La iaia atén

Plegades les mans

El pas del temps

El rostre de qui la mira

El mirall retorna

Clic-cluc 

La visita observa

Laxes les cames

Petri el semblant

De la dona sàvia

De la dona vella

Sempre callada

La dona gran

 

©Rosa Miró

 

    - Palau Pams, Perpinyà

Quan la natura acarona les parpelles

Quan el silenci parla

Quan la brisa pentina el blanc de la vida

Quan el paisatge entona melodies de tonalitats alegres

Quan raones caminant

Quan mires al blau

Quan estàs bé perquè estàs bé

Quan unes ales et pugen fins a la punta del tossal

I et fas menut

https://open.spotify.com/track/26Prfvk9o5cwyLMCl5zQMS?si=8d038b92fc8d4e77

Estany de Les Boullosses, 2700 mt 

  

 

II

 

M’atrau el ponent,

rode imantada com un giroscopi,

recolze l’esguard sobre les muntanyes roges,

i de seguida el deixe a l’arena

mire a llevant,

mire el far,

i dalt, allà dalt,

davall del cel,

entre núvols i desitjos,

la veig.

 

La gavina no sap de nucs mariners,

talla el vent, sura i planeja.

 

Ingràvida solitud!

 

Com l’arganell,

sóc part de l’ àncora,

no puc volar.

©rosa miró

 

 Pols, la terra de ma terra és pols del meu camí que a mon dolor s’aferra

pols mística i eterna llaor de l’infinit

Ma terra és un deliri.

 

(Bernat Artola)

 

Terra i mar

 

Introspecció

I

Un vaixell cala la solellada badia,

com un gnòmon,

projecta l’ombra del temps

i amb l’experiència de l’amant perfecte

acarona els llavis de la rada.

 

El sol s’oculta al moment entre cúmuls morats,

blau marins,

quasi negres.

 

La nuvolada enfosqueix el capvespre,

l’esperit perd tota alenada,

vels tempestuosos s’acosten,

intimiden,

la mar desfeta s’acosta 

No sé cap on tirar.

Vaig a la ronsa.

Mire el cel,

mire la mar,

mire l’interior de la meua solitud i

por.

 

Sempre m’han esglaiat les tempestes de l’ànim,

com en la mar,

no tenen seny.

©rosa miró

 

CAMINS D’AIGUA,

PARAULES DE MAR

XXII Premi Miquel Peris i Segarra

Premis de la Mar 2015

 

 

 

 

Eixes ones, mirall de les estrelles, me guarden tants records, que em plau reveure tot sovint en elles mos somnis que són morts.

 

-Jacint Verdaguer

V

La riba teixeix randa,

filigrana de boixets,

mentre l’horitzó em pregunta:

Ets gavina?

Ets sal?

Barca nua?

Tal volta un far?

 

Ordeix sinagües de blonda

mentre l’horitzó mormola:

jo...

jo...

jo?

 

Aureola misteriosa,

tot es desfà com la sal,

tot s’esmuny com l’arena entre els dits.

 

Rien est éternel,

escric versos en francès,

a la vora de la platja pinte un cor i pose amour

i a l’ instant,

una onada tot ho esborra.

©rosa miró

CAMINS D’AIGUA,

PARAULES DE MAR

XXII Premi Miquel Peris i Segarra

Premis de la Mar 2015

 Perpètuament escamparàs

 

Perpètuament escamparàs

D’arròs i de tartana les flaires

Secularment sofriràs

Descontents i laments de pescadors

Homes i dones d’espera abatuda

Del tros d'aigua dolça

Sortejada entre la mar i ponent

 

Envoltada de fang i de canyes. Atàvica

La barca escolta la veu del visitant

Aliè al patiment mariner de paraigua i de barret

All i pebre suculent

 

 

Enyor tardorenca

©rosa miró🌹🌹🌹

Al Jardí del Temps

 

Al Jardí del Temps

Tot es plena de sentits

Al Jardí del Temps

Florirà de les estacions, la vida

Dels joves, la saviesa

 

Al Jardí del Temps

Ni restarà l’empremta humil

D’una que volia ser poeta

Entre lleis i transitòries

Entre caps i maldecaps

Entre amistats i companys

 

Al Jardí del Temps

Amb les sagetes dels anys

No ningú es recordarà de nosaltres

©Rosa Miró🌹🌹🌹

Jardí del Temps

Universitat Jaume I

 

 

I, va, i aquella em respon:

‘Pasa la vida y de tu gloria no queda ni la memoria’

I, jo, va,  i li replique

‘Nunca perseguí la gloria, ni dejar en la memòria...’

Plaça de Sant Pere del Vaticà

 

 

La nit

Perdurable muda

La nit

Vigila ànimes la nit

Observadora gavina

Em mira, m’ignora

Després s'enlaira

Vola la nit

Enmig de la plaça

Tres parelles, un xiquet

I un guarda suís

I jo

I el meu amic

©rosa miró

 

No cal que ningú ens rasque l'esquena

 

No cal que ningú ens òmpliga el dipòsit del cotxe

 

No cal que ningú ens compre gel de dutxa

 

No cal que ningú ens canvie els rotllos de paper

 

No cal que ningú ens faça la llista de pendents

 

No cal que ningú tinga al cap allò que nosaltres tenim

 

No cal que ningú ens explique com intentar-ho

 

No cal parlar amb qui no escolta

 

No cal raspar calls

 

No ens cal més que esperar la dolça llepolia:

Camèlies de xocolata, mel i mató i un

cava brut, brut, que et mors

A temperatura exquisida

A la vora de la vora

A la vora del retorn

Avui, demà, tostemps

Quan cau l’estiu

Quan minva l’hora

Quan despleguem les catifes

Quan canviem la roba de cotó per la de llana

Quan canviem el sentir volen o sense voler

 

Castelló de la Plana, 10 d’octubre de 2024

©Rosa Miró

🌹🌹🌹

 

Jo, poeta de barri perifèric

Jo, personatge estimat per als coneguts

Jo, personatge peculiar per als desconeguts

Afirme,

Han passat els anys de la comèdia

De la resistència

D’anar i tornar, filles al coll

De portar i recollir activitats extraescolar

De llistes, llistetes, notes de calendari, notetes de posar i treure, agendes perdudes

De nits de quan arribaran les xiquetes

De nits de per què no m’han avisat

De nits de somriures i voltes de gat sobre llit: porta tancada



Jo, poeta de la perifèria

Jo, crèdula i confiada

Jo, aquella de peus al caos

Afirme,

És hora de viure, no de sobreviure

És hora de creure en el que s’ha de creure

És hora de tancar panys a absurditats, als fora llocs

És hora de frenar el cor i accelerar l’enteniment

És hora d’obrir ulls als tolls darrere la pluja

És hora de poques explicacions. Ni una

És hora de fer i desfer, cap remordiment



Jo, poeta de circumval·lació

Afirme,

No m'agrada publicar, presentar ni parlar en públic
M'agrada cantar darrere els volants de vinil

Així que, jo, poeta de convicció, secretària de professió

Afirme,

És hora d’estimar-me
És hora de cridar a les muntanyes
És hora de cercar silencis
És hora de abandonar els talons a l'albir de les onades

Jo, poeta de convicció

Afirme,

Amb tu fins l'última ratlla de l'enregistrament transtoràcic de l'activitat elèctrica a través del temps

El moviment esfèric agrisa rostres

Mans, passions, amors

Tic-tac, tic-tac secular

Postrema alenada i arreveure

Mentre l’esfera dels altres

Instant a instant, col·la bulb a baix

L’arena assecada de la memòria de rostre i veu

 

A poc a poc, un dia normal, s’oblidaran de tu

Dels moments de vida contats a la vora del vespre       qualsevol diumenge de cafeïna i d’anís

De pastís de carbassa torrada en l’estufa de llenya

Petit a petit, una nit normal, s’oblidaran de tu

A dins la cuina, a la vora del jardí

Mentre el xiuxiueig de les espurnes del foc passat

Murmurà els teus versos

Aquells que gargotejaves a qualsevol hora       amb ritme sobtat i misteriós

Aquells que esborrallaves feta un plany d’angoixa curulla

I els tornaves a encetar encabotada en no ser poeta

De rima fàcil,  melangia dolça

 

I al teu epitafi set paraules:

Ser poeta és ben difícil, poca broma

©Rosa Miró

4 octubre 2024

 

On el silenci crida al plaer immens

On les flaires muntanyenques conviden a perdre's per senderes d'herbasana

On l'esperit sura pels camps de blat

On s'escolten esquellots

Bells cants de pardals

Riures de gats

Campanes sense pressa 

On el vent suau acarona les parpelles

On l'aigua secular repeteix pendents I canta per a oïdes de ciutat.

©️🌹Miró

La Cerdanya

Plou, canten les canals

De bassals s'omple el carrer

Plou, tanquen els ulls els fanals

El poble es queda a les fosques

Ja no plou

La pluja amable

Ha escampat per Er petricor

©️🌹Miró

 

Com un bes al cel

Els límits de futures carícies
Com un infern
Les abraçades que no
Donarem en creuar-nos les mirades
Temps de silenci
D'adéus no pronunciats

Cap contacte
Com un bes al vent
Absurd serà el gest
Les mans que no donarem
A dos metres de tu, de mi

Espai entre desig de tocar
D'ajuntar les galtes
D'olorar perfums sobre pell amable
Tan lluny, tan fred
Com un bes al cel
I després la revenja

©rosa miró

Oh, natura!
Que bé et sents sense els humans de pacotilla
Mars, cels
Animals i boscos
Aprofiteu-vos!
No ha estat prou la penitència
Mirall de la bonança
Infern del neci
Orgull dels porcs
Sí, eixos que
Esclavitzen el sud del món
I governen del món el nord

©rosa miró

Castelló de la Plana, 30 de setembre de 2024

Demane perdó, guerres llunyanes per parlar de la ceba quan allà han cremat els llars

Per culpa de la ceba

Plore avui

Per culpa de la ceba

Plore sempre que la mire

Quan la talle el recorde

Quan la decape la recorde

A ella i al fill de llet

 

Ceba crua

Ceba confitada

Ceba tendra

Ceba torrada

Ceba al forn

Ceba, llàgrimes del poeta

Avui dia

Els pits atemorits no saben de cançons de bressol

Només saben de guerra

De l’horror i destrucció

 

"Perdoneu-me, guerres llunyanes, per portar flors a casa"

                                                                        Wislawa Szymborska 

                                                                        Traducció, Josep Maria de Sagarra

 

©rosa miró

30 de setembre de 2024

 

 

Com si algú haguera pronunciat el meu nom

M'alce a la matinada

Allunye del cos el confort del cotó i

Vaig com un autòmat cap a l'escala

No encenc el llum

Com si algú m'hagués preparat una tassa de cafè

Baixe els esglaons amb els ulls tancats

Em sé l'amplada, em sé l'alçada de cada graó

Entre a la cuina, a les fosques

La lluna dibuixa secants sobre el taulell

Prenc un got

Obric un potet d'herbes valerianes

Com si algú m'haguera bordat un amanyac

Absorbisc a poc a poc el brou amarg

Amb les urpes fredes com si algú m'hagués robat les sabatilles

Penso en peus nus, gelats per les aigües

De l'oceà llaminer de carn innocent que no sap nedar

Me'n vaig al llit amb una mena de desassossec

Abrace el coixí i plore i m'adorm i ronque, diuen

A les nou em desperta Bach amb la Cantata BWV147

Quina nit!

©Miró

Castelló de la Plana, 29 de setembre de 2024

La guardabarrera

Detrás de los cristales entelados por el polvo de los años

Tus ojos hablan satisfechos de la vida

Mientras te escucho atenta mirando el techo

«A ciegas he bajado la barrera,

Sin reloj he cerrado el paso a nivel

Conozco por donde van la vías, podría medirlas a oscuras»

Tu mirada, telaraña de almanaque, me observa

Mientras te oigo esperando la sorpresa

Sigues y sigues declamando

«Hoy, una naveta de trastos, una carraca

Ayer, brío. Aliento

Caderas, pechos duros como el jaspe

Manos de caldera y de carbón

Me hacían sentir embistes placenteros》

Hablas y hablas y sin pudor me explicas intimidades

Que ocultabas en frasquitos de esencia de hulla

«Aquella noche de mayo

Desnudos, entre naranjos en flor

La luna jugaba con la sombra de nuestros cuerpos

Y el rocío cantaba y al rocío gemía

Ahora me toca respirar tiempo de tinieblas

Últimos recuerdos esmerilados

Mientras los pies, lentos y torpes, hacen equilibrios en paralelas

Por dónde pasará el tren sólo de ida

Atenta estoy. No tardará»

©️🌹miró

Em dónes aigua i jo vull foc

M'ignores com ploma d'ocell

Davall la pluja

Jo no vull, d'aigua

Jo vull foc!

Dona'm la flama del teu esguard

Abrasa'm

Abandonada a la passió dels sentits

Encendré la foguera de carícies enyorada

I qui sap si demà

Contrària a tota lògica

Llance  a l'alimara

Les brases del meu desig

©️🌹miró

13 gener 2020

23 setembre 2024

 Cuques en la fusta

La pal·lidesa de la vesprada provoca melangia

Te l’apropa a les mans mentre fites el plugim

I aleshores et preguntes per què has hagut d’amprar del passat

Colpidors trastos corcats i teranyines de pedra

Hi ha andròmines cucades que hom s’empeny a rescatar

Observes el fòtil mullat per l’aiguat de tot el dia

Per la humitat de la mar propera

Per la rosada de l’aiguamoll

I només se t’acut tallar flors

Obres els calaixets de fusta i les canilles esdevenen gerros

Fas un collage de Singer i roses

I t’ho mires de reüll

Seus a la gandula. La iaia repunta

Maria cus i canta

Maria et broda ninetes de drap i explica rondalles

Quina felicitat! L’estimes tant

Baixes l’esguard als peus dinàmics sobre l’accelerador del temps

El soroll de la màquina de cosir desapareix amb les paraules de l’àvia

A les mans un telèfon mòbil amb l’opció càmera

Clic!

 En la mar d’estiu

Collarets de la sort

Polseres de benaurança

Davall un sol de plom

L'home de l' ombrel·la roja clama

“Compra, bonito, barato!”

 En la mar d’estiu

Collarets de la sort

Polseres de benaurança

Davall un sol de plom

L'home de l' ombrel·la roja clama

“Compra, bonito, barato!”

Rimbaud, “E” blanca. Les Voyelles

Jo, “E” verda. Quan aprenia a llegir...

Sinestèsia

M’agraden les camèlies blanques tot i que no exhalen perfum

M’agrada la llet de vaca, observar com al munyir-la cau al poal estrepitosa

M’agrada la neu quan hi dibuixes àngels com els frescos de cúpules toscanes

M'agrada la farina, la sal, l'arròs, els núvols de sucre, la merenga i la claror de l’albada

M’agrada l’escuma de mars d’estiu i les puntes de boixets que m’estime de la iaia

M’agraden els meus fantasmes quan venen la nit dels morts disfressats de pal·lidesa

M’agrada el paper, de bon gramatge, que m’ atén com embogit fins i tot quan l’esgarre i

l’arrugue amb ràbia bizarra

M’agraden els arbres que es despullen en tardor

M'agrade veure’t nu entre llençols de cotó o de fil d’Egipte

quan els compre a les rebaixes

M'agrada l'ardor en què a vegades em mires i l’espurneig d'uns ulls clars que

calladament desitge

M'agrada paladejar la nata que escampe pel teu cos a les nits d’estiu i lluna clara

M’agraden fins i tot les canes que no tenyeixes

M’agrada posar-me perfum amb fragàncies de mar verda

M’agraden les sardines de bota amb tomata i pebrera verda fregida

M’agrada el reflex dels meus ulls a l’espill del passadís mentre em mires els malucs

M’agrada tocar-te tot quan tu t’apegues a mi com ho fa l’heura al mur

M’agrada el cant del verderol entre els horts de tarongers quan encara no han florit

M’agrada la sima del teus ulls

I m’agrada el color de les vocals que pinte des de menuda

(a) roja, (e) verda, (i) blava, (o) negra, (u) marró