23 d’octubre 2024

Tossal interior


Tempesta nocturna, idèntica al cervell. 

No aconsegueix escriure res amb sentit

Cansada, literàriament ature el teclat.

Al mon cau l’aigua per les baixants. Està tot emboçat?

Tal volta caldrà netejar solidàriament, de dalt a baix, fugues de temps.

Fugacitat. Monòleg interior: ma mare el record de mon pare la tia l’Alex la Teresa

Avui pregue a tots els meus morts.

Desig ardent de pau. Desig ardent de paraules amoroses al mon.

Tal volta tots tinguem una segona vida, una segona oportunitat de gaudi de l’amor en tot àmbit.

Amor per la gent feble, indefensa, pobra, subjugada. 

Amor als animalets, a la natura, als veïns, als conductors d’automòbils creient-se el dret d’insultar —pobres poca soltes. 

Amor als sense llit. Sense sol. Sense estrelles. Sense enyor. Sense passat. Sense futur.

Un bloc de gel i pedra guspira a l’ànima del mon. Tu, jo, ells. Solidaris?

Caòtics sistemes de circulació sanguínia del mal, de les males persones que no tenen mel al cor. 

Fàbriques de fel. 

Amarga és la nit, amarga la bromera que incita els peus a entrar en la foscúria salobre. Enganyats peus per la traïdoria de l’amo de la llibertat.

Amos, amos, dos-cents mil homes cos a cos, sense saber que era la puta guerra. 

Els putos dirigents, pallassos, amb collons d'orangutan. Fills de la terrorífica maldat i bogeria dels amos del manicomi. 

On anem a parar tots els desgraciats que vivim en este món de merda olorosa i diarrea i llàgrima viva que ressalta sobre la sal mediterrània de la incredibilitat o de l’esperança en saber-se sans i estalvis a l’altra vora pacífica enganyada per la paraula que m’estime perquè sóc europea. Europa, no és bonica la paraula, Europa, Europa. Les cordes de la guitarra, Santana, les cordes de la guitarra com plecs suaus de la pell vella o bella o jove o gran. Hi ha un lloc del cos on la pell es fina. Com els marges entre bromera i bromera entre mars d’Alboran, estrets de Gibraltars eterns. Etern anglès amo imperial com l’àguila amb l'envergadura, de bat a bat d’ala a ala com les ales dels dimonis àngels i inferns dimonis i ressemblances del mal mundial, de la fam mundial, de la guerra i els seus senyors. Dels canons, tancs, metralletes, bales, ferides, ossos trencats, estelles de fèmurs, sacrificis, mutilacions de caràcter, personals, cecs i ceps per fer creure la llibertat, la fi de l’esclavisme i la poesia litúrgia del matí, de la nit i matinada com flor d’abril oberta a la broma del camí i al reflex de lluna plena, incitant a la partida, a l’anhel al crit, udol del desesperat. De la desesperació personificada en Àfrica. Jo tenia una companya d’escola que es dia Àfrica, i jo deia que me deia Amèrica Llatina. Europa, Nord, Amèrica Llatina, Sud. Europa, Nord, Àfrica, Sud. El mal ve dels druides del nord, malvats i plens d’arguments, totals, destrucció, plou, camp de mines, camps de taurons, taurons i botifarres de ceba que omplen la cistella de llàgrimes. On van les llàgrimes en cistella. Cap lloc, cap esperança, cap destí. Entre mil dos, Entre dos mil tres. Progressió inversament proporcional a Europa, als tractats i als drets humans. Monstres, abominables, atroç desesperació de qui mira la mar anhel de llibertat.

Llibertat tresor fals. Falàcia del cor encegat pels salnitrosos compassos de les ones contra pasteres de nit. De nit marxarem, de nit morirem, de nit ens quedarem amb la llibertat a la boca, la llibertat del bressol de la falsa pastera taxi cap a l’infern d’aigües suculentes, fartones, plenes de serps monstruoses, polps submarins, atrapa cossos en sarcòfags de paper de periòdic, notícies que ja són ni fu ni fa, ni fa ni amor, ni solfa ni pentagrames silenciosos esborrats pels crits dels que aniran al fons d’un mar cementeri.

Sentiments d’Europa, nom de dona per cor de monstre, dos mostres de maleïts rostres corcats de somriures eterns que dissimulen la maldat adherida a un colon irritable, càncer dels humans de bona fe. Els miserables rostres de la corca paralitzada entre galta i galta per substàncies viscoses i estantisses com pantans d’aigües, restes fecals unívoques sempre al mateix tipus d’humans el pobres, desesperats, conversos a força de forca, matxet, mentides dolces d’esperança falsa revestida de moneda que es cotitza a l’alçada del nòrdic que mana, cagueme de quarta i mitja que no passen més enllà del mig quilo de xacra sanguinolenta plena de cucs i pagament butxaques de grossos dirigents, panxuts, amb perruques de posar i no treure enganxades al còrtex cerebral com animals fornicant que no poden desfer-se i tu, aquell, em parlava de diàleg, de pau per la pau, que la pau és el camí de la pau. 

Quina és la pau del vostre camí, bots i vots, crit i crit, udols entre la nit callada assedegada d'innocència que no sap que no hi ha esperança perquè malgrat l’esforç pocs arriben a la costa

Que el món en cent anys serà més i més metaversat encara.

Que les pasteres es multiplicaran com el peix i el pa de la paràbola 

Com fantasma dibuixat per un artista que mai mor

Com muntanya sagrada de mística agonia

Com llenç enterbolit en retina enganyada

Com misseres salmodies de corruptes compositors de pasteres de fusta i paper

Entre les pedres els peus drets, remor de mar. Mar en calma xi-xa, mal auguri.

Entre les mans un connector satèl·lit, mullat i corroït per la sal d’una mar sagrada, afamada de carn i pell de joves enganyats a la recerca de la llibertat.

A la recerca del Dorado europeu, disfressats del color de la sorra i pedra, del color de la tristesa del color de la ignorància, del color de l’esperança, del  no color de la nit. 

Del no color dels engolits, del no color dels parits al fons d’una mar tranquil·la però salvatge, pretèrita i futura, present i passada atractiva per a ells, enganyifa del cor que desitja fugir de l’argolla que lliga colls i turmells. Roman tranquil. Somnis que es truncaran per un glop sobtat d’aigua salada que entrarà en uns pulmons cansats d’esperar amb el pànic per manta i l’adéu per armilla salvavides.

Mentida

Mimetitzats de nit per la negra nit que protegeix la pell fosca desitjosa de vent de llibertat

De dia mimetitzats pel color d’arenes movedisses.



Pense en la guerra

Qualsevol guerra

La mateixa guerra que canvia de lloc i de calendari

Pense en la defensa

En què faria jo si m'atacaren

M'atacaren no és un sols a mi, és un tot format per l'amor que m'envolta, per les meues filles, per la meua mare, per la meua parella, per les meues estimades amistats i la sort que tinc de tenir-les, pels meus veïns, per la gent que em saluda i la gent a qui li soc invisible...

Pense què faria jo

Fugir?

Matar?

Deixar-me matar?

Matar-me jo?

Amagar-me en una fosa i fer-me la morta covard?

Pense que és fàcil pensar extrems impensables

Des de la llunyana i pròxima realitat

Pense que pot passar. Que ja ens va passar

I aleshores l'empatia em fa vomitar

I el vòmit fa una sopa de lletres espessa, enfosquida, 

g r r r r r r r a a a gu eeeeeeeeee aaaaguegueaaaaaaaguguerrrrraaaa

u r r r rr r r r r r r gueeeeerraaaaaarrr

e g r a guerra aaaq arreug 

r gue gue gue 

r grrrraaaa ueueueue uegaaa

a aaaaaaaaaaa

rrrr gu gu gu gu gu gu 

e r r a errrrrrrrra 

erra erra

amb brou de sang, mesclada amb fang i amb llàgrimes aspres que cremen els rostres com la lava els conreus verges preparats per a la vida

I el vòmit m'embruta, em pessiga

Com un àcid forada la densa crisàlide tristesa que porte enganxada al damunt.

Abril 2024


©rosa miró


 A Mercè Rodoreda en el trenta-novè aniversari del seu traspàs

Camèlies i glicines 

A la tardor vaig plantar camèlies per desobeir el cervell insomne de primavera

Abril dels pàmpols obre els blancs, els rojos, els grocs, els roses

El pensament taral·leja odes a les flors més belles, però més tristes

L’olfacte els hi retreu, per què entre tanta subtilesa, cap perfum?

Per què tant d’encís i cap essència regaleu? 

I passe pel costat de les glicines

Riuen les glicines l’eixida quotidiana cap la taula, pantalla i teclat

I em fan pessigolles als narius. M’ature. Pense. Imagine. Divague

‘Tant de bo quan arribe al despatx la taula s’haja convertit en un pupitre monàstic’

I el soroll del despatx en el silenci del xip-xip de la font d’un claustre

Arribe, aparque i, buròcrata, encete la dansa del rellotge

En el descans estatutàriament legal, llegeix la premsa digital i em trobe amb ella

La dona que em diu fes això així

Fes allò altre d’aquesta manera

No mostres

Insinua

Gràcies Mercè Rodoreda per tant que m’ensenyes

13 abril 2024


Inventari d'un pretatge

Rossinyols 


Un far perdut 

Set pedres desgastades de la platja d'El Pinar en equilibri tres a quatre 

Una caragola de veritat heretada 

Una barca catalana de Cotlliure feta a mà 

Un flascó menudet amb arena d'Argelers 

https://cat.elpais.com/cat/2019/02/20/cultura/1550691833_301236.html

Un flascó normal amb arena i dues pedres erosionades de la Platja d'Argelers 

Una caseta de banys de Tabarca 

Una caseta de fusta —maquineta 

Dos fars de l'Atlàntic bretó 

Tot al seu lloc 

Entre llibres va la mar

Entre camins d'aigua salpa el poema

Qui sap

 Avui m'han preguntat per què m'agrada i què significa per a mi la poesia.

—Sentir efímer, essència d'un instant que perdura amb la paraula, plaer i càstig a la vegada


 El poema d’amor més bonic del mon



El poema d’amor més bonic del mon

Eres tu

Amb el teus defectes

Amb les teues virtuts

Amb les teues rareses

Amb els teus its i uts 


El poema més bonic d’amor del mon 

Eres tu

Amb els teus silencis que deixe d’escoltar 

Amb els meus records de pare tota mida

De pare que escolta i mira

A les filles de menudes

A les filles independents, solidàries, empàtiques i senzilles

Que hem portat al present de rostre vell

El poema més bonic d’amor del mon

Som nosaltres

Amb els nostres secrets

I les nostres bogeries


Insula oblivionis


T’escoltava callada

L’esguard borni

Dins d’un vestit comprat per l’ocasió

A les mans dos cafés

Alteraven el silenci d'un passat imperfecte

On, més que perduda,

La passió vos la van llançar a la foguera de gel

El miraves, et mirava

Quants anys

Els seus cabells horts de clarianes

Els teus tenyits de cendra i temps

Les llàgrimes a flor d’iris

Quant de temps

Aquella lluita incansable va perdre tot el sentit amb els calendaris

Avui, dos estranys anhelen companyia per a la ruta més enigmàtica

Navegar de la mà a l’Illa Oblit serà tot més fàcil

Amb els vostres passats, els vostres secrets


 Ulisses


Quantes vegades he somiat la torxa del far

Que assenyala al lluny el meu poble, Ítaca

Quantes nits he somiat els peus caminant aquest retorn

A la terra dels meus fills

A la terra dels teus ulls, verds com les praderes de posidònia

Quantes voltes he imaginat els teus llavis, els teus pits, el teu ventre

Vint anys i a cada instant el teu nom, Penélope

Afirme, he viscut passions, presons, luxúries i encanteris

Afirme, he cobert dones i desitjos: Nausica, Circe, Calipso

Mes tu, sempre tu amb mi, muller

Tu, entre deliris, batalles, sirenes i monstres

Tu, entre lotòfags, lestrígons i ciclops

Tu habitaves en mi quan he baixat als inferns

Quan m’he lligat al pal de la nau

Avui, davant teu revestit de mendicant

Pretesa heroïna de la pàtria del meu pare

Per tu, fidel i astuta teixidora

Cenyiré l’arc i els dotze ulls de les llances traspassaré amb la fletxa

Per tu, per mi, pel nostre amor no gaudit

Només vull obrir els llavis entre les teues sines

Besar els teus iris maragda, esvanir-me eternament amb tu

Muller, la meua joia, perdona’m!


 La dansarina del capitell

May be an image of monument

Herodes Antipes la va fer ballar...

Mira tafanera l’ànima inquieta

El relleu del capitell, temptació revestida de pedra

En la tranquil·litat densa del claustre

S’atura la mirada pelegrina sobre

Els pits, sobre el melic, sobre els malucs

Sobre els braços de fàbrica sensual provocadors de passions secretes

De Salomé dansaire, el ventre nu


Sospira el monjo un prec incert

Davant el ball de la dona nua, seducció de pedra

Poenitentia, peccatum, daemonium, poenitentiam!

Entre nones i laudes, flagell de carn penitent

Entre maitines i completes, silent mea-culpa-mea-culpa-mea-culpa

De la cel·la al claustre, del claustre a l'hort

De l’hort a la paraula, de la paraula a la cel·la el desig el mata

Imagina el frare la dansa dels set vels

La dansa dels set secrets

La dansa dels set pecats


Rosa Miró

Capitell del claustre de Sant Martí del Canigó

Del text i de la fotografia ©rosamiró


La mare busca


La mare busca a contracorrent 

Els aneguets a la seua

La mare pateix

Ells juguen aliens al maldecap de la mareta

Damunt un llit inflable deixat portar corrent sèquia baix 


Cargols d'Arquimes

A punt del colapse

Més plàstic

Més inconsciència

Més brutícia

Més tortugues 

                          americanes


Entre tarquims i nenúfars

Sura el caos negre

Futur malsà 

Rebesnéts dels nostres néts

Què vam fer?

Quina terra maleïda!

Quina herència mal ferida



Mentre l'humanitat empastra

La mar plora

Mentre els humans l'empapussem

La mar s'engarrofa


S'ofega el mar

Per culpa nostra


22 d’octubre 2024

 

Allegro aperto in itinere





Oboe Concerto in C major K 314





Com un llenç de perpendiculars i paral·leles
El cel a nou dies de novembre
Com una pintura impressionista
A Les Agulles, volcà mediterrani
Bufa un núvol com fum als cims
Com dues gallines de corral
La garsa negra i la garseta blanca
Sortegen a crits la vida d’un samaruc
La sèquia assecada, el Camí Fondo
De flaires rebutjables, sentors per a un adob
Onze gegants que un dia s’encendran
Tres cavalls i una burra catalana
Aboquen les orelles per les finestretes de sa casa
L’home astronauta els camps de bleda
Enciam i col perfuma amb No. 5 Insecticida de Lux
I el Mozart, mentrestant, m’alegra l’apertura
Del penúltim dimarts d’un octubre que s’esmuny
Mentre vaig a la feina repassant imatges
Pregant a la memòria immediata un record que no un oblit
Per escriure aquest versos
Tan de matí-mañana (que deia la padrina)
I també els ebrencs
La culpa de tot plegat
La culpa d’aquests versos
El disc doble The Romantic oboè que vaig trobar anit
Avui toca clàssica, ja n’estic farta de jazz
©Rosa Miró

Castelló de la Plana, 22 d’octubre de 2024
Pel Camí Fondo a la feina




Allegro aperto in itinere
Oboe Concerto in C mayor K 314
Como un lienzo de perpendiculares y paralelas
El cielo a nueve días de noviembre
Como una pintura impresionista
En Les Agulles, volcán mediterráneo
Sopla una nube como humo en las cimas
Como dos gallinas de corral
La urraca negra y la garza blanca
Sortean a gritos la vida de un samarugo
La acequia seca, el Camí Fondo
De aromas desechables, sentores para un abono
Once gigantes que un día se encenderán
Tres caballos y una burra catalana
Asoman las orejillas por las ventanillas de su casita
El hombre astronauta los campos de acelgas
Lechugas y coles perfuma con No. 5 Insecticida de Lux
Y el Mozart, mientras, me alegra la apertura
Del penúltimo martes de un octubre que se desliza
Mientras voy al trabajo repasando imágenes
Orando a la memoria inmediata un recuerdo que no un olvido
Para escribir estos versos
Tan 'de matí mañana (que decia mi madrina)
Y también los ebrenses
La culpa de todo
La culpa de estos versos
El disco doble The Romantic oboe que encontré anoche
Hoy toca clásica, ya estoy harta de jazz.
©Rosa Miró
Castelló de la Plana, 22 d'octubre de 2024
Por el Camí Fondo hacia el trabajo
M'agrada
Comenta
Envia
Comparteix