ODA A L’AIGUA
Tot va començar en ella i ja sense ella no pot
la Terra seguir sent Terra, el món seguir sent ja món.
Feta riu, mar o riera, llacuna, torrent o font, cascada altíssima o sèquia, pluja que del núvol plou,
per a viure és la matèria primera, riu-te de l’or!
Si acabem un dia amb ella, anirem de cap al clot.
Marc Granell
Súplica
Mar de sargassos
Visc enganxada a la soledat
Enviscada de quitrà, obligada, sense respit
A engolir-me la soledat dels altres
Fins a un punt d’empàtica angoixa
Engolisc la sal d’ un mar de sargassos
Atrapats, callats, resignats
Mentre ells la silencien, jo la delecte
Sense adonar-me’n que, a poc a poc
Vaig construint un poema de folgança
A babord roig i clar
Vigile les àncores de la lògica
Atrapats, callats, resignats
Lluny d’abastar la subtilitat de la deessa poètica
Sovint vomite a fil d’aigua els mots que escric
Niells que l’ànim no sap descriure
Atrapats, callats, resignats
Encabotada a renegar d’ell
Poema incert sorgit a la plenitud de la vida Quan has viscut més del que has de viure Que difícil convertir la vaguetat en delicadesa L’escorcoll silent de la paraula perfecta
Es clava al cor com l’agulla més fina d’una caixa de costura Mentre passa el temps i, sabent-ho o no
Abandones la badia de la tradició Navegues per mars inabastables
Dibuixes cartografies tremoloses Demanes llicències
Supliques clemència:
«—Oh sonet, curull de rimes, amors i benaurances, perdona’m!»
Ulisses
Quantes vegades he somiat la torxa del far Que assenyala al lluny el meu poble, Ítaca
Quantes nits he somiat els peus caminant aquest retorn A la terra dels meus fills
A la terra dels teus ulls, verds com les praderes de posidònia Quantes voltes he imaginat els teus llavis, els teus pits, el teu ventre Vint anys i a cada instant el teu nom, Penélope
Afirme, he viscut passions, presons, luxúries i encanteris Afirme, he cobert dones i desitjos: Nausica, Circe, Calipso Mes tu, sempre tu amb mi, muller
Tu, entre deliris, batalles, sirenes i monstres Tu, entre lotòfags, lestrígons i ciclops
Tu habitaves en mi quan he baixat als inferns Quan m’he lligat al pal de la nau
Avui, davant teu revestit de mendicant Pretesa heroïna de la pàtria del meu pare Per tu, fidel i astuta teixidora
Cenyiré l’arc i els dotze ulls de les llances traspassaré amb la fletxa Per tu, per mi, pel nostre amor no gaudit
Només vull obrir els llavis entre les teues sines
Besar els teus iris maragda, esvanir-me eternament amb tu Muller, la meua joia, perdona’m!
Somien les mans mar endins la llibertat
Salpa la barca matí a matí, s’amaga al cau a poqueta nit Mai no tindran llibertat captives les mans de peix i arganells Mai no tindran llibertat sotmeses a la lluna vel·leïtosa
Avui tempesta, demà morralla Avui calma, demà plata
Avui temporal, s’encallarà la cornamusa al moll dels desànims I pregarà el patró l’amarga oració:
Aperto mari Siccum mare Mare olei Momenta maris Mare libertatis Litus exsilii Verecundia Reliquiae pexinis Crispus mari
In aestate mare In aestate mare Insula oblivionis
Mare passionis, mare disencantationis Mare versuum
Aperto mari
Sou el que no sou
Febles com escumalls vora port Mentre la mar bull com l'aigua al foc Baixeu d’enfora i oblideu
El que és viure davant una mar oberta Deixeu passar la vida, i
Mentre el vent de la nit capgira
Canta el grill epitafis de gats d’espigó Que put a greix
Mostren els felins boca-oberta Les cues de les rates
Sou el que no sou
De nit atents, de dia callats amb ulls clucs que la llum rebutgen Com hieràtic pal de veler
Com velams insurrectes
Repetiu nit i dia a ritme de calma xitxa:
—Ens falten mans, ens sobren penombres
—Ens falten mans, ens sobren corbs marins
—Les dones ja no “remenden” les xàrcies
—Les dones han cremat la cadira de voga endins
Mentre vosaltres capficats continueu redoblant la lletania:
—Ens falten mans, ens sobren penombres
—Ens falten mans, ens sobren corbs marins
—Les dones ja no “remenden” les xàrcies
—Les dones han cremat la cadira de voga endins
Sou el que no sou
I negueu amb el cap una i cent vegades
Siccum mare
Com un mar sec van desfigurant-se les formes L’aridesa transforma el recorregut de les carícies En simes i avencs impenetrables
L’illa emmudeix. Plora la nit La invisibilitat resulta còmoda
Ens faculta per a mirar sense que ens miren
Mare olei
Una dona, un balcó i una muntanya d’ones virolades Van despintant-se de dalt a baix pel llenç Delicadament i lenta
Els visitants del museu senten els peus mullats Amb el fluir caldós dels tubs d'oli
Policromia humana cap al barcarès Ruta parsimoniosa
Vigilada des de l’ull solemne on no mai arribarà la mar A despit de la nit més tempestuosa
Momenta maris
Escoltes la mar a les fosques? Avui com un lament. Avui, demà, tostemps
Ni movedissa ona, ni parloteig. La mar calma, la mar serena. Qui pogués!
Mare Àfrica, salpem. El mar prepara els sopars. Atent els cossos la nit
Com una illa que no està en cap mapa?
A dalt d’una barca la realitat passa ràpida. La mar, ai!, és tan fragmentària
Vivim rere un ull de bou deixant-nos portar a l’antull de la marea
La lluna mediterrània provoca gemecs delirants a les comissures dels pits
Hem defensat mots, poemes i llibertats amb milers de panys
A dins les barques es conjuguen tots els verbs
Avui només hi ha dones de cara trista en aquest port de mar
Llangueix el grill els últims acords com si ho sabés
Es menja el gat l'epitafi d'estiu com si ho sabés
Remouen la cua al moll de ponent els set felins
Ploren el drama en la nit perenne els ratpenats
Entre posidònies tocada per la mort jeu la mosca
Aquesta nit té dues llunes, cal tornar a terra
La vida està envoltada de mars invisibles on la llibertat voga a galeres
Agafeu un bon amor poseu-lo en equilibri. Mireu-lo bé, ni la mar el pot tombar
Com anemones de mar una brisa marinera ens capgira el cap
Els seus besos com mossos a sucoses petxines
Ara que estàs mort mai no sabré perquè no t’agradaven els fars
La calma podrida enganya. Com miratge en desert, on és la barca en la mar o en el cel?
Habites un tros de terra on l'aigua dolça juga entre la platja i els tarongers
Al jardí clos la mar canta al matí i les gates planyen com nens de pit sense llet
Hi ha un blau on la mar calla, parla, mai s’enfada i convida a amar-la
Mare libertatis
Prens una botella i l’emplenes de llibertat cercada Claves amb força, espentes
Salpes cap a mars que imagines diàfans
Seguidament, en balmes profundes, saturades d’obscurs desànims Plores, et deixes acaronar per la parca del destí
On els peixos sense ulls
Esperen atents les llàgrimes de la desesperació L'última estrella sotjada
El darrer espetec de vida Abans de l’ofegament etern
Sepulcres de sal Difunts sense tombes Avencs a la deriva
Prefereixes la mort saborosa
Que l'amenaçadora dalla de tribu i religió
No sense pensar que potser moriràs ofegada Busques la randa emblanquida de la terra llibertat Per a tu, per als teus fills
Litus exsilii
I en un rampell es va omplir ta casa de papallones Les palometes suraven per les estances
Ballaven vals tristos
Algunes, a cau d'orella, murmuraven uns no sé què D’altres, calladament i en fila et van oferir una flor A cada pètal un nom
A cada nom un oblit
A cada oblit una criatura A cada criatura un dol
Començava a ploure
I com la majoria, vas agafar el paraigua, et vas posar l'impermeable i Vas eixir al carrer
La porta ben tancada i a dins uns pensaments: “Maleïts provocadors d’èxodes humans Maleïts sigueu per sempre
Que així siga. Amen”
Allà, a les platges de l'exili i de l'oblit
Les dones continuaran parint flors per a papallones
Verecundia
Sicaris maleïts botxins d’éssers humans Antropòfags de vides eixordadors ofecs De tous peixos de fang al costat d'un aljub
Quins còrvids repugnants ròssa de mars i precs
Reliquiae pendentium
No tingues por, camina
Allò que escoltes sols ens importa a nosaltres Ens desfem com balast d’entre vies en Fressar-nos la sal que ens dona forma i vida Sotmeses al llast dels teus peus
Continu zenit, continu nadir
No tingues por, ofereix-nos el teu vi El teu passeig de tardor Arreplega’ns si vols, però poques Alça la copa i brinda per nosaltres Mosaics trencadissos de carei
Alça la copa i brinda’ns les teues alegries Els teus silencis. Els teus desitjos
Nosaltres suportarem resignades entre esculleres i deltes de riu El caminar dels humans
Els excrements dels gats i dels cans Les puntes de cigarretes
La cel·lulosa tota mida
El làtex d’apassionats amants Les deixalles de berbenes Els plàstics de mil colors
Sense por, alça la copa i prega per nosaltres!
Crispus mari
Silenciós com una raspa de peix Decadent com una dàrsena abandonada Tendre com un tellina crua
Trist com una barca ensorrada Silenciós com una allau d’ofegats Com una pastera a la deriva
Com una clau de lluna sense partitura Com una refugiada que plora
Nostàlgic com una unça de xocolata a mos redó Com un pot de llet condensada amb dos forats Com la regalèssia de la tauleta
Decadent com la romana de la peixatera
Com el mariner que esborra de l’embarcació el nom Com maromes desfilagassades
Tendre com un plat de seitons
Trist com un moneder eixut a la cua d’una peixateria Com un escull sense arganells
Com un lament de balena ferida de mort Com un adeu engolit
In aestate mare
Si trobes la porta oberta enmig les dunes i el mar Passa, entra, no demanes permís
Fica el nas a dins les lleixes, deixa l'esguard distret Entre volums, novel·les, exemplars
Percep les fragàncies de tinta humida
Si trobes la porta oberta enmig les dunes i el mar Passa, entra, no cal permís
Les nanes de les gavines, la calor i tot plegat Em deixen mig adormit
Agafa'm! Porta'm amb tu! Pren-me!
Necessite dels teus dits Enfonsat a dins de mi! Acarona'm!
Pessiga'm!
Deixa’t portar a la ronsa per mars nostàlgics de paper Sense brúixola i timó
Tu i jo
In aestate mare
Collarets de la sort Polseres de benaurança
Fulards sintètics de seda i de satí Ulleres, rellotges, catifes de marca falsa Bosses, carteres, palmitos
Gorres, pameles, xiulets
Davall un sol de plom
L'home jove carregat de popa a proa clama:
“compra, bonito, barato!”
Insula oblivionis
T’escoltava callada L’esguard borni
Dins d’un vestit comprat per l’ocasió A les mans dos cafés
Alteraven el silenci d'un passat imperfecte On, més que perduda,
La passió vos la van llançar a la foguera de gel El miraves, et mirava
Quants anys
Els seus cabells horts de clarianes Els teus tenyits de cendra i temps Les llàgrimes a flor d’iris
Quant de temps
Aquella lluita incansable va perdre tot el sentit amb els calendaris Avui, dos estranys anhelen companyia per a la ruta més enigmàtica Navegar de la mà a l’Illa Oblit serà tot més fàcil
Amb els vostres passats, els vostres secrets
Mare passionis, mare disencantationis
Que bonic jugar a amagar
Embenar-se els ulls amb el fulard del record Fer drecera a la nit sense estrelles
Tallar per la platja més curta Escoltar una mar que mai no calla Mentre escrius fútils poemes:
Desig ardent de tindre’l foll, colpir-lo
Fregant ton cor sa dolça beu t’empeny Només li dius allò que sents i et perds Pel fons sideral s’escampa la cordura
Deixaràs ara que tot repose sol Negaràs l’impuls i revindrà calm Anhelat amor
Com petricor abjecta
Deixaràs ara que tot repose sol Ofegaràs l’anhel ardent i foll Rapsoda subtil de bell esguard Com la trompeta de Chet Baker
«Saps?, avui he vist tancada la tenda on vau comprar
el vostre llit; els gossos hi pixen i el vent arremolina brutícia La mar brama, l’escoltes?
Bona nit
Com una caseta de banys a l’hivern Abandonada al lliure albir de les dunes Fas inventaris
D'amors, de sexe, de nits luxurioses De mots, de viatges, d'alegries
D’ensurts, de llavis mossegats, de silencis De llàgrimes engolides, de paraules no dites
De paraules reprotxades, de paraules tendres De paraules prohibides, de paraules miserables De paraules càlides i de paraules de mar
Rondes de matinada com mar en zel Vagareges, esperes l’envestida del tsunami
No saps que el silenci és el més fort de tots el sorolls? Versa-la, provoca-li el plaer del poema
Baixa la beu, xiuxiueja-li
Versa-la, esquitxa-la de versos fins als malucs Estima-la, paladeja-la
Nota encara la textura dels fruits Abans del temps de les ombres Abans de les eternes calendes
Abans que tot s’ho haja emportat la mar
Mare versuum
La mestra sempre diu «cal convertir la sal dels ulls en versos» Però hi ha dies carregats d’impossibles
I fas cap al penya-segat
Els dits de la mar compten les síl·labes Dels ulls brolla el poema
A l’hora violeta
Quan s’aboca el sol entre núvols i enyorances Quan la calma blanca augura botorn
Baixe a l'espigó a per xàrcies oblidades Abandone els peus a l'albir de les onades Entre niells i farallons
Converse amb la mar Inquieta
