Inventari de trajectes: Trajecte 7

Hi ha dies sense sucre

Ni falta ens fa

Trajectes fofos

Bafs de font, boira fina

 

Unfles el pit en quatre temps

No respires i comptes quatre 

Bufes en quatre temps

No respires en quatre temps

Tornes a unflar el pit

Així, una, dues, tres

Vegades i les que facen falta

Abandones el pensar

El deixes per altres cunetes

Automatitzada, embadocada

Adormida, llunyana

Cap al front cap a la feina

Ara un clàxon estrident

Ara un crit d'un neumàtic

Quin esglai!

 

Hi ha dies sense sucre

Però també sense pebre

Allò que hom diu un ni fu ni fa

I anant anant ens menja 

El nostre almanac a foc lent

Com la corcadura de sorra

©🌹miró

Castelló de la Plana, 13 de desembre de 2024

 Inventari de trajectes: Trajecte 6

 klipartz.png

RACC autoescola.jpg

Ell va estar secretari de l'Automòbil Club, donava l'eixida a les curses

De mal humor?  No, no, que va

De moltíssim malhumor, millor

A l’autovia avui no conduïa jo

Posseïda, ensenyava el codi de circulació

Jo —xa, animal, ves per la dreta, que no em veus?

Jo —ves, ves, tros de burro!

Jo —segur que dius "dona havia de ser"

I jo cap cot tot repetint-me —tu no ets ell, fotre. No ets ell!

I jo cap cot penedit, tot repetint-me —tu ets tu. A veure si ho captes

Ell (passat imperfet) ensenyava el codi de circulació in situ, histriònic —ruc! Em cague amb la bruixa que et va parir!

Fill de ...! —i amb el dit cor de la mà esquerra feia una boti

I jo cap cot —tu no ets ell, tu ets tu, tu no ets ell. Domina l'emoció

I així fins al fixador laboral

Travesses el llindar que anomenes del temps que no és teu

I encetes la dansa arterial

Dimarts 10 de desembre de 2025

💣145/89

💗73

El cor, de vegades, se m’alimenta de passats bruts

Gravats a foc en el lloc més recondit del sentit

Allà dins, bull com l’aigua al foc

I fa mal

©🌹miró

 

Els diumenges 

El meu gosset

L'Ausiàs March - Llir entre cards

Manteta d'estar

Quelcom dolç
Un café
Dos silencis

Sols el vent
Crida la fura dels déus

I demà dilluns

©️🌹miró

8/12/24

Un 8 de desembre de 1980 van assassinar John Lennon

 
Quin plaer més tendre

Que lleugera l’ànima

Serenor de pau

 

Quin plaer tindre’t

Així, sense tenir-te

 

Quin goig llegir-te

Amb esguard confiat

 

Quin ànim tranquil

Carícia dels teus mots

 

Petits, menuts

Dolços com l’arrop

I així, note pler 

Sense jo voler

 

©🌹rosa miró

Abans de pensar-se un vers

Abans de pensar-se un vers

S'ha de passar el cervell pel 

Tamís dels sentits

Palpar el teclat, el paper, un bes llarg

Escoltar  el cant de la música, de la pluja i del vent

Veure esvanir-se el temps cap al punt de fuga, el mar, la mar

Assaborir el fang sanglot, la glucosa vida, la xocolata

Mentre olorem l'amor, el silenci, el desamor 

O el crit

🌹©️rosa miró

2 desembre 24

Inventari de trajectes
Trajecte 5

RUNNING o les llosses del temps

Ahir al matí, fresca com una camèlia rosa

Cap a l’oficina conduïa la calessa

Escoltava Miles Davis, geni jazzístic

De sobte un cos

Ferm, proporcionat

Cames a la boira, corria per la cuneta

 

Quin cos, quina fortor, mentre els

Tarongers jo de gaidó

Simulava mirar o no

Quin cos, un cos miquelangèlic

I per què no?

Per a mesurar-lo a pams

Amb tot el respecte

 

Running?

©🌹miró

28 de novembre de 2024

Menja'm

Tasta'm

Mossega'm

Nota encara la textura dels fruits

Abans del temps de les ombres

Abans de les eternes calendes

©🌹miró

abril 2020 jo anava cap als 59 anys

Deu versos heptasíl·labs més un rimats

Jo tinc un amor petit

Mestre espars de la paraula

Guardià del mot embogit

Entre línies fora aula

Capta el so del meu pesar

Jo tinc una cort celeste

D'àngels i procuradors

Cada nit el seny els preste

Amb por dels acoradors 

Per si la llengua em tallen

Per si ja mai puc versar

26 novembre 2024

©🌹miró

El cop que et dona el vers sobtat no és el mateix que el vers treballat buscant la rima. 

M'agrada el ritme, la musicalitat.

Poeta de vocació i secretària d'ofici.

No puc ben dir autodidacta, el camí m'ofereix mestres i ganes de fer sendera

sense perseguir la glòria ni deixar en la memòria els meus versos de raval

Deu heptasíl·labs sense rima

Jo tinc un amoret minso

Un escadusser de mots

Guardià de les paraules

Que entre línies i ratlles

Marca el so del meu pesar

 

Jo tinc una cort celeste

D’àngels procuradors

Cuidant els ritmes i rimes

Eixos que tu has descobert

I que jo encara no veig

26 de novembre 2024

©🌹miró

Que fotuda l'ànima de

La poeta que per al 

Malestar vomitar i 

Convertir-lo en versos 

Necessita de la soledat

D'un mar d'esbarzers

©️🌹miró

Entre vers i vers sent la fragilitat

Cavalcar a llom silent

Ho noten les meues mans i els meus genolls

Els meus cabells i els meus pits decadents

Entre poema i poema s'amaga 

El plor, la por

A la paraula que mai no escriuré

Quan el caos esdevindrà pau

©️🌹😎

20/11/24

 

Allò que sembla meu:

La llibertat de la paraula

La carícia d'una frase

La conjugació del ritme

El dringar de dues copes de versos

🌹©miró

7.

Set de set

No us enganyeu

Sé el que significa quan el pare demanava pel seu pare

Sé el que significa quan el pare no recordava somriure

Sé el que significa quan el pare em confonia per un vostè

I ahir la meua mare em va preguntar per sa mare

Novembre 2024

©🌹rosa miró

6.

Sis de set

Avui, mosset a mosset

Glopet a glopet

Ella es quasi feliç, vull pensar

Ahir no va riure

I demà, riurà la mare, demà?

En la visita vespertina ho descobriré

La del dolç petit de xocolata

De coques de tomata, mal fetes, de Castelló

De pastissets de moniato i tramussos, li agraden tant!

I eixe olor a gran per les estances

Tan distint del de vida de les maternitats

Novembre 2024

©🌹rosa miró

5.

Cinc de set

Enamorada

Nits de ronda en nits de maig

Festes majors

Malifetes adolescents

L'escola

El gos

Els càntirs a la font

Arrelada

Després vindria la foto de boda

Novembre 2024

©🌹rosa miró

 4.

Quatre de set

Vuitanta-nou anys desarrelada

Alletament truncat

Infantesa de pares enyorada

Adolescència d’arreplega que te’n vas

Baixes a ciutat, mana el pare

Et cases a ciutat, mana mal l’home

Novembre 2024

©🌹rosa miró

 3.

Tres de set

No cal patir

Ha patit massa

No cal pregar

Ha pregat massa

No cal mentir

Ha mentit massa

No cal explicar

Ha justificat massa

És temps d'abandonar la por

Malgrat la imminent demència

I jo em plene de pena, i, de vegades

Amagada, l'aigua m'inunda els iris

I em costa anar, i, de vegades

No aniria

Però vaig, cansada del treball

Vaig, i la busque entre les iaies

I ella m’agafa de la mà amb mans transparents

Poca pell i molt fineta

I jo li porte joies de mentida

I als seus dits les hi anelle

I ella em pregunta pel meu pare

I ella em pregunta per sa mare

I jo no sé ja què dir

Novembre 2024

©🌹rosa miró

2.

Dos de set

Millor així, si bé ho penses

Ella es quasi feliç. Jo quasi

Perquè ella gaudeix de l’estima

Perquè ella gaudeix pintant i la pentinen

Perquè ella ja no sap pensar

Millor així, si bé ho penses

Novembre 2024

©🌹rosa miró

1.

 

Un de set

Se li esmuny la vida, mosset a mosset

Glopet a glopet de suc de taronja

Degotadors de seny, alambins estranys

Espremedors de lucidesa

Què feu deus del caos amb el cervell de la meua

mare?

Novembre 2024

©🌹rosa miró

 

Deixaré ara que tot repose sol

Cediré a l’impuls i revindrà calm

Cobejat sentir de colpidor mot

Esbalaïda reprendré el teu salm

Com perfetamor nomoblides

Deixaré ara que tot repose sol

Atorgaré l’anhel ardent i foll

Al deler d’un vers en roig atzarós

I seré jo qui ompla d’aigua el doll

Malenconiós ablatiu tal volta

Rapsoda subtil de belles mans

Ets com la trompeta de Chet Baker

©Rosa Miró

Una rosa negra de Halfeti

 

7

Pensar, pensar, avui no pense.

Avui a anuncie!

GRAN OPERA BUFA¡¡¡¡

-Comèdia de la quimera

Aquest dijous en tots els dials de ràdio i televisió.

Carnestoltes, moltes voltes
I Nadal de mes a mes
Pasqua totes les setmanes
La Quaresma mai vingués

Sobren les mentides
Ens calen alenades
La meua terra no dorm
La meua terra fermenta
L’Albufera es podreix
I els carrers negats, emmerdats

Què esperem del protagonista d’aquesta tragicomèdia?
Segons ell, “habrá todo lujo de detalles”
Què producte ens vendrà?
Què ens oferia amb “todo lujo de detalles”?
Un taüt?
Un boç?

Volem la veritat amb tot el rigor detallada
Estem cansats i bruts de fang

©rosa miró
Han passat tretze dies i la nostra terra s’està cansant d’esperar

 

Una rosa negra de Halfeti

6

Ara renegue!
Ara cride!

S'han perdut llibreries // s'han ofegat llibres i llibres en magatzems humils // s'han inflat els perfils dels ninots de falla i la fusta de violoncels, violins i viola, i la pell dels tambors i les tecles de piano blanques ara totes negres i les batutes de músics

S'han inflat les restes dels enderrocs de vides normals d'un dilluns normal últim dilluns d'un ooctubre mortal

Savis, incompetents, superiors a ciutadans normals, què?

Col·legis// documents // naus industrials // alegries // projectes // s'ha inflat la impotència // la raó de continuar vivint sense res // sense sabates // sense pijames // sense somriures

Per favor, que no ens ofeguen la cultura sanadora.
El cant del poble
L'esperança del meu País Valencià
©️🌹miró

 

Una rosa negra de Halfeti

5

El tren de l’estrapelo a tres dies del 14 d’octubre de 1957

 

Plou bravament i violenta

De nit l’estació respira poc

Sols estan els que estan sempre

Els que saben què porta el tren i qui ve

 

Plou brutalment i salvatge

Bancs marbre a la saleta d’espera

A Teresa li fan mal les natges

A Doloretes el cap

Les nenes venen de nit, per si de cas

Van a les fosques, per si de cas

 

Teresa, la major, no té por aquesta nit

Els homes furta gallines no es mullen

La foscor és més negra que fa estona

L’estació ronca i sols estan els que estan sempre

 

Teresa plora, Doloretes la mira

El cap d’estació crida un incident, un accident amb dos cudols

Més grans que un vedell

Han tallat la via. Fins demà no arriba el tren

 

Au! Dolors, marxem a casa que plou!

Diluvia a l’estació

Teresa, Dolors i d’altres

Van xops a les seus cases

Despagats i adolorits,

D’Alaquàs fins a Torrent

Mala nit

©🌹miró

La riuada de 1957

 

Una rosa negra de Halfeti

4

El riu ho donava tot

El riu feia camí

El poble confiat

El poble treballant

Els rics més rics

 

El riu ho omplia

Tot de vida

El poble més o menys feliç

El poble festejant

Els rics més rics

 

Revestit de mort el riu

amb la fura de la deessa

El riu s'ho ha engolit tot

Maleïts sigueu eternament, riu, gotes de plom i la cort celestial que us justifica

©🌹miró 

L'any de la riuada.- Segle XXI

 

Una rosa negra de Halfeti

3

Escolteu València a les fosques?
Avui plora llàgrima d'argila
Avui, demà, tostemps

Escolteu el meu poble al gall?
No hi hi albada més trista
Avui, demà, tostemps

Escolteu la nostra terra! Altius!
Res de cap cot!
Força!
Coratge!
Avui, demà, tostemps

🌹miró

Riuada del 2024

 

Una rosa negra de Halfeti

2

Sempre m'ha agradat la pluja, amable

La que m'arrissa als cabells

La que em davalla formiga per l’esquena

La que m’acaricia els pits i garapinya els mugrons

 

Sempre m’havia agradat la pluja, amable

La necessària, la que fa saó

Aquella que fins l’últim dilluns d’un octubre, maleït

M’embruixava i em posseïa i em feia eixir al jardí clos

 

Sempre la pluja i jo. Jo i la pluja. La pluja i jo

La pluja percussora: xip-xap  xip-xip-xip       xàfec

La pluja que mulla la roba

La que desmarca pentinat perruquer de les iaies presumides

Odiaré la pluja el que em resta per viure

©🌹miró

29 d'octubre 2024

 

Una rosa negra de Halfeti

1

La meua terra està de dol

El cor s'ofega amb els vòmits del cel

Tragèdia humana

Tragèdia anunciada

Apocalípticament i devastadora

La meua terra s'ha omplert

D'ombra

Centenars de morts

On han anat els desapareguts?

Mares d'amigues sense casa

Sense queviures

Sense aigua

Per la sendera de fang 

Des de la capital fins Alfafar

Des de Xiva a Picanya

Paiporta, Aldaia, Torrent, Massanassa, Sedaví

Negra com una rosa turca de Halfeti

L'ànima crida impotentment desgarrada

La meua terra s'ofega

I el meu cor no sap on arrapar-se

©️🌹miró

Castelló de la Plana, 31 octubre 2024

Any de la riuada 

 

IV

 

Estacions (sabates a les andanes)

 

Petjades

Encunys d'un passat sobre els mateixos llocs

Marques de temps

Rastres de polímer, de xarol

De plexiglàs de cuir

 

Vestigis recents de calçat desgastat

Espardenyes nòmades

Sandàlies polsegoses

Sabatilles bohèmies (tresors!)

 

Ruques i obstinades

Les sabates ens pugen als vagons

I entestades de desig

Ens condueixen, cabudes

Entre venes paral·leles

Enganya-ulls i vies mortes

 

Coturns en fila per andanes fastiguejades

De monòtona rutina

Furgons somnàmbuls de peus narcotitzats

Com espantades ànimes que atrapa la inèrcia

Veloç

Embotint-nos en túnels

Defugint desnivells

Avorrida cadència

 

Xut-cu xut-cu

Xut-cu xut-cu

Xut-cu xut-cu

 

 

Fredes estacions de trens nocturns

Mussols d'ulls-fanals projecten

L’ombra de rosegadors invisibles

De vies glaceres

De gent que veus però no et veu

 

Altaveus

Megàfons d'arribades i de partides

D'oblits

De melangies

 

Pantalles compte-temps-invers

Càmeres espia de consciències

De rates de ciutat

D’ombres de pleniluni

I obscuritats de lluna amagada

Projeccions trencadisses d'un mateix que ens aterren

La poquesa

Enmig de la pèrdua de l'ànima

Ens sorprèn com el brunzit d'un tren que ve

Escoltem en la distància fantasmagòrica

El compàs de la màquina sobre els rails

Com la nostra vida posada sobre un punt de fuga

 

Locomotores

Portes

Escales mecàniques

Combois

Orelles sorpreses

Tenors anònims

Sopranos ignotes

Guitarres, violins, violes, violoncels

Orquestres de cambra sense concertino

 

Bandes de posar i treure

Eventual conegut que no et saluda

Corxeres en solitud

Semicorxeres

Claus de fa sense sol

I sabates

Munts de sabates

Mudes

Rítmiques

Lentes

Botins durs suportant genolls

Peus amb calls

Malucs de dones grans

Malhumorats bastons de homes vells

 

Sabates

Ciutats

Trens

Andanes de temps: baixadors de destinació

On els sentiments s'abandonen

A l’espera del proper tren

I, agònics desitgen que arribe

Que aquesta vegada no passe de llarg

 

Els pantògrafs miren però no poden parlar

©rosa miró

Castelló de la Plana, 30 d’octubre de 2024

 

El meu país està de dol i el meu cor s'ofega amb els vòmits del cel

 IV

Estaciones (zapatos en los andenes)

Huellas

troqueles de un pasado sobre los mismos lugares

marcas de tiempo

rastros de polímero

de charol

de plexiglás

de cuero

Vestigios recientes de calzado desgastado

alpargatas nómadas

sandalias polvorientas

zapatillas bohemias (¡tesoros!)

Tercos y obstinados

los zapatos

nos suben a los vagones

y empeñados de deseo

nos conducen, cabezotas

entre venas paralelas

trampantojos y vías muertas

Coturnos en fila por andenes hastiados de monótona rutina

furgones sonámbulos repletos de pies narcotizados

como asustadas ánimas que atrapa la inercia 

veloz

embutiéndolas en túneles

soslayando desniveles

aburrida cadencia 

chu-cu chu-cu

chu-cu chu-cu

chu-cu chu-cu

Frías estaciones de trenes nocturnos

búhos de ojos-faroles proyectan

la sombra de roedores fantasma

de vías glaciares

de gente que ves que no te ve

Altavoces,

megáfonos de llegadas y de partidas

de olvidos

de melancolías

pantallas cuenta-tiempo-inverso

cámaras espía de conciencias

de ratas

de sombras de luna llena 

y obscuridades de luna nueva

proyecciones quebradizas de uno mismo que nos aterran

Oquedades

En medio de la pérdida del alma somos sorprendidos

por el zumbido de un tren que viene

Escuchamos en la distancia noctívaga 

el acompasamiento de la máquina sobre los raíles

que son nuestras propias vidas puestas sobre un punto de fuga

Locomotoras

puertas

escaleras mecánicas

convoyes

oídos sorprendidos

tenores anónimos

sopranos ignoradas

guitarras u

orquestas de cámara sin concertino

Bandas de quita y pon

Eventual conocido que no te saluda

soledades ignotas

corcheas

semicorcheas

claves de fa sin sol

y zapatos

todo lleno de zapatos

mudos

rítmicos

lentos

ajados botines soportando hinojos,

pies

caderas de ancianas,

malhumorados bastones de ancianos

Zapatos

ciudades

trenes

andenes de tiempo: apeaderos de destino

donde los sentimientos se abandonan a la espera del próximo tren

y, agónicos

desean que llegue y 

que esta vez no pase de 

largo

Los pantógrafos no pueden hablar