Inventari d'un pretatge

Rossinyols 

Un far perdut 

Set pedres desgastades de la platja d'El Pinar en equilibri tres a quatre 

Una caragola de veritat heretada 

Una barca catalana de Cotlliure feta a mà 

Un flascó menudet amb arena d'Argelers 

https://cat.elpais.com/cat/2019/02/20/cultura/1550691833_301236.html

Un flascó normal amb arena i dues pedres erosionades de la Platja d'Argelers 

Una caseta de banys de Tabarca 

Una caseta de fusta —maquineta 

Dos fars de l'Atlàntic bretó 

Tot al seu lloc 

Entre llibres va la mar

Entre camins d'aigua salpa el poema

Qui sap

 Avui m'han preguntat per què m'agrada i què significa per a mi la poesia.

—Sentir efímer, essència d'un instant que perdura amb la paraula, plaer i càstig a la vegada

 El poema d’amor més bonic del mon

El poema d’amor més bonic del mon

Eres tu

Amb el teus defectes

Amb les teues virtuts

Amb les teues rareses

Amb els teus its i uts 

El poema més bonic d’amor del mon 

Eres tu

Amb els teus silencis que deixe d’escoltar 

Amb els meus records de pare tota mida

De pare que escolta i mira

A les filles de menudes

A les filles independents, solidàries, empàtiques i senzilles

Que hem portat al present de rostre vell

El poema més bonic d’amor del mon

Som nosaltres

Amb els nostres secrets

I les nostres bogeries

Insula oblivionis

T’escoltava callada

L’esguard borni

Dins d’un vestit comprat per l’ocasió

A les mans dos cafés

Alteraven el silenci d'un passat imperfecte

On, més que perduda,

La passió vos la van llançar a la foguera de gel

El miraves, et mirava

Quants anys

Els seus cabells horts de clarianes

Els teus tenyits de cendra i temps

Les llàgrimes a flor d’iris

Quant de temps

Aquella lluita incansable va perdre tot el sentit amb els calendaris

Avui, dos estranys anhelen companyia per a la ruta més enigmàtica

Navegar de la mà a l’Illa Oblit serà tot més fàcil

Amb els vostres passats, els vostres secrets

 Ulisses

Quantes vegades he somiat la torxa del far

Que assenyala al lluny el meu poble, Ítaca

Quantes nits he somiat els peus caminant aquest retorn

A la terra dels meus fills

A la terra dels teus ulls, verds com les praderes de posidònia

Quantes voltes he imaginat els teus llavis, els teus pits, el teu ventre

Vint anys i a cada instant el teu nom, Penélope

Afirme, he viscut passions, presons, luxúries i encanteris

Afirme, he cobert dones i desitjos: Nausica, Circe, Calipso

Mes tu, sempre tu amb mi, muller

Tu, entre deliris, batalles, sirenes i monstres

Tu, entre lotòfags, lestrígons i ciclops

Tu habitaves en mi quan he baixat als inferns

Quan m’he lligat al pal de la nau

Avui, davant teu revestit de mendicant

Pretesa heroïna de la pàtria del meu pare

Per tu, fidel i astuta teixidora

Cenyiré l’arc i els dotze ulls de les llances traspassaré amb la fletxa

Per tu, per mi, pel nostre amor no gaudit

Només vull obrir els llavis entre les teues sines

Besar els teus iris maragda, esvanir-me eternament amb tu

Muller, la meua joia, perdona’m!

 La dansarina del capitell

Herodes Antipes la va fer ballar...

Mira tafanera l’ànima inquieta

El relleu del capitell, temptació revestida de pedra

En la tranquil·litat densa del claustre

S’atura la mirada pelegrina sobre

Els pits, sobre el melic, sobre els malucs

Sobre els braços de fàbrica sensual provocadors de passions secretes

De Salomé dansaire, el ventre nu

Sospira el monjo un prec incert

Davant el ball de la dona nua, seducció de pedra

Poenitentia, peccatum, daemonium, poenitentiam!

Entre nones i laudes, flagell de carn penitent

Entre maitines i completes, silent mea-culpa-mea-culpa-mea-culpa

De la cel·la al claustre, del claustre a l'hort

De l’hort a la paraula, de la paraula a la cel·la el desig el mata

Imagina el frare la dansa dels set vels

La dansa dels set secrets

La dansa dels set pecats

Rosa Miró

Capitell del claustre de Sant Martí del Canigó

Del text i de la fotografia ©rosamiró

La mare busca

La mare busca a contracorrent 

Els aneguets a la seua

La mare pateix

Ells juguen aliens al maldecap de la mareta

Damunt un llit inflable deixat portar corrent sèquia baix 

Cargols d'Arquimes

A punt del colapse

Més plàstic

Més inconsciència

Més brutícia

Més tortugues 

                          americanes

Entre tarquims i nenúfars

Sura el caos negre

Futur malsà 

Rebesnéts dels nostres néts

Què vam fer?

Quina terra maleïda!

Quina herència mal ferida

Mentre l'humanitat empastra

La mar plora

Mentre els humans l'empapussem

La mar s'engarrofa

S'ofega el mar

Per culpa nostra

 

Allegro aperto in itinere

Oboe Concerto in C major K 314

Clàssica

Com un llenç de perpendiculars i paral·leles

El cel a nou dies de novembre

Com una pintura impressionista

A Les Agulles, volcà mediterrani

Bufa un núvol com fum als cims

Com dues gallines de corral

La garsa negra i la garseta blanca

Sortegen a crits la vida d’un samaruc

La sèquia assecada, el Camí Fondo

De flaires rebutjables, sentors per a un adob

Onze gegants que un dia s’encendran

Tres cavalls i una burra catalana

Aboquen les orelles per les finestretes de sa casa

L’home astronauta els camps de bleda

Enciam i col perfuma amb No. 5 Insecticida de Lux

I el Mozart, mentrestant, m’alegra l’apertura

Del penúltim dimarts d’un octubre que s’esmuny

Mentre vaig a la feina repassant imatges

Pregant a la memòria immediata un record que no un oblit

Per escriure aquest versos

Tan de matí-mañana (que deia la padrina)

I també els ebrencs

La culpa de tot plegat

La culpa d’aquests versos

El disc doble The Romantic oboè que vaig trobar anit

Avui toca clàssica, ja n’estic farta de jazz

©Rosa Miró

Castelló de la Plana, 22 d’octubre de 2024

Pel Camí Fondo a la feina

Allegro aperto in itinere

Oboe Concerto in C mayor K 314

Como un lienzo de perpendiculares y paralelas

El cielo a nueve días de noviembre

Como una pintura impresionista

En Les Agulles, volcán mediterráneo

Sopla una nube como humo en las cimas

Como dos gallinas de corral

La urraca negra y la garza blanca

Sortean a gritos la vida de un samarugo

La acequia seca, el Camí Fondo

De aromas desechables, sentores para un abono

Once gigantes que un día se encenderán

Tres caballos y una burra catalana

Asoman las orejillas por las ventanillas de su casita

El hombre astronauta los campos de acelgas

Lechugas y coles perfuma con No. 5 Insecticida de Lux

Y el Mozart, mientras, me alegra la apertura

Del penúltimo martes de un octubre que se desliza

Mientras voy al trabajo repasando imágenes

Orando a la memoria inmediata un recuerdo que no un olvido

Para escribir estos versos

Tan 'de matí mañana (que decia mi madrina)

Y también los ebrenses

La culpa de todo

La culpa de estos versos

El disco doble The Romantic oboe que encontré anoche

Hoy toca clásica, ya estoy harta de jazz.

©Rosa Miró

Castelló de la Plana, 22 d'octubre de 2024

Por el Camí Fondo hacia el trabajo

M'agrada

Comenta

Envia

Comparteix

I et recordarem 

Secularment i eucarística

18 octubre 2024

Betxí

Palau Castell

El Pont Cooperativa de Lletres

©de la fotografia Vicent Jaume Almela

 

La poeta sofreix

La poeta sofreix d'incomprensió sovint

Passa de l'enyorança a l'estat òptim de l'ànima

Avui té nostàlgia d'aquelles paraules de febrer

I mor de pena

No li ve de gust fer dissabte de calendari dona

Avui creuaria el  zenit pel poema

Però la poeta calla

Sap certa que la vida està envoltada

de presons invisibles on la llibertat compleix condemna

I així, en un anar i tornar l'ànim paleta d'olis va pintant dies almanac que ningú no interpretarà com ella

La poeta sap quant de poderós pot arribar a ser el silenci.

©️🌹miró

Castelló de la Plana, 19 octubre de l'any sense tardor

 

L’àngel saludà la dona

 

Ja no parlareu

Desconeixeu si arribareu a trobar-vos

El que havia de passar no ha passat

Millor

Cal viure d’una vegada, no sobreviure

Millor

Com un àngel arribares enmig d’aigües bel·licoses

Semblàveu idèntics

Idèntiques músiques, idèntics gustos gustatius

Deliri per la paraula, els sons, la llengua

Immensurable estima als fills, a la mare, a la companya, al company

Poeta i poeta. Casualitat, sincronia, desfici?

Millor

Vas despertar allò que era d’ella i no ho sabia

Com una brisa de matinada

Vas avivar el desig d’escriure, de viure, de saber, de sexe

Com una alenada, vas arribar i te’n vas anar

Així, tal qual. A través de la paraula

Millor

No t’oblidarà mai, ella m’ho ha dit

 

17 d’octubre 2024

©rosa miró

Aquests dies tinc la sensació que tu,  pare, em vols dir adéu definitivament

Hui fa onze anys, un mes i quatre dies

D'aquell adéu gelat i perfumat de Magie Noir

Et veig per les rotondes, al centre de salut, vora platja

Gorra al cap i cara agra

Què vols, papà?

Jo ja t'havia oblidat

El que no em vas dir mai

Ja no figura enlloc

Les paraules amoroses

La confiança, els consells...

Han perdut el torn de paraula

Sols ens queda el no-res

Que per no ser, no és res

Buit absolut. Zero

©️🌹Miró

15 octubre 24

Randa i fullatge fan públic els  aromes tardorals

La veu de la mar ritma amb el bufec del vent i la gavina sura

Els primers firaires de Tots Sants acomoden llars en terrenys de lloguer

Al caliu de les brases, espera l'embotit i les pebreres i les cebes

 

Els ocres, els grocs, els verds perdedors

Un roig salvatge, un roig intens, un granat o un negre morat

Naturalesa viva:

Pometes de pastor

Cireres d'arboç

Cireretes galzeran

Tapaculs, ginebrons, murtons (com pèsols)

La pinassa cruix davall el peus folrats fins l'abril

El margalló endèmic saluda mans obertes com ventalls

 

La flaire dels bosc: timó, farigola, romer

Bolets i l'esclat dels lliris d'aigua

El xiuxiueig del rierol de la vida davallant pel caminoi

Ja no canten les xixarres. Ja no s'escolten els grills

 

Tardorenca melangia, enyor per moments. I l'oblit

Passarà factura on acaba la cella i palpita el cor.

 

Entre Alcossebre i Les Santes

Entre el 9 i el 13 octubre

Tardor 2024

©️🌹miró