Randa i fullatge fan públic els  aromes tardorals

La veu de la mar ritma amb el bufec del vent i la gavina sura

Els primers firaires de Tots Sants acomoden llars en terrenys de lloguer

Al caliu de les brases, espera l'embotit i les pebreres i les cebes

 

Els ocres, els grocs, els verds perdedors

Un roig salvatge, un roig intens, un granat o un negre morat

Naturalesa viva:

Pometes de pastor

Cireres d'arboç

Cireretes galzeran

Tapaculs, ginebrons, murtons (com pèsols)

La pinassa cruix davall el peus folrats fins l'abril

El margalló endèmic saluda mans obertes com ventalls

 

La flaire dels bosc: timó, farigola, romer

Bolets i l'esclat dels lliris d'aigua

El xiuxiueig del rierol de la vida davallant pel caminoi

Ja no canten les xixarres. Ja no s'escolten els grills

 

Tardorenca melangia, enyor per moments. I l'oblit

Passarà factura on acaba la cella i palpita el cor.

 

Entre Alcossebre i Les Santes

Entre el 9 i el 13 octubre

Tardor 2024

©️🌹miró

 

 

 

La iaia atén

Plegades les mans

El pas del temps

El rostre de qui la mira

El mirall retorna

Clic-cluc 

La visita observa

Laxes les cames

Petri el semblant

De la dona sàvia

De la dona vella

Sempre callada

La dona gran

 

©Rosa Miró

 

    - Palau Pams, Perpinyà

Quan la natura acarona les parpelles

Quan el silenci parla

Quan la brisa pentina el blanc de la vida

Quan el paisatge entona melodies de tonalitats alegres

Quan raones caminant

Quan mires al blau

Quan estàs bé perquè estàs bé

Quan unes ales et pugen fins a la punta del tossal

I et fas menut

https://open.spotify.com/track/26Prfvk9o5cwyLMCl5zQMS?si=8d038b92fc8d4e77

Estany de Les Boullosses, 2700 mt 

  

 

II

 

M’atrau el ponent,

rode imantada com un giroscopi,

recolze l’esguard sobre les muntanyes roges,

i de seguida el deixe a l’arena

mire a llevant,

mire el far,

i dalt, allà dalt,

davall del cel,

entre núvols i desitjos,

la veig.

 

La gavina no sap de nucs mariners,

talla el vent, sura i planeja.

 

Ingràvida solitud!

 

Com l’arganell,

sóc part de l’ àncora,

no puc volar.

©rosa miró

 

 Pols, la terra de ma terra és pols del meu camí que a mon dolor s’aferra

pols mística i eterna llaor de l’infinit

Ma terra és un deliri.

 

(Bernat Artola)

 

Terra i mar

 

Introspecció

I

Un vaixell cala la solellada badia,

com un gnòmon,

projecta l’ombra del temps

i amb l’experiència de l’amant perfecte

acarona els llavis de la rada.

 

El sol s’oculta al moment entre cúmuls morats,

blau marins,

quasi negres.

 

La nuvolada enfosqueix el capvespre,

l’esperit perd tota alenada,

vels tempestuosos s’acosten,

intimiden,

la mar desfeta s’acosta 

No sé cap on tirar.

Vaig a la ronsa.

Mire el cel,

mire la mar,

mire l’interior de la meua solitud i

por.

 

Sempre m’han esglaiat les tempestes de l’ànim,

com en la mar,

no tenen seny.

©rosa miró

 

CAMINS D’AIGUA,

PARAULES DE MAR

XXII Premi Miquel Peris i Segarra

Premis de la Mar 2015

 

 

 

 

Eixes ones, mirall de les estrelles, me guarden tants records, que em plau reveure tot sovint en elles mos somnis que són morts.

 

-Jacint Verdaguer

V

La riba teixeix randa,

filigrana de boixets,

mentre l’horitzó em pregunta:

Ets gavina?

Ets sal?

Barca nua?

Tal volta un far?

 

Ordeix sinagües de blonda

mentre l’horitzó mormola:

jo...

jo...

jo?

 

Aureola misteriosa,

tot es desfà com la sal,

tot s’esmuny com l’arena entre els dits.

 

Rien est éternel,

escric versos en francès,

a la vora de la platja pinte un cor i pose amour

i a l’ instant,

una onada tot ho esborra.

©rosa miró

CAMINS D’AIGUA,

PARAULES DE MAR

XXII Premi Miquel Peris i Segarra

Premis de la Mar 2015

 Perpètuament escamparàs

 

Perpètuament escamparàs

D’arròs i de tartana les flaires

Secularment sofriràs

Descontents i laments de pescadors

Homes i dones d’espera abatuda

Del tros d'aigua dolça

Sortejada entre la mar i ponent

 

Envoltada de fang i de canyes. Atàvica

La barca escolta la veu del visitant

Aliè al patiment mariner de paraigua i de barret

All i pebre suculent

 

 

Enyor tardorenca

©rosa miró🌹🌹🌹

Al Jardí del Temps

 

Al Jardí del Temps

Tot es plena de sentits

Al Jardí del Temps

Florirà de les estacions, la vida

Dels joves, la saviesa

 

Al Jardí del Temps

Ni restarà l’empremta humil

D’una que volia ser poeta

Entre lleis i transitòries

Entre caps i maldecaps

Entre amistats i companys

 

Al Jardí del Temps

Amb les sagetes dels anys

No ningú es recordarà de nosaltres

©Rosa Miró🌹🌹🌹

Jardí del Temps

Universitat Jaume I

 

 

I, va, i aquella em respon:

‘Pasa la vida y de tu gloria no queda ni la memoria’

I, jo, va,  i li replique

‘Nunca perseguí la gloria, ni dejar en la memòria...’

Plaça de Sant Pere del Vaticà

 

 

La nit

Perdurable muda

La nit

Vigila ànimes la nit

Observadora gavina

Em mira, m’ignora

Després s'enlaira

Vola la nit

Enmig de la plaça

Tres parelles, un xiquet

I un guarda suís

I jo

I el meu amic

©rosa miró

 

No cal que ningú ens rasque l'esquena

 

No cal que ningú ens òmpliga el dipòsit del cotxe

 

No cal que ningú ens compre gel de dutxa

 

No cal que ningú ens canvie els rotllos de paper

 

No cal que ningú ens faça la llista de pendents

 

No cal que ningú tinga al cap allò que nosaltres tenim

 

No cal que ningú ens explique com intentar-ho

 

No cal parlar amb qui no escolta

 

No cal raspar calls

 

No ens cal més que esperar la dolça llepolia:

Camèlies de xocolata, mel i mató i un

cava brut, brut, que et mors

A temperatura exquisida

A la vora de la vora

A la vora del retorn

Avui, demà, tostemps

Quan cau l’estiu

Quan minva l’hora

Quan despleguem les catifes

Quan canviem la roba de cotó per la de llana

Quan canviem el sentir volen o sense voler

 

Castelló de la Plana, 10 d’octubre de 2024

©Rosa Miró

🌹🌹🌹

 

Jo, poeta de barri perifèric

Jo, personatge estimat per als coneguts

Jo, personatge peculiar per als desconeguts

Afirme,

Han passat els anys de la comèdia

De la resistència

D’anar i tornar, filles al coll

De portar i recollir activitats extraescolar

De llistes, llistetes, notes de calendari, notetes de posar i treure, agendes perdudes

De nits de quan arribaran les xiquetes

De nits de per què no m’han avisat

De nits de somriures i voltes de gat sobre llit: porta tancada



Jo, poeta de la perifèria

Jo, crèdula i confiada

Jo, aquella de peus al caos

Afirme,

És hora de viure, no de sobreviure

És hora de creure en el que s’ha de creure

És hora de tancar panys a absurditats, als fora llocs

És hora de frenar el cor i accelerar l’enteniment

És hora d’obrir ulls als tolls darrere la pluja

És hora de poques explicacions. Ni una

És hora de fer i desfer, cap remordiment



Jo, poeta de circumval·lació

Afirme,

No m'agrada publicar, presentar ni parlar en públic
M'agrada cantar darrere els volants de vinil

Així que, jo, poeta de convicció, secretària de professió

Afirme,

És hora d’estimar-me
És hora de cridar a les muntanyes
És hora de cercar silencis
És hora de abandonar els talons a l'albir de les onades

Jo, poeta de convicció

Afirme,

Amb tu fins l'última ratlla de l'enregistrament transtoràcic de l'activitat elèctrica a través del temps

El moviment esfèric agrisa rostres

Mans, passions, amors

Tic-tac, tic-tac secular

Postrema alenada i arreveure

Mentre l’esfera dels altres

Instant a instant, col·la bulb a baix

L’arena assecada de la memòria de rostre i veu

 

A poc a poc, un dia normal, s’oblidaran de tu

Dels moments de vida contats a la vora del vespre       qualsevol diumenge de cafeïna i d’anís

De pastís de carbassa torrada en l’estufa de llenya

Petit a petit, una nit normal, s’oblidaran de tu

A dins la cuina, a la vora del jardí

Mentre el xiuxiueig de les espurnes del foc passat

Murmurà els teus versos

Aquells que gargotejaves a qualsevol hora       amb ritme sobtat i misteriós

Aquells que esborrallaves feta un plany d’angoixa curulla

I els tornaves a encetar encabotada en no ser poeta

De rima fàcil,  melangia dolça

 

I al teu epitafi set paraules:

Ser poeta és ben difícil, poca broma

©Rosa Miró

4 octubre 2024

 

On el silenci crida al plaer immens

On les flaires muntanyenques conviden a perdre's per senderes d'herbasana

On l'esperit sura pels camps de blat

On s'escolten esquellots

Bells cants de pardals

Riures de gats

Campanes sense pressa 

On el vent suau acarona les parpelles

On l'aigua secular repeteix pendents I canta per a oïdes de ciutat.

©️🌹Miró

La Cerdanya

Plou, canten les canals

De bassals s'omple el carrer

Plou, tanquen els ulls els fanals

El poble es queda a les fosques

Ja no plou

La pluja amable

Ha escampat per Er petricor

©️🌹Miró

 

Com un bes al cel

Els límits de futures carícies
Com un infern
Les abraçades que no
Donarem en creuar-nos les mirades
Temps de silenci
D'adéus no pronunciats

Cap contacte
Com un bes al vent
Absurd serà el gest
Les mans que no donarem
A dos metres de tu, de mi

Espai entre desig de tocar
D'ajuntar les galtes
D'olorar perfums sobre pell amable
Tan lluny, tan fred
Com un bes al cel
I després la revenja

©rosa miró

Oh, natura!
Que bé et sents sense els humans de pacotilla
Mars, cels
Animals i boscos
Aprofiteu-vos!
No ha estat prou la penitència
Mirall de la bonança
Infern del neci
Orgull dels porcs
Sí, eixos que
Esclavitzen el sud del món
I governen del món el nord

©rosa miró

Castelló de la Plana, 30 de setembre de 2024

Demane perdó, guerres llunyanes per parlar de la ceba quan allà han cremat els llars

Per culpa de la ceba

Plore avui

Per culpa de la ceba

Plore sempre que la mire

Quan la talle el recorde

Quan la decape la recorde

A ella i al fill de llet

 

Ceba crua

Ceba confitada

Ceba tendra

Ceba torrada

Ceba al forn

Ceba, llàgrimes del poeta

Avui dia

Els pits atemorits no saben de cançons de bressol

Només saben de guerra

De l’horror i destrucció

 

"Perdoneu-me, guerres llunyanes, per portar flors a casa"

                                                                        Wislawa Szymborska 

                                                                        Traducció, Josep Maria de Sagarra

 

©rosa miró

30 de setembre de 2024