pels colzes
Tot es confonia al passadís d'aquell hospital a partir de la mitjanit
rosa miró
I -La tieta
L’alzheimer borra la memòria, no els sentiments - Pasqual
Maragall
Com es nota que els sentiments no s’han esborrat del cervell d’una
persona que t’estimava?
Quan est invisible al cervell d’una persona que estimes, què
es fa?
Quan traspasses l’iris apagat de la persona que t’estimava per
cercar els sentiments i no trobes més que un tèrbol i esmorteït pou, què es fa?
Quan rememores el cervell que ceràmica pintava, randes
i faldes de quatre metres frunzides cosia, sípia amb creïlla, la millor,
cuinava, cabells d’home i dona, tot ho sabia, tallava, buscava el serè o la
llevadora a les cinc de la matinada i no més entropesses amb bellugadissa
proteïna beta amiloide, què és fa?
Jo ho sé
Plorar
D’ulls rodons brillants com a prunes de les bones
Aguaitant una carícia expectant per l’arribada
De l’ama que li donava un tros de pa dur
A canvi de un dona’m la poteta! Ara, l’altra! Terra!
Cofoia es menjava el tros de pa sec
De vegades l’amagava de
vegades jugava
Sense cua
les orelles de vellut
Amb l’exactitud d’un radar advertia l’arribada
Tres matins d’angúnia d’ anades, de vingudes
De tornades, punxades de vies, degotadors
De beu un poquet va, tranquil·la Lluneta
Tres matins sense ànim però amb força
Conduint un cos tremolós, de respiració agitada
Poruc i impotent per no poder dir ep, vosaltres
Em fa mal no ho puc suportar em mor de dolor
Les ames fent-se les fortes sense esma
Ara et pujaran un calmant no patiràs, bonica
Tres dies i una nit carregada del drama de la decisió
Cadascun amb la seua raó
Cadascun amb raons per al sí
Cadascun amb raons per al no
Després els nostres ulls pesaven unflats
No ens brillaven, ni ganes tampoc
Lluna es va anar a dormir
Del llit letal al cel dels gossos
Allà ens lladra cada nit
Quan ens anem a dormir
I ja anem per a dotze anys
Rosa Miró
Recorde aquells dies a Iparralde
A l’inici tardorenc
Em va dir a cau d’orella
No plores que d’aigua estic sobrada
Vaig escodrinyar la casa d’Edmond Rostand
Vaig trepitjar mantells de fullaraca humida
Seca i tendra a la vegada
Quin gaudi per als sentits
La respectuosa pluja capgirava
Amb flaires, textures, colors
D’Iparralde em vaig portar
Essències de la tardor
Una caixeta de fusta amb glans i castanyes
Una altra amb fulles d’aurons i de roures
I un estoig de colors ocres, grocs, taronges
Marró fosc i marró clar
Una ampolleta de vi
Un flascó de brisa atlàntica
I unes paraules precioses:
Berriro itxaron dut, agur
©Rosa Miró
Que no!
Que no callarem!
Que no emmudirem acostumats a fer-ho
Que sabem la història oficial
Que sabem la història real
Que sabem de l'insult
I la mentida
I de la indiferència
I de la injuria
I de la maldat amb sastres de luxe
Rosa Miró
Ja ve la calor
El dia apagarà la llum tard
El bon temps esdevindrà l'ham
Eldorado seduirà
I el mar, llaminer,
S'engolirà l'esperança
Arrebossada de por
Una vegada tip de drama
L'abandonarà en un vòmit insolent
A les platges de l'oblit
Els grans recercant la llibertat
La xicalla a canvi de què?
🌹Miró
Perpetu retorn de les ones
Eterna cadència
Aran van, ara tornen
Bé sap la mar com t'enyore
Bé ho sap i tu també
Esguards efímers de sols un vespre
Entre vers i vers un crit
Entre onada i onada un lament
©️🌹Miró
